Un gran repertori per a un gran concert al Palau de la Música
Exhibició de solidesa de la Philharmonia Orchestra, dirigida per Santtu-Matias Rouvali
Philharmonia Orchestra
Palau de la Música. 21 d'abril del 2022
Dia plujós a l’exterior i vespre càlid dins del Palau de la Música, agombolats per la calidesa d’un repertori que mai no falla pel que fa al coneixement previ que en tenen els oients i que acostuma a aplegar legions d’espectadors. Això sí: pesen sobre peces com el Concert per a violí de Beethoven o la Cinquena simfonia de Txaikovski tradicions interpretatives que imposen inevitables comparacions. Per sort, la Philharmonia Orchestra és en si mateixa un conjunt de gran solidesa provada i contrastada i que pot anar amb el cap ben alt i sense necessitat d’establir analogies amb altres formacions. I, esclar, no va decebre. Al contrari, tot i que semblava molt més ben conjuntada en la simfonia de Txaikovski que en el concert de Beethoven, perquè els atacs no sempre van tenir la pulcritud desitjada, tot i la nitidesa del so en les diferents seccions.
Beethoven va tenir com a protagonista absoluta una violinista que debutava a Barcelona: l’escocesa –d’origen italià– Nicola Benedetti (1987). El fraseig és pulcre i els atacs immaculats. L’articulació aplega tècnica i sensibilitat i el tractament de l’instrument equipara la tímbrica del seu violí (un Stradivarius del 1717) a la veu humana. Meravellosa, a més de comunicativa i generosa. Per cert, lleig que la Revista Musical Catalana publiqués a la web que Benedetti té “una presència engrescadora”. Hi ha eufemismes que resulten sobrers. I aquest n'és un.
Dirigia des del podi un jove director finlandès, Santtu-Matias Rouvali (1985). El gest era clar, precís i grandiloqüent quan calia, però sense histrionismes. I, tot i que com dèiem la conjunció astral no es va donar sempre amb Beethoven, el miracle es va produir a la segona part, teixint bé el tapís de la penúltima de les simfonies de l’autor d’El llac dels cignes. La Philharmonia, amb tota la tradició que té al darrere, va respondre de manera compacta i amb generositat tímbrica i volumètrica: el magistral diàleg entre fusta i corda greu que marca l’inici de la simfonia txaikovskiana va ser la primera mostra que allò seria una festa, com va acabar sent en realitat. Així ho va entendre el públic, que va respondre amb ovacions en un Palau pràcticament ple. I sense mascaretes.
