Sílvia Pérez Cruz: "Gent que va amb la radicalitat per bandera és molt més covarda"

BarcelonaToda la vida, un día (Sony, 2023) és sens dubte el disc més ambiciós de Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983). Amb una lògica conceptual i prenent atrevides decisions musicals, l'artista empordanesa ha lligat un autoretrat amb la complicitat de més de quaranta músics, com ara Judit Neddermann, Rita Payés, Liliana Herrero, Salvador Sobral (que canta la magnífica Em moro), Natalia Lafourcade, Carles Dénia, Carme Canela, Carles Benavent i Pepe Habichuela, entre d'altres. El recorregut en directe comença aquest divendres 21 d'abril al Teatre Municipal de Girona.

És un disc que somiaves poder fer fa molt de temps?

— Crec que no. Té molt a veure amb 11 de novembre. Sempre he combinat un disc de cançons originals i un disc de versions.11 de novembre naixia d'una cosa molt meva. Llavors va venir Granada, que eren versions; Domus, que era escrit per mi, però amb sentiments d'altres. Després, Vestida de nit, novament versions, i Farsa (Género imposible), que són cançons escrites per mi però fetes per a altres arts. MA, que és un altre cop de versions... I ara torno a compondre jo, i ja soc jo amb jo. És per això que connecta amb 11 de novembre.

Toda la vida, un día és com una autobiografia musical, en què els instruments que tries en cada bloc corresponen a una etapa de la vida. Hi ha tot un treball conceptual al darrere.

— Molt bèstia, sí. Moltes capes, a més a més. Les fustes i un grup estable em donen el confort de casa, d'infància, de tot a lloc. En el segon moviment em permeto més sintetitzadors, autotunes i textos d'altres per anar a buscar a fora. El tercer és la intimitat... Sí, sí, està tot molt pensat.

I al final tornes una mica al principi.

— Sí, acaba amb la vida. Això va ser gràcies a la meva filla. Li vaig ensenyar el que estava fent a la meva mare i a la meva filla, i els vaig dir: "Vull fer una vida, i he pensat començar amb una nana". I la Lola em va dir: "Per què no poses la nana al final?" Gràcies a ella vaig entendre que havia de continuar, i que la mort és un instant que arriba just abans d'aquest renaixement.

Com a compositora i com a intèrpret, ¿has arribat al punt de maduresa que exigia un treball com aquest?

— Musicalment, és una evolució que no la veig tan forta. Potser hi ha una mica més de confiança, i més recursos, però tampoc ho veig molt lluny dels arranjaments que ja feia a 11 de novembre. Potser em permeto fer-ne més capes quan crec que ho necessito. Però amb les lletres sí que he notat un canvi molt fort. En aquell primer disc parlava de sentiments per necessitat, parlava d'una mort [la del pare], i em vaig atrevir a compartir-ho perquè era la veritat, però la forma no la tenia per la mà. Ara, en canvi, les lletres ja em venien com em venen les melodies, i molts cops les escrivia de seguit.

Podies escriure sense que estiguessin basades en la teva experiència personal?

— Sense pensar en res. És una nova etapa, totalment. També he treballat la dècima, que no ho havia fet mai. És que veia en Jorge Drexler parlar-ne tant, que vaig decidir provar les dècimes.

La dècima és a Mi última canción triste, oi?

— I Em moro també té una part que és una dècima.

Tinc la sensació que és el primer disc on hi ha gairebé totes les Sílvies. Hi ha la cançó de tradició catalana, la part més experimental del segon moviment, te'n vas cap a la cançó llatinoamericana –que és un altre dels elements estructurals de la teva música–, hi ha el flamenc... Hi ha portuguès, tot i que poc.

— Sí, és veritat, menys portuguès del normal. Deu ser l'edat, però crec que ara tinc la perspectiva suficient per entendre aquestes etapes. Això de Llatinoamèrica potser és casualitat, però, ara que ho dius, les cançons que cantàvem amb el meu pare eren havaneres, o sigui, que venien de l'altre costat. I també hi ha la música clàssica.

