Grans veus del país homenatjant Maria Callas, la Divina

BarcelonaNit especial al Palau de la Música, que una vegada més va obrir les portes a l’ARA perquè celebri l’aniversari, el tretzè ja, amb un concert. “Estem molt contents de ser aquí. Intentem fer un diari lliure i compromès amb la societat, i també amb la cultura”, va dir la directora de l’ARA, Esther Vera, just abans d’un concert que, a més a més, servia per commemorar el centenari del naixement de Maria Callas (1923-1977), la Divina, la cantant d’òpera més rellevant del segle XX, tant per les qualitats artístiques com per la presència, sovint tràgica, en la configuració de la cultura popular de masses.

Tret de l’any de Jordi i Ferran Savall, en aquestes nits del diari ha manat el pop-rock, així que ja tocava convidar una orquestra i cantants líriques: la Simfònica del Vallès (OSV) –dirigida per Irene Delgado-Jiménez–, les sopranos Marta Mathéu i Serena Sáenz i la mezzosoprano Laura Vila, tres grans cantants catalanes lliurades a la memòria de la soprano grecoestatunidenca.

Maria Callas només va cantar una vegada a Barcelona. Va ser el 1959, en un recital líric al Liceu i davant d’un públic que aleshores admirava incondicionalment Renata Tebaldi. Les cròniques van consignar que un espectador fins i tot va cridar “Visca Tebaldi!” després de l’ària Vissi d’arte de Tosca. El cas és que aquella nit la Callas va cantar, entre d’altres, l’ària Una voce poco fa d’Il barbiere di Siviglia, de Rossini. El recital d’ahir al Palau de la Música, després de l’obertura orquestral, va començar amb Serena Sáenz cantant la mateixa peça, expressiva, juganera i rigorosa com sempre i portant la interpretació més enllà de la veu. L’ovació va ser més que merescuda, i es va repetir després quan la soprano barcelonina va encarnar, amb un resultat extraordinari, la Violetta Valéry de La traviata, de Verdi, un dels papers que Maria Callas pràcticament va reinventar.

L’OSV, com a casa

A la Nit de l’ARA es va desplegar un programa que abraçava un arc estilístic prou ampli, de genis del belcanto com el mateix Rossini i Bellini al verisme del Puccini de La bohème, i amb un fil francès molt interessant que unia la Lakmé de Léo Delibes amb la Carmen de Bizet, a més de la popular Barcarolle de Les contesde Hoffmann, d’Offenbach, que van cantar Marta Mathéu i Laura Vila. És a dir, un repertori de clàssics operístics al Palau de la Música, una sala que coneix molt bé la Simfònica del Vallès, perquè hi fa temporada. Per tant, jugant a casa.

En un homenatge a Maria Callas no hi podia faltar Casta diva, l’ària de Norma, de Bellini, l’òpera amb què la Divina va debutar al Metropolitan de Nova York el 1956. Marta Mathéu, que l’any passat va ser Norma al Liceu, va entomar el repte amb personalitat vocal i contenció gestual, i emocionant com és habitual en una de les veus més notables del país. Més endavant, va posar el dramatisme just com a Mimi a l’ària Donde lieta usci, de La bohéme, també molt aplaudida per un públic atent i respectuós.

Cal agrair especialment la presència de la soprano tarragonina a la Nit de l’ARA, atès que aquests dies està interpretant el paper de Liù a la Turandot del Liceu. De la mateixa manera cal agrair que Laura Vila s’incorporés al recital per substituir Anna Alàs i Jove, que va haver de cancel·lar fa uns dies per motius de salut. La mezzosoprano vigatana, verdiana i francesa ahir, va destacar sobretot amb la popular L’amour est un oiseaux rebelle, de Carmen, que va acabar llançant una flor al públic.

Altres moments destacats del concert van ser el rendiment de la Simfònica del Vallès a l’Intermezzo de Cavalleria rusticana, de Mascagni, i en general els duets; per exemple, el de les flors de Lakmé, de Delibes, compartit per Sáenz i Vila. Tot plegat sense oblidar el trio de les cartes, de Carmen, amb què les tres cantants van aconseguir un aplaudiment entusiasta i agraït, dedicat a tres grans veus i al record de la Divina, cent anys després del seu naixement.