Zoo: “El franquisme sociològic continua, però l'institucional també”

Sempre poètics i combatius, a mig camí del rap i la música jamaicana i esquivant amb agudesa els perills de la crítica més pamfletària, Zoo s’han convertit en un potent col·lectiu, punta de llança de la música en valencià. Després de l’exitós debut 'Tempestes vénen del sud' (2014), tornen amb 'Raval' (2017), un segon treball sense concessions a aquells que esperaven un altre 'Estiu', però amb un seguit de dianes que segueixen cartografiant amb intel·ligència la situació social i política al País Valencià. Parlem amb els rapers Panxo (Antonio Sánchez) i Arnau Giménez (també guitarrista), i amb el DJ i teclista Héctor Galán. Completen la formació Marcos Úbeda (trombó), Natxo Ciscar (baix) i Toni Fort (saxo baríton i percussió, de recent incorporació). Junts, pujaran als escenaris per presentar el disc durant aquest mes d’abril: el 20 a la Sala Repvblicca (València), el 26 a la Sala Apolo (Barcelona, entrades exhaurides), el 28 a la Sala Stroika de Manresa i el 29 a La Mirona de Salt, dins el Festival Strenes.

Per què hi ha poca música rap en català?

Panxo. Sí que hi ha molts grups de rap en castellà a Catalunya des dels inicis, però crec que el rap en català tarda un poc més a aparèixer. Hi havia el Disop: crec que Jo no sóc polac va ser el primer que vaig sentir de rap en català. No sé quines són les causes, potser és per imitació. Com que el rap a l'estat espanyol va començar a Madrid, a Alacant o a Saragossa, i els referents eren en castellà, potser la major part de la gent va tirar per aquí.

Heu patit algun tipus de censura, com altres músics de rap?

Arnau. No. Amb el meu grup d'abans [La Gossa Sorda] sí que havíem tingut alguna moguda d'anar a un poble i que l'alcalde es negara que tocàrem. Li molestava menys un grup de punk anarquista que un grup catalanista com el nostre. Però no era una censura estatal i policial com la d'ara. Com a Valtònyc i a Strawberry no ens ha passat.

P. Hem vist el que li ha passat a Valtònyc i ens solidaritzem a mort amb ell.

Us sorprenen aquests casos a aquestes altures?

Héctor. Sorprenen, però és una descripció perfecta de com està el sistema encara avui en dia, com tot continua estant atado y bien atado i com els estaments judicials i institucionals tenen les ferramentes per a censurar tot el que no els agrada. Possiblement ara en l'àmbit local la situació està molt més normalitzada i els grups en valencià no sofrim la censura social, però els casos de Strawberry i Valtònyc són una evidència clara de tot el que queda per fer.

A les vostres lletres parleu molt d'un passat franquista que continua existint sota altres formes.

A. És que la marca España és un poc això. Van pintar la Transició com una cosa supermodèlica i tan modèlica no ho va ser. Les mateixes famílies que eren poderoses en el franquisme continuen sent-ho avui. L'Església, que era molt poderosa durant el franquisme, continua tenint molt de poder a l'Estat. Hi ha connexions empresarials, polítiques, institucionals que s'han maquillat molt bé però, de fet, el partit que governa l'Estat va néixer de les cendres del franquisme. El franquisme sociològic continua, però el franquisme institucional també. És una evidència, qui vulgui presentar l'estat espanyol com el paradigma de la modernitat democràtica enganya el personal. Que una persona tingui penes judicials per fer uns tuits o cantar uns versos quan hi ha animals dient coses feixistes, nazis de tota classe, sense cap conseqüència legal, demostra quin és el tarannà de l'estat espanyol i de la cultura democràtica que hi ha ací.

Creieu que ho heu patit molt especialment al País Valencià amb tots aquests anys del PP?

P. Jo crec que la dreta espanyola és diferent de la dreta catalana, és més xunga i més macarra. I la del País Valencià ha sigut la dreta més espanyola, quasi més que a Madrid. A nivell estructural o econòmic ha sigut prou paregut, però a nivell cultural i social el que han fet ací és molt heavy. És una cosa que a mi m'ha costat molt d'entendre. Jo venia d'un altre ambient cultural, mons pares són murcians, pràcticament. Crec que sí, la dreta d'ací ha sigut la més macarra, barriobajera, cutre i xunga de tot l'Estat.

Teniu la sensació que s'ha fonamentat la divisió?

