Julieta Venegas, himnes de despit abans de la pluja al Vida

Vilanova i la GeltrúLa Masia, la Cova, la Cabana, el Niu. El nom d’alguns dels escenaris i espais del Vida canalitza el leitmotiv implícit que el festival ha defensat durant els seus nou anys d’existència: ser un refugi per als passejants musicals, oferir una proposta assumible i confortable que, en temps de xifres hiperbòliques, s’acontenta amb una mitjana de 10.000 espectadors diaris, tot i celebrar-se en un recinte, la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, que segons l’organització en podria acollir el triple. Aquesta anomalia es va traduir l’any passat en el lema This is not a festival, que enguany conviu en la iconografia de l’esdeveniment amb el flamant We are a system error.

Qui sap si, dins d’aquesta voluntat de construir una filosofia (o, si més no, una marca) d’anar a contracorrent, hi havia certa intenció en el fet que durant el bloc central de la primera jornada del Vida del 2023, dijous, se succeïssin una sèrie d’actuacions que discutien el lideratge de les guitarres en el llenguatge del pop, una situació gairebé impensable fa uns anys en les coordenades de la música anomenada alternativa. La primera a trencar amb l’instrument va ser Núria Graham, centrada en el piano i el baix i que només va agafar l’acústica de manera puntual, i va delegar les sis cordes en el productor Jordi Matas, component d’una banda completada per la bateria i els instruments de vent. Un paisatge sonor per crear el miratge d’una atmosfera de club nocturn enmig d’una tarda a la masia i que es correspon amb les necessitats de Cyclamen, l'àlbum on la vigatana fa valer l’evolució d’una trajectòria precoç que ja exigeix definicions més elaborades que la de “cantautora”.

El despit a la mexicana

Tampoc va fer gaire ús de les guitarres Julieta Venegas, centrada en el teclat i el seu icònic acordió, i amb una banda que posava l’accent en la secció rítmica, molt convenient pel pols quasi disco d’algunes composicions del seu darrer disc, Tu historia. La mexicana va exercir de cap de cartell quan el sol encara no s’havia post darrere les muntanyes, un encert de programació que va avançar el rellotge d’allò que els festivals estatals solen considerar el prime time i va afavorir la bona acollida dels passatges més relaxats del repertori, així com els missatges clars i contundents de temes com Caminar sola, que posa so inquietant a la inseguretat que sent una dona al tornar de nit a casa, i Despechada mexicana, elogi dels efectes terapèutics que té verbalitzar el despit, seguint la lírica rancuniosa sublimada per José Alfredo i Juan Gabriel. En algun instant el batec electrònic d’un escenari veí tapava les paraules i elevava les protestes del públic (un reflex de l’incident que va viure Rosalía en el passat Primavera Sound), i en d’altres eren els mateixos fans els que fonien la seva veu amb la de Venegas, corejant Limón y sal o Me voy, himnes d’amor i d’orgull que formen part de la història moderna del cançoner llatinoamericà.

Panda Bear & Sonic Boom

Amb el cel enfosquit i equipats amb teclat, sintetitzadors i bona sintonia vocal, Panda Bear & Sonic Boom van dur a escena el disc que han signat conjuntament, Reset, on imaginen una línia temporal alternativa per al pop, en la qual la indústria musical no hagués esclafat les aspiracions de Brian Wilson de crear amb els Beach Boys simfonies que no toquessin de peus a terra. En mans del component d’Animal Collective i de l’ex Spacemen 3, les cançons no es tanquen, sinó que assumeixen una forma líquida, com la de les figures dansaires que projectaven les pantalles, que va anar xopant progressivament el públic, gairebé com la pluja que començava a caure damunt Vilanova i la Geltrú. Anunciava un xàfec que va perdonar els passis de Whitney i La Casa Azul, però que va esclatar definitivament durant l’actuació de Lori Meyers i va forçar l’aturada dels veterans indies granadins, així com la cancel·lació de les actuacions d’Alex Amor, Habla de Mí en Presente i la programació de DJ que havia de tancar la nit.