Gossos: "Voldríem oblidar la gent que es va voler aprofitar de nosaltres"

BarcelonaUna actuació a peu de carrer a Vic va servir per anunciar el retorn del grup Gossos, inactiu des del 2018. Va ser el setembre de l'any passat, a la plaça del Canonge Collell, el mateix lloc on els manresans, representants de la segona fornada del rock català, havien tocat el 1993. El retorn és una gira titulada A reviure que comença el 12 d'abril al Festival Strenes de Girona i que després passarà per Vic, Barcelona, Sa Pobla, Manresa, Andorra la Vella, Cap Roig i Lleida. Serà el retrobament dalt de l'escenari de Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés, Oriol Farré, Roger Farré i Santi Serratosa. De tot plegat en parlen Natxo Tarrés i Oriol Farré.

Éreu molt joves quan vau engegar el grup.

— Oriol Farré: El 1993 jo tenia 18 anys.

— Natxo Tarrés: I de cop i volta ens vam trobar que ens van gravar un disc. I no en teníem ni idea. Li dèiem al productor: "Això que sona aquí, al local, això, volem gravar això". "Sí, sí, però això s'ha de gravar en un estudi..." És que nosaltres veníem d'un local d’assaig en una antiga escola ocupada semil·legalment.

— OF: De seguida ens ho vam començar a passar molt bé cantant.

Quins són els records més intensos que teniu lligats al grup?

— NT: Els inicis, sens dubte.

— OF: Érem molt joves, i vam arribar a ser portada al diari Avui com a "gossosmania". La popularitat que vam tenir sent tan joves no ens l'esperàvem ni nosaltres. També era important el format, amb aquelles pintes de rockers però fent cançons acústiques i amb quatre veus sense bateria.

— NT: Així podíem fer de teloners dels grups que havien sortit cinc o sis anys abans sense donar-los pel sac, perquè no fèiem servir res: arribàvem amb quatre jacks i quatre micros. El nostre mànager va ser molt hàbil, perquè un any fèiem de teloners i el següent de caps de cartell. Érem molt pencaires, perquè també érem conscients que se'ns estava donant una oportunitat. I va arribar un moment que vam haver de decidir si ho deixàvem tot pel grup. Portàvem ja un temps convivint amb feines. El Juanjo, per exemple, es llevava a les 5 h per anar a currar a Solsona. Me'n recordo d'estar tornant tots quatre cap a Manresa en cotxe i mantenir aquella conversa.

— OF: Va haver-hi un moment que vam haver de dir: "Apostem per això o seguim estudiant o treballant arrossegant carros al Carrefour?"

Es parla poc de la condició de classe obrera de molts grups del rock català.

— NT: És de les coses que sempre he trobat a faltar molt del nostre sector, explicar la nostra realitat. No passa res. És que, a més a més, ens dignifica.

¿I algun record que voldríeu oblidar?

— NT: La part de judicis. Judicis i mandangues d'aquestes. Mànagers que ens van fer la pirula. Que t'arribi a trucar la gent dient-te: "Volem contractar els Gossos, però si és amb el vostre mànager no".

¿En quina època era?

— OF: Del 1994 al 1998.

— NT: El 1996, el nostre millor any, vam arribar a tenir més de 80 bolos, que era una animalada. Dels millors anys en aquest sentit, cap a fora, però internament... pirules.

— OF: Però, paradoxalment, sense aquesta persona que ens va voler prendre el pastís, potser no seríem aquí, perquè va ser qui va apostar per posar-nos de teloners amb les bandes que en aquell moment funcionaven. Va creure en nosaltres, però també va creure en ell...

— NT: Com a mànager, diria que n'hi havia molt pocs com el Míchel González. És el que va portar Sau.

— OF: Entraves en aquell despatx i hi havia les bandes que més tiraven en aquell moment. Després van venir els problemes. La companyia de discos, Magna Música, també va fer fallida... Vam tenir uns anys que on fotíem els peus se n'anava a la merda.

— NT: Vam topar amb uns personatges... Manuel Cubedo era molt interessant, perquè venia de la protohistòria de les multinacionals. Algú li va fer arribar una cinta nostra, i quan plegava d'Ariola se la va guardar per a la nova companyia, Magna Música. Vam ser el primer fitxatge.

— OF: Tornant a la pregunta: voldria oblidar la gent que es va voler aprofitar de nosaltres per beneficis propis i que, en el fons, ens van perjudicar. Però, bé, érem prou joves per poder remuntar.

Vau presentar la gira d'aquest any tocant en un carrer de Vic, coincidint amb el Mercat de Música Viva.

— NT: És on vam començar. Des d'aleshores, vam estar 25 anys casats amb el grup. Qualsevol cosa s'articulava en funció dels concerts. I, de cop i volta, durant cinc anys hem pogut reposar, veure com és la nostra vida sense el grup. Però, d'alguna manera, sabíem que tard o d'hora ens picaria el cuquet. En aquest temps molta gent ens explicava el que havien significat les nostres cançons per a ells. I vam pensar que seria bo regalar-los una vesprada. Però que la gent no s'esperi que el 2025 hi tornarem a ser. Tenim propostes de gent que ens està trucant, però siguem clars: deixem endreçada aquesta etapa de Gossos, 30 anys, aquest llegat, fem un homenatge a aquesta història, i a partir d'ara, si venen coses dels Gossos, que sigui per una motivació artística, no pas professional.

Lluís Gavaldà parlava molt críticament dels grups que presenten gires de concerts únics i irrepetibles i que al cap de sis mesos tornen a fer quinze concerts únics i irrepetibles. ¿Això és el que voleu evitar?

