Rosalía triomfa a batzegades al Primavera Sound

BarcelonaPodia haver sigut un èxit aclaparador, però només ho ha sigut a batzegades, amb problemes de ritme i de volum en un concert de només una hora de durada. Rosalía tornava a casa després d’un any en què el disc Motomami i els concerts de la gira han merescut tota mena d'elogis, i ho feia com a cap de cartell i tancant els escenaris principals del Primavera Sound, un festival on ha actuat amb cadascun dels tres àlbums que ha publicat. “Escolta, Barcelona, això d’avui és fortíssim”, ha dit després d’interpretar els tres primers temes: Saoko, Bizcochito i La fama. “Sempre venia al Primavera Sound, i recordo veure-hi la Grace Jones i somiar ser una artista que algun dia pogués ser cap de cartell. Gràcies, Barcelona, per complir el meu desig”, ha afegit Rosalía, que s’ha adreçat al públic en català tota l’estona, tret d’un moment que ho ha fet en anglès.

La sintonia amb el públic que omplia bona part de la plataforma marítima ha sigut immediata, i a La noche de anoche Rosalía ha cedit el micròfon a les primeres files per celebrar plegats el reggaeton més ballable. Tot feia presagiar una gran nit, però alguna cosa no ha acabat de rutllar en aquesta evolució festivalera de la gira de Motomami. A la meitat posterior del recinte se sentien sobretot els greus salvatges que venien de la sessió de Pional a l’escenari Pull & Bear. Aquesta circumstància no era responsabilitat de l’artista de Sant Esteve Sesrovires, però sí que ho era un volum massa fluix per a un espai tan gran. El públic fins i tot li ha demanat que l'apugés perquè no se sentia el piano a Hentai, i Rosalía ha traslladat la petició al tècnic de so.

Tanmateix, el principal problema del concert ha sigut el ritme i la falta de continuïtat entre algunes cançons, la qual cosa feia perdre el fil d’atenció que cal per mantenir-se dins de l’espectacle, sobretot a les dues de la matinada i en un espai envoltat de gent on no tothom era fan de l'artista o no tenia com a prioritat estar pendent del que proposava des de l'escenari. Potser per això, a partir de la mitja hora d’actuació, una part del públic ha començat a desfilar buscant altres al·licients. No hi ajudaven les pauses entre tema i tema, ni la gestió de les expectatives de festa. Per exemple, després d’una Despechá amb una engrescadora remescla a tot drap, Rosalía ha fet un llarg parlament sobre les desventures de la vida de l’artista. Igualment, comprimeix massa bombes ballables com Con altura i emblemes del repertori com Malamente, i fa la sensació que les despatxa per treure-se-les de sobre. A més a més, no era ni l’hora ni el lloc per col·locar en el tram final del concert la versió d'Héroe d’Enrique Iglesias, una interpretació molt sentida que requereix un altre context per impactar, i encara més quan actues després d’una sessió de Calvin Harris, tot un mestre en la gestió de les masses a través del ball. Segurament hauria tingut més sentit capgirar l’ordre, i que Harris tanqués l’escenari.

NI Tokischa ni Rauw Alejandro

El xou de Rosalía aclapara visualment, això és indubtable, i té una realització molt ben pensada per seguir l’actuació a través de les pantalles verticals. Cada cançó és un fragment al servei d’un concepte visual global, i Rosalía n'és la protagonista principal i gairebé única, tret del cos de ball que l’acompanya i l’assisteix. És molt interessant el fos a negre al final de cada cançó, com si no fos rellevant el que passa a l’escenari quan la càmera no ho mostra. Estan molt ben triats els plans zenitals a Candy i el gran angular a Con altura, i hi ha molta intenció en la mirada a càmera en el primer pla de Hentai. Però tot plegat està massa tancat i barrat, i la virtut porta la maledicció; pràcticament no hi ha cap marge per a sortides de guió que aquest dissabte tenien més sentit que mai. ¿Tant costava que a Linda sortís a cantar Tokischa, que un parell d’hores abans havia rebentat l’escenari de l’amfiteatre, o que a Vampiro hi aparegués Rauw Alejandro? Són dues col·laboracions que haurien afegit un record extraordinari a l’actuació.

Triomf a batzegades, doncs, amb moments memorables com les interpretacions de Candy, La combi Versace i Despechá i "les gràcies de tot cor" a Barcelona, però amb una dinàmica d'espectacle massa irregular que no ha estat a l'altura del talent que Rosalía ha demostrat tantes vegades.