Per segon any consecutiu, el Festival de Peralada organitza una edició de Pasqua que, durant tres dies de Setmana Santa, del 28 al 30 de març, presenta sis propostes musicals a l’Església del Carme. El festival s’inaugurarà dijous amb l’estrena en temps moderns de l’oratori San Giovanni Batista, d’Alessandro Stradella, de la mà de l’orquestra Vespres d’Arnadí i el contratenor Xavier Sabata. L’endemà sonarà el cèlebre Stabat Mater de Pergolesi en la versió de Johann Sebastian Bach, que interpretarà l’ensemble instrumental Bachelona Consort, amb les veus solistes de la Salvat Beca Bach. El mateix divendres, a les onze de la nit, s’estrenarà Tenebrae Responsoria, de Joan Magrané; i, en l'última jornada, el pianista Javier Perianes, que substitueix el coreà Yunchan Lim, oferirà un recital amb obres de Falla, Granados i Albéniz. Clourà la programació una proposta familiar, prevista per divendres al matí als jardins del castell, que combina la tradició de buscar ous de Pasqua amb la dansa de la companyia CobosMika, música de Stravinski i les escultures de conills gegants de l’artista Amanda Parker.
Joan Magrané: "És responsabilitat dels creadors explorar les coses que són singulars de la seva cultura"
Compositor
GironaJoan Magrané (Reus, 1988) és un dels compositors catalans amb més presència i projecció en el panorama nacional de la música clàssica. Hereu de les dissonàncies trencadores del segle XX, ferm defensor de la singularitat musical catalana i amant de la tradició clàssica, ha escrit una vintena d'obres que s'obren pas en les programacions dels principals teatres i auditoris del país, com l'òpera Diàlegs de Tirant i Carmesina, estrenada al Festival de Peralada el 2019. Ara, també per encàrrec del festival alt-empordanès, el compositor reusenc estrena una nova peça: Tenebrae Responsoria, que es presentarà en l'edició de Pasqua, a l'Església del Carme, el divendres 29 de març, abans de la mitjanit. Es tracta d'una peça per a veu i conjunt de cambra que, des de la mirada contemporània, revisa les lliçons de tenebres de Divendres Sant que van fer cèlebres autors canònics com Tomás Luis de Victoria i François Couperin. L'estrena comptarà amb els músics de la Gio Symphonia, la direcció de Francesc Prat, i la presència del violoncel·lista Pau Codina i la soprano Maria Hinojosa com a solistes.
Com ens hem d'imaginar l'obra que s'estrenarà a Peralada?
— A partir de la litúrgia de l'ofici de tenebres vull proposar una obra completament nova. Les litúrgies habitualment s'inspiraven en el text del Llibre de les Lamentacions de Jeremies, que jo utilitzo en certs moments, però també em baso en els Quatre poemes de Setmana Santa de Blai Bonet. Tenen un estil fort, que em remou i m'apassiona, fan de contrapunt i aporten una mirada més humana al vessant bíblic de la peça.
Com es tradueix a la partitura aquest diàleg entre modernitat i tradició?
— Quan sonen els textos en llatí, intento mantenir una escriptura més austera, cerimonial i ritualista, mentre que a les parts de Blai Bonet són més expressives i teatrals. Això sí, tot sempre dins de l'austeritat, ja que es tracta de transmetre el lament de Crist i vull mantenir-me fidel al gest d'anar apagant una espelma en cadascuna de les parts de la peça.
Sempre escrius inspirant-te en els autors del passat?
— Sí, aquesta és la meva manera de treballar, la idea sempre és emmirallar-me o utilitzar alguna cosa que m'atrau. Em sembla pretensiós pensar que soc un full en blanc i que se m'acudirà una cosa que no tingui res a veure amb el que s'ha escrit fins ara.
I quin és el compositor de la història de la música que més t'estimula?
— Un autor clau per mi és Monteverdi i a partir d'aquí tiro endavant i endarrere. Ara bé, crec que en l'art i la música la història lineal i cronològica no té cap sentit, ja que fer referència a la tradició no significa fer una escenificació actual d'una cosa antiga. No vol dir fer arqueologia per saber com sonava la música d'abans, sinó fer veure que encara la tenim entre nosaltres. En aquest sentit, puc dir que, per exemple, les lliçons de tenebres de Couperin sonaran al mateix temps que les meves.
La música clàssica no atrau focus mediàtics ni audiències multitudinàries. Caldria promocionar-les amb més èmfasi?
— És molt del nostre temps pensar que les coses si no són massives vol dir que no tenen èxit, però jo crec que és tot el contrari. Jo faig música per compartir-la amb els meus amics músics i amb el públic que vol venir a sentir-la, amb ganes, interès i la ment oberta. Això és el que m'interessa, i no arribar a 2 milions de persones. Hem de saber que la música d'una minoria té el mateix dret a existir que la de la majoria.
Es pot reconèixer un estil propi i comú en la música escrita per compositors catalans?
— La música no té idioma, però té accents, ja que hi ha maneres de fer pròpies de cada cultura. És responsabilitat dels creadors explorar les coses que són singulars de la seva cultura, encara que siguin abstractes i compartides amb altres cultures. A Catalunya ens falta valorar i posar per davant les coses que fem nosaltres.
I, encara que siguin poc palpables, quines serien aquestes singularitats de la música catalana?
— Entre Miró, Fortuny i Gerhard, per exemple, hi ha una forta exploració de la lluminositat per davant de tot, que no és encegadora, sinó que també aprofundeix en la penombra. Jo també intento donar voltes sobre el desdibuixament instrumental, sense arestes, que es passa la melodia d'una veu a una altra en un diàleg harmònic, diferent del pensament germànic, més dialèctic. També tenim el referent orquestral de Juli Garreta, que obre camí al gran simfonisme català a partir de Wagner i Strauss. I al pol oposat: Mompou, amb els seus jocs de ressonàncies de timbre a la intimitat del piano.
En les programacions d'auditoris i festivals de música clàssica, la majoria d'obres del repertori són d'autors anteriors al segle XX. Per què costa tant introduir peces contemporànies als programes?
— No és un tema de fàcil solució, ja que és cert que, d'una banda, la música només es pot viure de veritat en el moment del concert, en directe, davant del públic, i per això has d'anar interpretant les simfonies de Beethoven regularment, perquè, si no, desapareixen. Ara bé, també hi ha un problema de comoditat, ja que ens hem acabat creient que anar a concert és un moment de descans i distensió, quan és tot el contrari, és on més t'has de connectar. Ens hem acostumat a sentir només les peces que han entrat el repertori de les grans orquestres per repetició, fins que s'han fet perfectament assequibles i assimilables per a tothom.
Quin altre compromís musical tens en agenda després de l'estrena a Peralada?
— El 7 de maig, al Palau de la Música Catalana, el Trio Fortuny, amb qui compartim la mateixa manera de pensar la música, estrenarem una peça titulada Trois Nocturnas. També hi participarà la companyia de dansa Mal Pelo i serà una proposta molt suggerent.