Flashy Ice Cream: "Com menys coneixes una persona més et penses que serà com tu vols"

BarcelonaDesprés d’un viatge internacional a l'Argentina, i carregats de noves influències i estils, els sabadellencs Pol Giancana i Arnau Sabater (Sneaky Flex), coneguts com a Flashy Ice Cream, acaben de publicar l'EP Sempre joves x1 (Delirics, 2024), el primer volum dels quatre que tindrà l'àlbum que publicaran aquest any.

¿Us heu enamorat al tren? Ve d’aquí, la cançó Cada tren?

— Pol Giancana: Sí, moltes vegades. Perquè com menys coneixes una persona més et penses que serà com tu vols.

— Sneaky Flex: Sí, però mai m’he atrevit a dir-li res a ningú. D’aquí ve la cançó, sí. La idea del videoclip era quan t’agrada algú al tren i t’imagines la vida sencera amb aquesta persona.

Al videoclip surten dues persones que s’enamoren, i en un moment estan disfressades de llagosta. D’on surt, aquesta referència?

— PG: És de la pel·lícula Annie Hall, de Woody Allen. Ens vam basar en una escena en què estan cuinant llagosta, i és mig còmica perquè se’ls escapa per la cuina.

Per què l'àlbum surt en quatre parts i no sencer?

— SF: Perquè si no perd l’essència. La gent ho vol tot massa ràpid, i així ho podran escoltar tot plegat més tranquil·lament. Va millor per a nosaltres.

— PG: Potser el temacle encara no l’hem fet. És per tenir més llibertat, perquè el que ens passava sovint era que publicàvem un disc, encara fèiem música, i al final trèiem singles i la meitat de temes es quedaven guardats. I ara potser també passa, però tenim la llibertat de dir que si acabem de fer un temacle el podem posar dins l’àlbum.

¿La idea de l'àlbum és barrejar estils? Com ara fer un corrido mexicà?

— SF: Ens va sortir a l'Argentina.

— PG: Això del corrido, si aquí ha arribat, imagina't a l'Argentina. Allà s’ha creat un so. Ens va venir de gust provar de fer-ne un.

Per què heu anat a l'Argentina a fer el disc?

— SF: Ens surt molt sol, això, com quan vam anar a Londres. Va ser una experiència molt guapa, vam conèixer molta gent i ens va ser molt fàcil fer música. Creiem que aquest àlbum serà molt important per a la música d’aquest país.

— PG: De tant en tant va bé sortir de la teva realitat i zona de confort. Durant el temps que hem estat fora no hem sigut conscients del que estàvem vivint, i les últimes dues setmanes que hem estat a casa ha estat quan he començat a adonar-me del coneixement que hem adquirit. Per fer les col·laboracions també ens va agradar apostar, per exemple, per C.faqu, un xaval que no porta gaire temps fent música però que té un gran futur.

Què és el millor que us ha passat durant la vostra carrera?

— PG: Veure que és possible viure de la música. Quan vam començar no era possible, era utòpic, però ara podem anar tirant sense que ningú ens obligui a fer res.

Fa un temps l'Sneaky va dir que no era possible viure del trap en català. ¿El paradigma ha canviat? 

— PG: Sí, i nosaltres som pioners de la música urbana en català i hem inspirat gent que va començar després que nosaltres però ara viu de la música. Portem un temps empenyent una porta que ara ja està oberta, i abans no ho estava.

¿La música urbana en català ha tocat sostre? O no en té?

— PG: De sostre sí que en té. No som 100 milions.

— SF: Crec que sempre pensem que el límit està més baix d'on està de debò. Ara mateix té molta tirada. El viatge a l'Argentina ens ha fet veure la bona rebuda que pot tenir a fora la nostra música.

¿En l’àmbit estatal pot arribar a tenir més rellevància o existeix una barrera que en l’àmbit internacional no hi és?

— PG: M’agradaria pensar que sí, però no ho sabria dir exactament. Molta gent té la llengua catalana com a tabú.

Sou de tenir més expectatives altes o baixes, quan feu un treball?

— PG: Quan l’estem fent estem a l’alta, i quan la traiem més a la baixa. No s’haurien de tenir expectatives en general. Com menys expectatives més alegries.

Us heu acostumat al fet que la gent us pugui reconèixer pel carrer? Com va ser al principi?

— SF: Al principi era més estrany, no ho enteníem. A les festes majors de Sabadell notàvem que la gent ens mirava i les sensacions eren rares en aquest sentit, però ara ja no ens importa.

— PG: També és que pel lloc on ens movem la gent ja s'hi ha acostumat.

Us sentiu més oberts que abans a fer aquestes entrevistes?

— SF: A mi abans em costava molt més, la veritat. Al Pol sempre li ha anat millor. A mi a vegades respondre de pressa em posa més nerviós, perquè d'algunes coses no sé què dir en el moment. Necessito pensar-me bé les coses perquè si no puc dir qualsevol barbaritat. La pregunta de què és el trap, per exemple, ens feia molta mandra al principi.

— PG: I això del trap ara ja no es pregunta, perquè la gent ja no fa trap.

Però vosaltres ja no feu trap?

— PG: Al principi sí que era trap. O sigui, podíem fer un dancehall, però si escoltes el disc Brillar o morir (2019), és tot trap. Ara ja ha canviat tot. El trap abans era música de carrer i ara el que sona al carrer ja no és el trap, és el drill i, jo què sé, el reggaeton.

¿La música que escoltàveu sent més joves ha influenciat la vostra carrera?

— PG: Sí. I ho noto, perquè continuo tenint la mentalitat que si un tema és mainstream em fa mandra escoltar-lo. No m'agrada escoltar el que està al top 50 d'Espanya, i tampoc si està al top 50 dels Estats Units. Drake em fa certa mandra, i sé que és molt bo, eh? No ho sé, em fa mandra. M'agraden més els artistes que són menys mainstream.

— SF: És que ara està tot barrejat. És mainstream una cosa que fa poc no ho era.

¿Als festivals es fa barreja d'estils només perquè és música en català? ¿Creieu que aquesta és una etiqueta que s'ha de treure de la música catalana?

— PG: Al final et surt més a compte programar Figa Flawas, Els Catarres i Flashy Ice Cream junts perquè sonen en català i la gent els escolta que no una altra cosa. L’exemple del que va fer en Lildami amb el Festival Maleducats va bé, s’ha de transcendir a vegades per sobre de l’idioma.

— SF: Es necessiten més propostes com la del Maleducats o l’Embassa't. Els festivals de només música catalana estan bé, però crec que hauria d'haver-hi més propostes diferents. Portar la nostra música fora de Catalunya és una bona idea.