A. Això es va fer des de Madrid en la Transició, però es va fer tan bé que eixe discurs es va assumir i es va fer hegemònic. És un dels grans problemes que ha tingut la societat valenciana, per això és tan complexa. Ací no ha funcionat un nacionalisme positiu, de reivindicació del que és propi. Ha sigut tot un matar-nos entre germans: “Uns, catalans! Els altres, pro valencians!” No hem sigut capaços de defensar el que és nostre sense essencialismes, simplement defensant la nostra cultura. Durant la Transició, Madrid va enviar uns quants submarins per fomentar aquestes idees i van calar. Ací Catalunya és un monstre per a molta gent.

P. El relat identitari d'ací s'ha construït sempre a la contra, s’ha basat a ser anti alguna cosa, bàsicament com una oposició a Catalunya. Això ha calat molt, moltíssim i, esclar, articular un discurs identitari que ho capgire és molt difícil. De fet, els partits que han aconseguit desbancar el PP van renunciar a un discurs identitari, perquè aquesta batalla la tenim tan i tan perduda... Mónica Oltra va ser llesta i va començar a centrar tot el discurs a denunciar la corrupció. Va ser l'únic camí que es va trobar per minar un poquet el xiringuito que tenien muntat ací.

El canvi polític ha portat un estat d'ànim diferent?

H. Almenys al principi sí que hi havia el sentiment que això era la solució, que s'havien obert les portes. I es continua notant, però encara cal treballar molt. Amb tants anys de garrotades que hem patit no podem deixar d'estar a la barricada. El sentiment típic valencià d'autoodi fa que encara tinguem molt per fer per poder igualar-nos a altres pobles que han avançat molt més. Sí que és de veres que hi ha una xicoteta llum que hem de seguir, però encara ens falta molt.

P. Fa dos o tres anys hi havia molta il·lusió, però era més perquè se n'anaren ells. Crec que ara estem vivint eixe impacte contra la realitat, estem prenent consciència que costa molt governar-nos i que no en sabem, que no estem preparats. Hem estat tota la vida perdent i quan guanyes alguna cosa t'adones de la dificultat que suposa. Ells han nascut guanyant, han guanyat tota la vida i estan molt preparats. I, sent un poc autocrític, l'esquerra social no està preparada per governar.

La música en català no és tan combativa com la música en valencià. Hi esteu d'acord?

A. Ara hi ha molts grups cantant en valencià, però quan van començar Obrint Pas no hi havia res. Estaves totalment al marge del concepte de valencià oficial. La valencianitat l'ostentava una altra gent: els falleros, Rita Barberá... Era un desert, no hi havia cap identificació entre el poder i la gent jove, i només per parlar valencià ja estaves adoptant una actitud política, no feia falta que parlares de política. Molt d'art està vinculat a plantar-li cara al poder i més quan tens un règim feixista, perquè el PP del País Valencià era feixisme pur i dur i això va fer que els músics adoptessin una actitud combativa. A Catalunya crec que és diferent perquè suposo que hi ha un ventall cultural més ampli, però jo tinc referents de música en català molt polítics com Inadaptats o At Versaris.

Creieu en el poder transformador de la música?

H. La música és una ferramenta que arriba molt fàcilment a la gent. I tota pedra fa paret, que es diu. Jo crec que sí, que pot arribar a ser un espill en part de la societat, que evidentment no és l'únic espill que ha de tenir, però que és més fàcil que cali que un llibre de poesia. Jo sí que crec en la música com a agent transformador, grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda han sigut ferramentes lingüístiques amb un rerefons social. Que això siga un element únic per a que la societat canvie, evidentment no. Però sí que és una cosa molt important, fins i tot per a la gent jove.

Teniu una part dura, el missatge, i una part enganxosa, la música. ¿És una manera de fer que aquest missatge arribi més lluny?

A. En som conscients, però no és intencionat, no és per camuflar el discurs ni busquem un equilibri, ens agrada fer eixa música. La música que sentim ens porta per eixe camí. No és per endolcir el missatge.

A les lletres parleu molt del vostre entorn més immediat.

A. Parlem com el que som, gent del poble, gent normal. Que la gent es puga sentir identificada amb el nostre llenguatge. És el que intentem i a voltes crec que ho aconseguim.

Què significa per a vosaltres expressar-vos en vers?

