Depeche Mode passen el dol fent un gran concert al Primavera Sound

BarcelonaMolts grups amb trenta o quaranta anys d’història, aquest divendres al Primavera Sound. Per exemple, Depeche Mode, caps de cartell d’una segona jornada que també presentava al·licients menys veterans com el raper nord-americà Kendrick Lamar, tots dos programats als escenaris principals de la plataforma marina, eixamplada aquest any gràcies a una millor organització de l’espai, que també s'ha fet a la part central del Parc del Fòrum, cosa que ha facilitat els desplaçaments dels espectadors.

Depeche Mode, que estan presentant el disc Memento mori en la primera gira des de la mort del teclista Andy Fletcher (1961-2022), han fet un concert majestuós, de contorns eminentment rock, a l'escenari Santander. "Tot el que fem sense el Fletch és nou per a nosaltres", havia dit fa uns mesos el cantant Dave Gahan, mirant d'explicar les emocions després de la pèrdua. D’alguna manera, estan passant un dol, una sensació que agafa més pes atès que, com a la resta de la gira, han començat l’actuació amb My cosmos is mine i Wagging tongue, dues peces de l’últim disc que Gahan canta amb la solemnitat dels rèquiems, com qui ha mirat a les tenebres, que diria Irene Solà. Fins i tot les imatges de les pantalles eren en blanc i negre.

El color ha arribat al tercer tema, Walking on my shoes, amb la tornada repetida insistentment en un final catàrtic que han enllaçat amb les sanefes electròniques d’It’s no good, que Gahan, vestit de negre i amb una elegant armilla d’esquena blava, ha aprofitat per remenar el cul. Hi ha una relativa sobrietat en la posada en escena, més enllà d’una lletra M gegantina, però administren molt bé tots els recursos, ja sigui la llum vermella a la fosca In your room, la imatge de Flectcher a les pantalles quan han tocat World in my eyes o els gestos del cantant amb el peu de micro, un element cada vegada menys utilitzat en els concerts de gran format.

El públic de Depeche Mode, que ha omplert bona part de l'espai, ha participat en la cerimònia amb respecte i devoció i celebrant-la amb més entusiasme a mesura que el repertori oferia hits als quals agafar-se més fort, com Everything counts, amb el so tan juganer del teclat, i I feel you. La part final ha tingut un efecte reparador, com si el dol fos menys dolorós interpretant les catedrals de Depeche Mode, record també del llegat que van construir amb Fletcher: temes com Enjoy the silence, Just can't get enough i Personal Jesus. No calen més paraules.

El gran xou de Kendrick Lamar

Després de Depeche Mode, a l'escenari Estrella Damm, ha sigut el torn del raper nord-americà Kendrick Lamar, que apujat el nivell artístic amb un dels xous de hip-hop més potents que s'han vist en tota la història del Primavera Sound. Lamar, autor del prodigiós àlbum Mr. Morale & the Big Steppers (2022), ha desplegat una actuació que no tenia el pes conceptual de l'espectacle especial que va fer a l'Accor Arena de París l'any passat, sinó que adaptava els encerts d'aquella nit al format de festival, per força menys immersiu però també més directe. Sí que hi havia les coreografies del cos de ball, lligades al relat del disc, però per veure-les en tota la seva dimensió calia apropar-se a l'escenari. Com diu el periodista de l'ARA Xavi Serra, ara que en els concerts manen les pantalles verticals, malament rai quan el teu espectacle té una disposició escènica horitzontal. Ha sigut el cas de Kendrick Lamar. La realització ben poc podia fer més enllà de mostrar el raper, i d'aquesta manera els detalls del dispositiu escènic, que incloïa murals, restaven invisible per a bona part del públic que hi havia a l'esplanada. Musicalment, però, cap retret: Lamar està en el moment més inspirat de la seva carrera, i ho demostra en la interpretació dels temes de l'últim disc i en els duos que ha fet amb el seu cosí Baby Keem (Vent i Family ties), que unes hores abans havia actuat al mateix escenari.

Grups d'una certa edat

Amb la mateixa pausa que dijous, divendres el públic ha anat accedint al recinte tranquil·lament i escampant-se a mitja tarda pels diferents espais sense omplir-ne cap. I en la majoria tocaven grups d'una certa edat, o que ofereixen música que no obeeix a la rabiosa actualitat, com Shellac, el trio nord-americà que actua cada any, o Sparks, el duo dels germans Ron i Russell Mael, que el 2015 van actuar al Cruïlla amb Franz Ferdinand, o Bad Religion, que revivien aventures del hardcore melòdic dels 80 i els 90 mentre Kendrick Lamar feia història del segle XXI.

La cancel·lació del concert del llegendari Eddie Palmieri, de 86 anys (el metge li aconsella no fer viatges llargs en avió), havia deixat la representació de la salsa de Nova York a les mans de Los Hacheros, una jove formació de Brooklyn que remena els codis clàssics amb percussió, violí, trombó, flauta i guitarra. Els ritmes de sang vella han sigut ben rebuts pel públic que ha tret el cap per l’esplanada dels escenaris principals. A més de la varietat cromàtica i la familiaritat de les tonades, el més interessant és el cantant Héctor Papote Jiménez, veu nuyorican que s’emmiralla en els mestres antics del son cubà. Començar un festival així espanta angoixes i drames.

Un altre viatge en el temps hi ha hagut a l’escenari Cupra, en aquest cas amb Los Delgados, nom de ressonàncies ciclistes per a un grup escocès, digníssim representant del pop independent dels 90. A més de la samarreta de Marco Pantani que duia el guitarrista Alun Woodward, el més interessant era veure la seriositat de la posada en escena, amb trio de corda i una flautista i, esclar, comprovar com l’emoció i la interpretació, sobretot la d’Emma Pollock, mantenen ben alt el cançoner de la banda.