A la cançó La flor ressona la pandèmia. Et va canviar personalment i creativament?

— Sí, molt. El primer moviment del disc està fet en la pandèmia. Vaig fer les cançons per regalar-les, per als aniversaris dels amics. Recordo que em van entrevistar durant el confinament, i em van preguntar si estava component. I vaig dir que no, perquè fer cançons d'aquella manera, com si fes un pastís d'aniversari, no ho identificava amb el verb compondre. Efectivament, La flor és molt important perquè explica tot aquell procés. La flor i Aterrados, amb el poema de William Carlos Williams, són les dues balances d'aquest sentiment. Visc a la muntanya, i durant el confinament vaig pensar que si tot plegat estava passant com a resposta a com hem tractat el món, morirem. Aquella muntanya preciosa la veia com un monstre. Em feia por. I vaig començar a mirar les flors, a fixar-me en la natura que tenia al voltant, més a prop. La coreògrafa Elena Córdoba, que em va acompanyar a l'espectacle Género imposible, em va ensenyar el poema de William Carlos Williams, que em va ajudar a entendre que davant la immensitat podem tirar endavant flor a flor, persona a persona. D'aquí ve que el primer moviment sigui La flor, perquè és confortable, perquè els teus pares tenen les flors preparades per a tu. El segon moviment és la immensitat, perquè trenques amb aquesta amabilitat i te'n vas a buscar el teu propi jardí.

També tries un poema de Pessoa: El poeta que és un fingidor. ¿A tu t’ha passat, com a artista, de sentir-re una fingidora, una impostora?

— Amb el Pablo Messiez, que també estava a Género imposible, parlàvem d'aquesta doble cara, del que es mostra, del que un és, i em va recordar aquest poema. Em va fer pensar que a vegades la cosa més caricaturesca que fas també et representa. De fet, hi ha moments a l'espectacle que vull anar a l'extrem més fort i faig el que em sembla més allunyat de mi, i després canto traient-me la roba, sense micro, a pèl. Em representen totes dues. Suposo que la part més falsa d'un també el representa. No jugo a ser l'artista que en realitat a la gent li agrada més. És veritat que la gent necessita un artista més perfecte. Crec que hi ha una cosa religiosa en tot això, en el respecte que imposes. Ho entenc, ho visc. Però em continua interessant més treballar aquesta part de proximitat. Sé que em passen coses molt bèsties a l'escenari, perquè dona molt de poder, però no m'interessa potenciar-lo.

On has sentit més poder?

— Sempre que puges a un escenari. I sempre que passa alguna cosa amb molta visibilitat. Surts en una portada, surts a la tele, guanyes un premi... i de cop i volta hi ha molta gent que està pensant en tu, i sembla que, si tu ho vols, hi pots jugar d'una manera molt forta. Però, esclar, és tan mentida a la vegada... M'agrada més posar l'energia en un altre lloc. Pensa que pots aconseguir moltes coses, si hi jugues: des d'entrar en un restaurant només amb el teu nom, i veure com t'escolta la gent, fins a lligar. També pots jugar a dir que ets artista, i no ho dic en el bon sentit.

Abans deies que és a les lletres on havies anat més lluny. De tota manera, musicalment, ¿Salir distinto pot ser una de les de les teves composicions més arriscades i més completes?

— És que és una peça molt complexa. És molt morentiana, amb molts capítols. És com una casa en què a cada habitació trobes un color diferent.

Moltes artistes, com Rita Payés o Rozalén, et consideren un referent, tant musicalment com per la manera com estàs desenvolupant la teva carrera. La Maria, la cantant valenciana que segueix una mica el camí de Maria Arnal, també s'alinea en la tradició que has contribuit a crear. Això com ho entomes?

