MÚSICA
Música08/09/2016

Frank Ocean, soul-rap d'alcova

¿La seducció de Marvin Gaye, el talent de Stevie Wonder i el risc de Prince? Frank Ocean és capaç de provocar aquests compliments i de contestar amb dos discos de cop aquest 2016, 'Blonde' i 'Endless'

Joan Pons
i Joan Pons

Com que aquesta matèria sembla que és de les que entraran segur a l'examen final, fem una mena d’assaig tipus test, però, compte, que les preguntes sobre aquest tema poden tenir trampa: quina és la gran aportació artística de Frank Ocean a la música dels últims deu anys?

A)

Frank Ocean és al rap, a l’R&B i, en general, a la música negra moderna el mateix que van ser Morrissey i The Smiths al pop dels vuitanta: el creador que aconsegueix expressar en acords i paraules definitives els sentiments més callats, subtils, íntims, complexos i difícils d’expressar.

Cargando
No hay anuncios

B)

Frank Ocean és l'únic membre vinculat a Odd Future, aquell col·lectiu d’artistes de hip-hop de Los Angeles que fa uns anys semblava que s’havia de menjar el món a queixalades, que realment va clavar l’ullal a l’èxit: el seu segon disc, Channel orange (2012), va vendre 600.000 còpies i es va alçar amb sis premis Grammy. Potser perquè la clau per triomfar era fer carícies (era el membre més dolç d’Odd Future), no queixalades.

Cargando
No hay anuncios

C)

Frank Ocean és dels pocs músics de l’univers hip-hop que s’han atrevit a sortir públicament de l’armari (no sense enrenou mediàtic), a buscar un fraseig propi (que no sembli fumat, ni agressiu, ni cínic, ni seductor, ni burleta...), a citar com a influències artistes blancs tan diferents entre ells com Aphex Twin, Gang Of Four, Frank Sinatra, Simon & Garfunkel, Steve Reich, Talking Heads... i, en general, a combatre amb naturalitat tots els tòpics del seu gènere (musical o sexual).

Cargando
No hay anuncios

D)

Les tres opcions anteriors són certes.

Cargando
No hay anuncios

Tenyit d’expectació

Totes les respostes del paràgraf anterior, però, ja eren veritat fa quatre anys, quan Frank Ocean va fer saltar la banca amb Channel orange i, de cop, tot el planeta estava exagerant als seus peus. Era tan seductor com Marvin Gaye! Tenia tant de talent com Stevie Wonder! S’arriscava tant com Prince! Fins i tot Coldplay el va triar de teloner per a la gira de Mylo Xyloto... tot i que al final aquest doble cartell no es va acabar produint per raons poc clares (Ocean és un músic molt d’estudi i no és la primera vegada que s’ennuega amb l’obligació de tocar en directe).

Cargando
No hay anuncios

El cas és que tota aquesta polseguera mediàtica era molt positiva, sí, esclar, fins que es va enverinar i es va convertir en pressió i expectatives respecte al següent disc d’aquest compositor de Nova Orleans que tants anys es va passar escrivint per a d’altres (Pharrell Williams, Beyoncé, Justin Bieber, Nas...).

Des del febrer del 2013 que ja s’estava parlant del nou àlbum de Frank Ocean. I ell també inflava el globus amb declaracions prometedores: que si col·laborava amb el seu gran amic ex d’Odd Future Tyler, The Creator, o Danger Mouse, que si volia fer coses amb Tame Impala, que si estava molt influït pels Beatles i els Beach Boys...

Cargando
No hay anuncios

Però el disc no es materialitzava mai. O ho anava fent amb comptagotes: ara un single penjat al seu Tumblr, ara una web anomenada Boys don’t cry (sí, com la cançó de The Cure), on s’anirien pujant noves cançons, ara un anunci exclusiu a Apple Music, que resulta que és la seva nova companyia...

Blonde (o Blond), finalment, ha arribat. A traïció.BlondeBlond Enmig de l’estiu i anunciat d’una setmana per l’altra. I, de cop, tots els fans expectants de la continuació de Channel orange s’han de formar una opinió en plena síndrome postvacacional. Complicat, perquè Blonde no es deixa atrapar fàcilment. És un disc d’interiors. D’un jove que passa molta estona sol, rumiant, i desconnectat de la realitat hiperlinkada (Frank Ocean és poc o gens actiu a les xarxes). Cançó d’autor confessional moderna. Però moderna de veritat, eh? Rebutjant la idea pop del que ha de ser un single i barallat amb les bases rítmiques (és un disc que sura), l’Ocean de Blonde no és un músic amb presses.

Cargando
No hay anuncios

¿Està preparat també el seu públic per a un disc de digestió tan lenta? Sí? No? Tant li fa, perquè si Blonde no agrada (o no agrada a la primera), el dia abans de la seva publicació el 20 d’agost, Frank Ocean va treure un altre disc!, que va tornar a agafar tothom amb els pixats al ventre: Endless.

Cargando
No hay anuncios

Què és aquest 2x1? Per què no ens havia avisat ningú? Doncs perquè Frank Ocean està (o es creu) per sobre de les lleis del mercat i ha volgut segellar el seu compromís amb l’anterior discogràfica, Def Jam, amb un disc que els devia. Però el compliment de contracte és força estrany: es trepitja amb el disc que sí que vol llançar a so de bombo i platerets com a nou treball i és... un visual album! És a dir, que no s’escolta, sinó que es veu com un film de 45 minuts amb cançons noves. Endless, doncs, tindrà menys oients que Blonde. Però, això sí, els que l’escoltin dubtaran entre quin dels dos és millor: tots dos són molt bons.