El gran disc de Namina, la cantant de les llàgrimes de colors llampants

Barcelona“Hi ha molt d’esperit de carrer i de cabaret en aquest disc. Reflecteix les ganes de tocar a qualsevol lloc, endollats o desendollats”, diu Namina, àlies artístic de Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979). És fàcil estar-hi d’acord només d’escoltar la guitarra acústica i la trompeta amb sordina amb què s’obre l’àlbum Un udol (2022). I es podrà constatar el 23 d’agost en la doble actuació de Namina al Jamboree (19 i 21 h), dins de la programació del Festival Mas i Mas de Barcelona. L’acompanyaran Pep Gol (trompeta), Pep Rius (contrabaix) i Xevi Matamala (bateria i percussió). Per cert, la primera cançó és una magnífica versió de Chocolate Jesus, de Tom Waits.

Un udol és el quart capítol d’una discografia que inclou els àlbums Orlando (2014) i Ígnia (2017) i l’EP Ens endurem el vent (2019). Tot plegat, un riu de ràbia serena, aiguabarreig de diferents tradicions musicals i poètiques: “la brasilera i la catalana familiars i la nord-americana cultural”, diu. Hi conflueixen jazz, blues, rock, pop, bossa nova... que ara tenen una representació sonora més despullada. “És un disc molt més musical en el sentit tradicional, sense màquines intermediàries. El podem tocar en acústic, que a mi em venia molt de gust”, assegura una cantant i guitarrista persistent de mena que no s’ha rendit ni en els moments més durs de la pandèmia, quan agafar la guitarra i cantar podia semblar fins i tot un gest frívol.

“Durant el confinament del 2020 no hi havia horitzó, i no tenir horitzó és molt, molt fotut. Va ser una davallada molt forta”, recorda. D’aquella incertesa tan aclaparadora va néixer la cançó Un udol, una balada jazzística amb una lletra que sintetitza tot un estat d’ànim: “I ara què farem? / Seguir endavant. / Pintar-nos les llàgrimes / de colors llampants”. “Ens vam passar àudios amb el Pep Gol, però aleshores la idea no era fer un disc, sinó un crit d’auxili”, explica.

Tot i l’espurna, Namina no estava per a orgues: “Em costava crear perquè estava molt KO”. En comptes de compondre va començar a fer versions. Al cap i a la fi, diu, “la música cura”, i en el seu cas les adaptacions de repertori d’altres van ser medicina de la bona. Per això al disc hi ha versions com I’m your man de Leonard Cohen (“pel morbo de cantar-la”, admet), Nanã de Moacir Santos, Canto de Ossanha de Baden Powell i Vinicius de Moraes i O morro não tem vez de Tom Jobim i De Moraes, entre d’altres. “Durant la pandèmia em costava molt compondre perquè estava trista, així que vaig buscar cançons que ja formaven part de la meva banda sonora existencial. Fer-les va ser una manera de guarir-me”, explica. Amb el temps el doll creador va començar a rajar. Va convertir en cançó un poema de Clementina Arderiu (Arbres) i a poc a poc va anar enllestint composicions pròpies (alguna amb música de Pep Gol) fins que es va adonar que ja tenia “un disc ben parit”.

Una d’aquestes composicions pròpies és M’ho venc tot per un petó, en què Namina podria passar per una PJ Harvey cabaretera. Hi ha també els udols de passió d’El teu John Wayne. I d’altres, com Azul, cantada en portuguès, tenen una aparença amable, com el jazz de Django Reinhardt. “Però és una de les cançons més viscerals, perquè la vaig fer a raig, encara que no ho sembli”, precisa. El gran disc de Namina, el més complet i més equilibrat, inclou també una peça que glaça el cor: Damunt del genoll. El piano acompanya una veu que recita més que canta, la trompeta repeteix un esgarip i els versos van revelant l’abús infantil darrere el títol. “És una cançó sobre els abusos. Parteix d’experiències personals, les més lleus. Per això vaig dient: «No res, ves! No res». Li treus importància per protegir-te”, diu Namina. A la cançó, que va començar sent un poema, la mà passa a ser “un puny amb tentacles” i després “un puny amb tenalles” que "esguerra la pau" i et "lleva el somriure". “Va ser dolorós fer el poema, va ser molt dolorós fer la cançó, i encara més el videoclip [inspirat en els dibuixos de William Kentridge]. Però quan la toquem en directe sovint ve alguna dona que entén perfectament el que hi dic. És com una manera d’abraçar-te”, assegura Namina.