— NT: Sí, amb la nostra gent, sobretot. A la gent que s'ho ha currat per poder anar al concert un dia concret no li podem dir que en farem tres més.

També cal respectar el dret de l'artista a dir: "Bé, això ha anat bé, per què no fer més concerts?"

— OF: Amb aquesta pregunta ens estàs responent la de per què no vam voler dir que plegàvem. Primer, perquè no ho sabem. I perquè hauríem creat un titular irrepetible del qual fugíem. Perquè si dius que plegues és que plegues. Hem intentat ser coherents amb això. No ho sabem, si plegarem.

NT: Gossos forma part de la nostra vida, l'hem de cuidar.

Com esteu reconnectant amb el repertori, cinc anys després?

— NT: És molt curiós. Són fotos del passat. Hi ha una part que la disfruto com a revival, perquè, a més a més, són increïbles els automatismes. Les neurones recorden. Però també és veritat que són fotos antigues. O sigui, fer-ho ara té sentit, dins del context d'aquesta gira, però si haguéssim de viure fent això... Ostres, costaria. Una cosa que teníem clara és que aquest bolo el fèiem nosaltres, sense convidats. I a veure si som capaços de crear aquella cosa que es vivia als nostres bolos.

— OF: A més a més, fugint dels titulars i intentant que les coses funcionin fent-les a la nostra manera. Per exemple, pel que fa a les xarxes, som uns boomers. Tenim una edat com per no haver de fer un TikTok. Per tant, la manera de comunicar les nostres coses no pot ser fent coses que no van amb nosaltres.

Com veieu l’evolució del sector musical dels últims cinc anys?

— OF: Em considero molt boomer. Tinc tres filles de 18 a 22 anys...

— NT: Jo, de 8 i 12.

— OF: Amb les meves filles m'he connectat als Oques Grasses, als Zoo... Però actualment em costa més connectar amb algunes coses. Per exemple, que la gent faci servir l'autotune no m'aporta res. I què faig? Continuo buscant internacionalment coses rares que em motivin. Perquè el mainstream actual no connecta amb mi.

— NT: Encara sovint agafo l'Enderrock, miro la pàgina de novetats i flipo. Hi ha coses increïbles, un nivellàs, i es fan uns discos de qualitat. Després hi ha maneres de fer que ara són normals però que ens costaria molt fer-les: les promocions aquestes continuades a les xarxes, aquest exhibir-te constantment. Ho entenem i és guai, perquè dona possibilitats d'arribar allà on vulgui a algú que potser no té altres mitjans, però nosaltres...

— OF: A Catalunya, els llocs on pots tocar són festivals. Festivals vol dir gent, masses. Per tant, és molt complicat per a les apostes arriscades, tant o més complicat que abans, perquè no tens les sales. Potser a Barcelona encara sí, però a comarques, no veus que n'hi hagi.

— NT: A vegades he anat a alguna xerrada de mentoria per a joves artistes, i hi ha una cosa que em sap greu dir-la, però és que si ho fas, fes-ho per gaudir-ne. Passa-t'ho bé. Si en gaudeixes, com a mínim podràs dir: "D'acord, no he viscut d'això, però m'ho he passat de conya i he compartit un espai creatiu amb altres persones".

— OF: El problema que hi ha és que nosaltres ens vam transformar en músics a l'escenari. Gratàvem una guitarra i vam acabar pujant a l'escenari. Actualment, hi ha gent que surt molt formada, perquè ara hi ha una formació molt, molt bona, i si després de tota aquesta formació les coses no van bé, la frustració és molt grossa.

Quan començàveu a gratar la guitarra ja éreu fans de Neil Young?

— OF: Totalment. Bé, escoltàvem Neil Young perquè l’escoltaven els nostres pares. La connexió entre pares i fills feia que heretéssim la música que escoltaven ells. És el punt on em trobo ara, que les filles escolten Bon Iver perquè jo l'escolto. Al meu pare li vaig fer descobrir l’Albert Pla, per exemple. En canvi, ara, de baix cap a dalt, m'està costant, tot i que vas a veure els Tyets i hi ha pares i fills. Vas a veure la Rosalía i hi ha pares i fills. Per tant, segueix passant. El problema el tinc més jo.

— NT: Potser cada generació deu dir el mateix, però quan érem joves, a principis dels noranta, vam tenir la sort que hi hagués una producció de música que ara hi penses i dius: "Quina sort tenir Nirvana, Red Hot Chili Peppers, el començament de l'electrònica, Massive Attack..."

— OF: Els noranta són molt posents.

— NT: I nosaltres tenim la capacitat d'escoltar Metallica a tota castanya, però després el Tom Petty...

Quin és l'artista que heu escoltat més?

— NT: Hi ha un productor que ens ha influït molt sempre, Daniel Lanois: la creació dels ambients, la part percutiva de la música, el flow...

— OF: Però la música que ens trempava molt fort era el rock, el rock dur: AC-DC, Red Hot Chili Peppers, Pearl Jam. Malgrat que fèiem música acústica, les nostres veus no estaven imitant la Nova Cançó, sinó les balades heavies i del rock americà.

— NT: Moltes vegades agafaves cares B de discos heavies, que en feien d'acústiques, i deies: "Hòstia, quines veuotes". Com els Aerosmith, per exemple.

Quin és l'últim concert que us ha impactat?

— OF: Concert gros... el de Bon Iver al Palau Sant Jordi. El millor concert de la meva vida, em sembla.

— NT: Pel que fa al so, és la primera vegada que he sentit alguna cosa de qualitat al Sant Jordi.