— Ara m'ho dius i m'emociona. És molt bonic quan passa això. Recordo una vegada que vaig anar al programa del Buenafuente i va dir: "La Sílvia no és famosa, però tothom la respecta". Seria això, no? Ara no es porta gaire això, ara es tracta més de ser conegut: hi ha molta fam de fama, i la fama té un pes molt fort com a objectiu. Al principi sí que notava la influència de la meva veu, com si s'obrís un camí, i amb els anys hi ha persones que vaig influenciar que n'han influenciat d'altres. És una manera d'entendre la vida, de caminar, de cuidar els detalls.

La gira de Género imposible, i en general tot el que has fet amb el Marco Mezquida, demostra que es poden fer les coses d'una altra manera. Aquella llibertat que teniu quan toqueu és molt gratificant en aquests temps en què tot sembla que ha d'estar molt controlat.

— Home, és una gustera total, amb el Marco. Els duos en si tenen un vertigen molt fort. Si hi ha una mínima entesa, passen coses molt maques. I pel que fa a Género imposible, per a mi ha sigut arribar a un lloc molt important. I per fer això sí que necessites recursos. Artísticament, és molt inspirador veure que algú s'arrisca i expressa el que vol expressar.

¿No has tingut mai la sensació que no estaves cantant per a la gent de la teva generació, sinó per a gent més gran?

— Crec que se m'ha encaixat una mica allà. Amb el Refree de vegades era jo la que em posava a embrutir més les coses... És cert que m'he sentit dir que soc la noia catalana del Mediterrani, que no sabem què ben bé vol dir això, però ja ens va bé tenir-la aquí, i que cuido l'art i la poesia. També t'he de dir que he descobert que gent que va amb la radicalitat per bandera és molt més covarda. No ho sé, a mi m'agrada pensar que faig música per a totes les edats. Tinc un lloc bastant cuidat, però hi ha una voluntat d'anar més enllà. Quan jo vaig aparèixer hi havia la Maria del Mar Bonet, la Carme Canela, per a mi un gran referent...

Quin disc tan bo, el que va fer la Carme Canela l’any passat.

— El de la bossa nova? Impressionant. És molt forta, aquesta dona. Canta una segona estrofa amb mi, aquí, a 21 de primavera. A la primera és la meva filla, la Lola, i a la segona la Carme, i també hi ha tot el cor, de quinze dones i quinze homes, com ara Marina Sala, Ana Rossi, Judit Nedderman, Rita Payés, Pol Batlle, Magalí Datzira. Unes veus molt potents. Va ser molt preciós fer això.

Has canviat de discogràfica: d'Universal a Sony. Per què aquest canvi després de tants anys?

— Primer pensava que potser era personal, que estaven desmotivats, però crec que a Universal estan en un moment una mica de descontrol. Els vaig avisar que volia fer aquest disc, que faré 40 anys, que la meva filla ja és més gran i que tinc energia per poder créixer i cuidar els països on sé que em poden gaudir. Per això cal energia i un equip que estigui a l'altura. Estava molt contenta a Universal, però ja no sumaven, sinó que restaven. Llavors vam anar a Sony, i esclar, a Sony estan al cent per cent perquè els ha anat molt bé, estan supermotivats i hi ha molt de respecte. Em sap greu per l'equip d'Universal, perquè me'ls estimo molt.

Una última cosa, que és una curiositat. Escoltant la cançó Sucio he pensat que no t'havia sentit mai cantar tant a l'estil de la Billie Holiday.

— Doncs hi puc cantar més [riu]. L'altre dia vaig cantar-ne una amb un micròfon antic, volent fer de Billie. Sí, m'agrada molt, però aquí no soc conscient que ho faci. Aquí és més com un boleret, que el que té de sinistre és la lletra.

Potser la combinació de les dues coses m’ha portat allà.

— Quan la canti, la faré més així, encara. M'agrada molt, però em va costar entendre la Billie. Ara, quan la vaig entendre, em va travessar... i ho vaig entendre tot.