A primera hora, l'escenari Vallformosa acull les actuacions de comèdia del Cruïlla, que any a any es consoliden com a contraprogramació amb moments prou interessants. Per exemple, quan Eñaut Zauzo va dir: "Si sou aquí és que no teniu diners per viatjar", que és una manera d'explicar que el públic del festival és bàsicament local. La graella de monologuistes de divendres incloïa Manel Vidal, que va recrear les hores prèvies a una visita a la Ciutat de la Justícia que va tenir l'èpica prevista. Després Ana Polo, estupenda com és habitual amb el contraatac feminista, va deixar en evidència el mansplaining d'uns productors de televisió que li proposaven títols per a un programa feminista ("Multiorgàsmiques? Guarres del dimoni però amb excusa mèdica?") i un missatge final adreçat al PSC i a Ricard Ustrell. El més estripat va ser Marc Sarrats, que va començar suggerint que l'alcalde de Barcelona, Jaume Colloboni, va tenir la idea de dur la Fórmula 1 al passeig de Gràcia després de veure la pel·lícula Cars, però sense pensar en el que havia passat el 17 d'agost del 2017 a la Rambla. Sarrats va continuar reclamant que siguin els avis els que vagin a les guerres ("així les guerres durarien menys"... i els morts deixarien pisos lliures) i que les àvies rebin un extra de felicitat amb la medicació "per morir felices"... I ho va rematar amb una cita de Tinder entre una dona que dormia a l'Estartit i un home de Reus.
Avril Lavigne, ‘hits’ sense actitud al Cruïlla
La cantant canadenca recorda els èxits de fa vint anys al Parc del Fòrum en la tercera jornada del festival
BarcelonaA banda dels imponderables tècnics, el bon funcionament d’un concert de pop depèn de l’artista, les cançons i el públic. Divendres al Cruïlla, a Avril Lavigne la van salvar el públic i mitja dotzena de cançons. La cantant canadenca celebra dues dècades d’un pop-punk juvenil que va ser banda sonora dels rebels de l’institut que mai se saltaven cap classe i desafiaven el món dels adults amb samarretes negres. I són aquelles cançons, sobretot les del disc Let go (2002), però també alguna d’Under my skin (2004) i The best damn thing (2007), les que van engrescar el públic que a les 23 h va respondre massivament a la crida de la nostàlgia davant l’escenari Estrella Damm. Com a recursos escènics, dos cors gegants travessats per tíbies pirates i decorats amb colors de tartà escocès, gens complicat ni sofisticat, però efectiu.
Lavigne va començar amb Girlfriend, guitarres i confeti de ball de graduació, i de seguida va despatxar Complicated, un dels dos grans moments del concert. Però tot plegat no acabava de rutllar. Hi havia les cançons i hi havia una banda eficient. Hi faltava l’actitud i la intenció. Un sopar d’exalumnes pot ser memorable si les anècdotes s’expliquen amb convicció, perquè el problema no és la nostàlgia sinó la manca d’ànima a l’hora d’activar el record. No hi ha res de dolent de viure en l’esperit juvenil, però fins i tot un concert dels Ramones podia ser una catàstrofe si no hi havia actitud, grapa, alguna cosa que demostri que l’artista fa justament el que vol, en comptes de pensar si l’endemà esmorzarà fruita o iogurt. Lavigne, en canvi, va transmetre certa incomoditat i de vegades semblava gairebé absent, refugiada en la rutina per cobrir l’expedient.
Sí que va baixar de l’escenari per saludar la primera fila, sí que va regalar planxes de skate a tres espectadors, sí que va cridar “you’re crazy, motherfuckers!” i va dir que estima molt Barcelona, però ara que noves estrelles com Olivia Rodrigo la reivindiquen com a referent, Avril Lavigne no va saber estar a l’altura de l’elogi. O va tenir una mala nit. Sort del públic, que sí que va respondre intensament cantant My happy ending i, en l’altre gran moment del xou, celebrant el vitalisme punki-pop de Sk8er boi. Després d’aquesta cançó, molta gent va començar a desfilar cap a altres escenaris, i la majoria no va girar cua quan Lavigne hi va tornar per fer un dels bisos més anticlímax de la història amb les balades Head above water, When you’re gone i I’m with you.
Al mateix escenari, també els britànics The Kooks van remenar nostàlgia i repertori de fa gairebé vint anys, concretament la pulcritud indie-pop del disc Inside in / Inside out (2006) amb cançons com She moves in her own way i Naïve, una proposta ben adequada amb el sol del capvespre al Parc del Fòrum i prou agradable gràcies al carisma de Luke Pritchard, que sí que feia la sensació de gaudir del moment.
L’actitud d’Amaral i La Paloma
El millor de la tercera jornada del Cruïlla, que va aplegar 22.000 persones, va arribar passada la mitjanit. Per una banda, amb el notable trànsit del folk al soul de la belga Selah Sue a l’escenari Vueling. Per una altra, amb la convicció i l’actitud, ella sí, amb què Eva Amaral va defensar els hits en un escenari Occident de so millorable. I, finalment, amb l’estimulant rock de tornades i distorsió que el grup madrileny La Paloma va mostrar a l’escenari Vallformosa i que confirma les bones sensacions que transmet el disc Todavía no.