Keanu Reeves al jardí de Lana Del Rey al Primavera Sound

BarcelonaDivendres era el dia de Lana Del Rey al Primavera Sound. L’expectació ja es notava a quarts de cinc de la tarda, cinc hores abans del concert de la cantant nord-americana. Tan aviat com es va obrir l’accés a l’esplanada de l’escenari Estrella Damm, milers de persones es van posar a córrer per la gespa artificial. Era el públic inesperat que va tenir Ferran Palau, l’heroi del pop metafísic de Collbató, que anava fent lliscar els minuts amb màgia coneguda i estrenes del disc nou. "Gràcies, molt amables", deia Palau davant d’una gentada amb samarretes de Lana Del Rey. D’alguna manera, el pop psicodèlic, tendre i alhora inquietant de Ferran Palau, com d’urbanització mal asfaltada i pitjor comunicada, connecta amb el luxós melodrama d’urbanització exclusiva de l’estrella de la segona jornada del festival.

És com si els programadors del Primavera Sound hi haguessin pensat, en aquest fil invisible. En qualsevol cas, Palau va estar brillant fent passar una bona estona a un públic que majoritàriament volia que les hores passessin de pressa. Val a dir que hi havia espectadors que van afanyar-se a agafar lloc per veure el sud-africà Troye Sivan tan de prop com permet el format de macrofestival. Deunidó també la parròquia que arrossega l’actor, youtuber i estrella fulgurant del pop, que com a pròleg de Lana Del Rey ha ofert un xou refrescant.

Finalment, després de les actuacions d’Ethel Cain (que vestia una samarreta amb el nom de Palestina), Omar Apollo i Troye Sivan, va aparèixer la diva de suburbia que només autoritza l’accés al fossat a cinc fotògrafs de premsa, la cronista de solituds melancòliques i alhora superestrella d’un pop contracultural, si més no en el context d’un macrofestival. La música de Lana Del Rey, i encara més la del disc Did you know that there's a tunnel under Ocean Blvd (2023), t’estimaries gaudir-la de prop, probablement assegut en la foscor, aïllat del brogit mundà. Però la cita era en un escenari gegant, dins d’un festival per a 70.000 persones i on pots menjar patates Brava del Rey. 

Tanmateix, s'ha produït un silenci màgic, un pèl inquietant també, perquè Lana Del Rey s’ha fet esperar més de 25 minuts, un retard que només es tolera a les estrelles. Passada la incertesa, ha aparegut entre la cridòria alleugerida del públic i amb un desplegament gegantí: una escenografia que recordava l’esquelet d’una mansió poblada per fantasmes de Tennessee Williams, ballarines, fins i tot una barra de pole dance, un piano, projeccions evocadores, tota mena de recursos de llum, i ella com a crooner de la melancolia, sempre al límit de l’excés del simulacre. El vestit i el pentinat de celebritat dels anys 50 amb anhels monàrquics hi afegia encara més distància.

Temes com Without you i sobretot Summertime sadness han fixat el to emocional del xou, reflectit en el gest de molts espectadors de les primeres files, lliurats a una mena de catarsi i a punt de la llàgrima. Així de potent és la identificació amb el cançoner de Lana Del Rey. I encara més quan han sonat cançons com Born to die i Video games, que el públic ha cantat amb tanta convicció i potència que pràcticament no se sentia la veu la diva.

Al Primavera Sound, el dispositiu escènic i la quantitat de coses que passen al voltant de Lana Del Rey han compensat una dinàmica musical irregular que depèn més de la tria de les cançons que d’una interpretació que és conscientment indolent. Al cap i a la fi, ha fet del melodrama interior tota una marca i s'expressa en una boira d'afectació que segurament reclama més sortides de to i cops a la taula dels que ha fet molt puntualment. És un estat d'ànim amb pocs colors, i això sempre ha condicionat els seus directes.

Lana Del Rey ha tingut el festival pendent del seu jardí de la melancolia durant una hora i deu minuts. S'ha acomiadat amb Young and beatiful, rematada amb una agradable gresca rítmica, i aleshores ha baixat de l'escenari per acostar-se al poble, com feien les estrelles del cinema clàssic i Eva Perón: ha saludat, ha fet petons, ha signat autògrafs i ha xerrat amb algunes espectadores. Tot això es podia veure per les pantalles mentre molta gent girava cua buscant altres incentius musicals o gastronòmics, o es desplaçava cap a l'escenari del costat on després tocaven The National.

És John Wick!

Un altre dels reclams de divendres era l’actor Keanu Reeves, present al Primavera Sound com a baixista del trio Dogstar. El protagonista de Matrix i John Wick mira que la seva popularitat estratosfèrica no afecti el que ha vingut a fer a l'escenari Plenitude, un dels secundaris del festival i el més allunyat d'on tocava Lana Del Rey: un concert de rock amb dos amics, un dels quals, el guitarrista i cantant Bret Domrose, exerceix de líder i portaveu del trio. Per cert, Domrose vestia una samarreta del disc Ghost in the machine de The Police.

Algun somriure de tant en tant certificava que Reeves està content d’haver reactivat la banda després de dues dècades d’inactivitat, i a més a més amb disc nou. El seu paper a Dogstar és el que s’espera d’un baixista de rock alternatiu: sòlid, auster i efectiu dins d’un grup compromès amb l'èpica elèctrica dels 90, la de la distorsió justa i la contundència controlada de la secció rítmica. El públic de seguida ha buscat immortalitzar el moment fent fotos i vídeos, però a poc a poc els mòbils han anat desapareixent, tret de quan el trio ha fet la versió de Just like heaven, de The Cure: la resposta a la interpretació ha sigut espectacular, per la felicitat que transmetia tot plegat. La naturalitat nua del dispositiu escènic, amb tres homes vestits com si anessin a comprar menjar per al gos de John Wick, s’ha encomanat al públic, que simplement s’ha dedicat a gaudir d’una estona de música en directe, segurament oblidant que el baixista és un dels seus actors preferits. Objectiu assolit.