P. Per a mi ho representa tot, perquè és l'únic que he fet sempre. És amb el que vaig començar i vaig dir “A mi el que em mola és això, em mola jugar a rimar”. Representa una forma d'expressió interessantíssima i que dona molt de joc. És convertir l'escriptura en un instrument musical.

A. Eixa obligació que tens de rimar és una motivació a arriscar-te, a veure on cauen els cops de les paraules, els versos, quin llenguatge utilitzes. Fer rap és superdivertit i em posa reptes.

Existeix un veritable circuit de hip-hop?

P. El circuit de hip-hop existeix a un nivell molt underground, almenys a València, des de fa uns vint anys. És un circuit de locals molt autogestionat, sense cap suport d'ajuntaments ni de res. Tampoc arrossega multituds com sí que passa en el circuit de la música en valencià.

P. Han quedat dos o tres grups molt forts dels d'abans, SFDK, Violadores del Verso..., i tota la resta han desaparegut del mapa. I ara la penya que està petant-ho són totalment autogestionats. Gent que no té ni segell ni res, com Natos y Waor, Foyone... És gent que està rebentant les sales només amb YouTube, ja no existeix indústria al seu voltant. Nosaltres no estem en contacte per a res amb aquesta escena. Dit sigui de passada, el públic raper espanyol té encara molt pòsit d'espanyolisme xungo. Recordo una col·laboració amb Dremen i la gent ens deia: “¿Esto qué basura es? Cantad en español”... Jo m'imagino tocant en un festival de rap a Madrid i eixint a pedrades.

César Strawberry col·labora a Dilo en castellano. ¿Us trobeu habitualment en situacions com les que explica la cançó?

A. Jo, si em para la Guàrdia Civil, parle directament en castellà. Miquel Gironès d'Obrint Pas va tenir un cas prou heavy amb la Policia Nacional per dirigir-s'hi en valencià. El valencià és una llengua sense prestigi i encara menys a nivell institucional. No pots anar a un jutjat a parlar en valencià ni dirigir-te a un policia en valencià. En teoria hi tens dret, però si ho fas no tens ningú que t'empari. Hi ha gent que arriba a ofendre's perquè parles en valencià. Ara estan eixint iniciatives com els requisits lingüístics per a l'administració pública, però no saps la guerra, les ofenses i les suspicàcies que això provoca.

Com veieu el procés d'independència de Catalunya?

H. Jo amb molta enveja.

A. Jo desitge que avance tant com puga avançar i més.

Creieu que és positiu per al País Valencià o pot ser contraproduent?

H. Des de la meva perspectiva pense que si es fa bé pot ser un mirall molt bo per a veure-hi la societat valenciana d'aquí deu anys, o vint. O trenta, perquè evidentment l'endarreriment que hem tingut en l'últim quart de segle fa que encara estiguem lluitant pel que es lluitava a Catalunya potser als anys 80. Jo recorde mon pare que em deia una frase que va sentir de Lluís Llach en un concert: que els nostres somnis siguin tan ambicioses com es pugui perquè els nostres nets els puguin complir. Jo crec que és un poc la idea a seguir: que tots els moviments socials que donen més autodeterminació als pobles sempre són positius. Ací al País Valencià hem tingut sempre tot el contrari i hem de fixar-nos en moviments com el que hi ha a Catalunya o com el que hi ha hagut a Euskal Herria.

P. Si això va avant, que a mi m'agradaria, sí que em preocupa un poc el que pot passar al País Valencià. Però potser destapa moltes coses, que Espanya ens ha utilitzat com a titella i ha fet que deixem de reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Potser això porta una cosa bona, perquè el dia que ja no hi hagi un enemic comú potser el buscarem en un altre lloc i ens adonarem d'on és realment.

A Impresentables us referiu a la vostra pròpia alienació. És una autocrítica?

P. He intentat plasmar que el poder de l'alienació és molt gran. Hi ha una altra lletra que diu que el cor el tens en unes coses però després el cap el tens en la faena, en el dia dia, en la cervesa de després, en el futbol. És una autocrítica un poc cínica. És una cançó festiva i està revestida de crítica per no fer una apologia de l'alcohol, però el que volem és bufar-nos i ballar eixa cançó [riures]. Té un punt nihilista. La vaig escriure pensant en Evaristo [La Polla Records, Gatillazo], que és un tio que ens ha marcat molt. I volia escriure una cosa punk, no sols sobre el dret a la renúncia o a abaixar la guàrdia un poc sinó també sobre el dret a l'alienació, a fer el cafre i a embrutir-se un poc.