No és or tot el que lluu en la Filharmònica de Berlín

Orquestra Filharmònica de Berlín

Palau de la Música Catalana. 2 maig del 2023

L’endemà del concert a la Sagrada Família, l’Orquestra Filharmònica de Berlín i el director titular Kirill Petrenko van fer estada al Palau de la Música, un espai escaient i natural per a una formació com l’alemanya, i als antípodes de la impossible sonoritat del temple de Gaudí. Amb una primera part idèntica a la del concert de dilluns i una segona amb la quarta simfonia de Robert Schumann, els senyors filharmònics van demostrar un cop més que són uns mestres en el rigor sonor, en la seguretat en els atacs i en l’entesa entre seccions. I Kirill Petrenko contribueix a l’excel·lència del rendiment global.

I tanmateix… no va ser un concert com altres que la mateixa orquestra ha ofert a Barcelona. Parlem d’una vetllada excel·lent, però hom n’esperava més. I és que no és or tot el que lluu, especialment en el repertori mozartià que ocupava la primera part. Trucant a les portes del moviment Sturm und Drang, la fascinant Simfonia núm. 25 en sol menor de Mozart va sonar amb els aires romàntics amb què batutes dels anys 50 i 60 del segle passat van llegir el simfonisme del salzburguès.

És cert que Petrenko va buscar la sonoritat transparent inherent a l’autor de Don Giovanni, però es va trobar a faltar més incisivitat en el discurs, tot i que en moviments com l’inicial Petrenko va deixar molt clar l’explícit bitematisme del fragment, amb savis contrastos dinàmics, ben resolts pel diàleg entre corda i vent. La de la soprano Louise Adler és una veu bonica, de lírica pura i amb la coloratura justa per abordar les dificultats del motet Exsultate jubilate. El timbre i el color no tenen massa personalitat, però la cantant britànica se’n va sortir sense problemes.

A la segona part, Petrenko va optar per una lectura de la darrera simfonia de Schumann com si fos un poema simfònic, pràcticament sense pauses entre moviments i concebent l’obra com un tot i amb tempi nerviosos i ràpids. La resposta de l’orquestra va tenir la monumentalitat del gran simfonisme, sense concessions. Novament, es va trobar a faltar la idea narrativa, el concepte dramàtic inherent a la pàgina. Però la qualitat del so està per damunt de tot i Petrenko va aconseguir una versió enèrgica de la partitura. Potser massa, fins i tot.