Els grans horitzons de Joana Serrat

Joana Serrat ha actuat als festivals South by Southwest d’Austin i a l’AmericanaFest de Nashville, del qual acaba de tornar. També ha girat per Europa amb grups com The Jayhawks i The Handsome Family i, just abans dels cinc concerts de Tennessee, ha fet una minigira pel Regne Unit amb Courtney Marie Andrews. És, potser, una de les artistes catalanes que més volten pel món. El treball que ara presenta - Dripping springs, el quart en només cinc anys-, l’ha gravat a Texas amb el seu admirat Israel Nash i canviant els seus músics habituals per instrumentistes nord-americans de l’entorn de Nash.

I aquesta no és l’única novetat en la trajectòria de Serrat, que ha decidit embarcar-se en l’aventura de crear el seu propi segell discogràfic. Així doncs, Dripping springs ja no apareix amb el logo d’El Segell, sinó de Great Canyon Records, que també acaba de publicar el debut en llarg del cantautor irlandès establert a Osona Matthew McDaid, Off the beaten track. Joana Serrat es mostra plena de determinació: “Great Canyon és un projecte amb el David Giménez, petit pel que fa a l’economia però pensat per seguir els meus propis tempos”. La vigatana, molt productiva, és també una persona exigent. “Em va saber greu, perquè no dic que no hi hagués voluntat, però quan hipoteco la meva vida espero la mateixa resposta”, manifesta. I és que el seu ritme ha de ser difícil de seguir: durant els dos últims anys ha publicat dos elapés i un epé. “Em passen moltes coses i quan estàs sempre tocant i tens coses a dir et surten cançons -explica-. La incertesa, el que ha de venir... és un gran motor per fer cançons”.

La seva passió per l’ americana ve de lluny. Ella va créixer escoltant la música que posava el seu pare -“The Band, la Creedence, Bob Dylan, Roy Orbison...”-, però després hi va afegir la seva recerca personal. “L’ americana ressona amb la meva manera d’entendre el món, té tots els elements: un ampli terreny per ser qui vols ser, horitzons amples, aquesta terra que no s’acaba de conquerir mai... és una lluita, la de no acabar de trobar mai el lloc on pertanys”.

No hi ha fronteres

“El folk és reconeixible, càlid, fàcil d’entendre però de gran profunditat, i en aquesta ocasió tenia un desig més rock, més de peus a terra, per això volia treballar amb Israel Nash”, explica. Els músics que toquen al disc tenen disponibilitat per acompanyar-la en directe (“Veig l’opció d’obrir camí als Estats Units”, diu), però aquí comptarà amb els seus músics habituals, que es fan dir The Great Canyoniers. “Es pot compaginar tot, treballar aquí i a fora, on he vist que encaixava amb la música i l’entorn”. Per a Serrat “no té sentit parlar de la música d’un país”. “Per l’accent, a Anglaterra em preguntaven si era canadenca, però als Estats Units ho viuen com una cosa més habitual”. De fet, se li ha acostat gent a qui li agradaven les lletres, però “el que domina és l’emoció”. Serrat no nota una gran diferència en la resposta del públic entre cantar en anglès o fer-ho en català: “Actualment no hi ha un gran interès per la lletra, és la gran oblidada, ja no se li dona la importància que tenia abans i es va a la part més directa”. És a dir, la música.

En les cançons de Serrat, lletra i música s’agafen de la mà. “Jo crec en la part intangible de la vida”, assegura. I tot plegat té aquest component de gran paisatge de l’oest americà com a teló de fons d’emocions, desitjos i anhels. Les persones ens hi veiem petites, però els anhels poden ser tan elevats com ample és el cel.