Albert Pla, convidat a la festa llatina d'Óscar D'León al Cruïlla

BarcelonaAlbert Pla va ser el convidat rumber a la festa de salsa que va proposar el Cruïlla ahir al Parc del Fòrum. Festa grossa als tres escenaris principals, que va culminar amb l’actuació del llegendari cantant veneçolà Óscar D’León, justament el dia que feia 81 anys. Qui sap quanta gent que ahir estava al Cruïlla va anar a veure Marc Anthony al Palau Sant Jordi el 13 de juny, la nit que abans del concert el públic va cantar Llorarás com si en aquell moment no hi hagués res més important al món. El cas és que ahir aquesta cançó també va tenir un impacte aclaparador entre el públic del Fòrum quan la va cantar Óscar D'León. Entra directament en la llista dels millors moments de la música en directe d'aquest any; de fet, tot el concert va ser excepcional i va ser gaudit pel públic d'una manera com s'ha vist poques vegades al Cruïlla.

El sonero mayor, la llegenda, un lleó amb brilli-brilli a la samarreta i el carisma dels artistes que surten amb una missió: engrescar el públic i atrapar-lo en una xarxa de felicitat i ritme. Ho va fer sense pausa, enllaçant temes fins al deliri amb la confiança que dona una orquestra llarga i molt versàtil que respecta una veu encara poderosa també en el registre alt. "Acceptem peticions", va dir... I fa Detalles, amb la gent ballant i cantant l'estrofa "Sácala, llévala al cine (...) Llevale la comida a la cama, trátala con mucha dulzura". Una dona crida La mano. Algú demana el bolero Frenesí... Les fa totes, també la immortal Qué bueno baila usted de Beny Moré. La imparable màquina del ritme és un concepte inventat per explicar nits com aquesta.

Chucho Valdés i Grupo Niche

Molt abans, més de trenta graus de temperatura i un sol espaterrant van rebre Chucho Valdés a les 18 h. El pianista cubà era l’encarregat d’obrir la segona jornada del festival a l’escenari Estrella Damm, la dedicada sobretot als ritmes caribenys. Valdés, habitual del Festival de Jazz de Barcelona, venia aquesta vegada liderant la reencarnació d’Irakere, el majestuós projecte de jazz afrocubà que va fundar el 1973. Professional de mena i amb una banda extraordinària (inclòs el seu fill Julián a la percussió), va despatxar ritme amb criteri i sensibilitat ballable, més salsera i timbera quan va agafar protagonisme el cantant Ramón Álvarez, bona veu i tot carisma.

En aquest magnífic concert inaugural no hi van faltar joies d’Irakere de la dimensió de Bacalao con pan, pura màgia rítmica de jazz afrocubà. Eren quarts de set de la tarda i el públic, que es refugiava a les zones d’ombra, ja ballava, escalfant-se per a una jornada que va invocar el ball fins al final.

Bona part del públic de Chucho Valdés va anar tot seguit a l’escenari Occident per ballar amb Grupo Niche, la formació colombiana fundada per Jairo Varela (1949-2012) a finals dels anys setanta i dirigida pel trompetista José Aguirre des del 2015. “Salsa i essència colombiana”, van anunciar abans de començar amb La negra no quiere, tot un clàssic. El so, però, no va acompanyar, perquè els greus ressonaven massa. Això sí, l’orquestra arribava amb l’eufòria de la classificació de Colòmbia per a la final de la Copa Amèrica de futbol, i aquest esperit de celebració va amarar també les peces de salsa romàntica, com Una aventura, rebuda amb honors pel públic, Algo que se quede, Gotas de lluvia i Hagamos lo que diga el corazón, que van fer cantar espectadores i espectadors alternativament. Encara no eren les vuit i ballar, fins i tot en parella, era l’única opció, sobretot quan sonaven descàrregues tan rotundes com la de la trista història d’Ana Milé, amb els trombons funcionant a molt bon nivell. “¿Hi ha llatins aquí?”, va demanar un dels cantants. La resposta: una cridòria, més intensa quan es van fer notar els colombians.

Just després de Grupo Niche, a quarts de nou, Albert Pla va començar tot sol amb la guitarra elèctrica interpretant Antònia Font, la cançó del vers “jo vaig follar amb Antònia Font en un avió”, una tria molt adient per obrir un concert a l’escenari Vueling. Ja amb la Surprise Band en escena, va engegar la màquina rumbera amb Marcelino Arroyo del Charco, sempre amb el guitarrista Diego Cortés com a escuder imprescindible i Judit Farrés passant el ritme pel sedàs electrònic, com va fer a la versió anticapitalista de l’experiència religiosa d’Enrique Iglesias, a la passejada pel costat més salvatge de la vida de Lou Reed i també a El legat del pastor, convertida en carn de rave, com La dejo o no la dejo, el tema de la núvia terrorista que ara lliga amb la versió de Soy rebelde de Jeanette. Albert Pla, l’amor i l’humor.

Aquest xou de Pla, ben jugat en el context festivaler, és imbatible, farcit dels singulars grans èxits de l’artista de Sabadell com Carta al rey Melchor (que va aixecar fervor antimonàrquic al Fòrum), La sequia, Joaquín el necio, La dama de la guadaña o la impressionant road movieJuerga catalana, cançons que, rebregades i tot, continuen sonant úniques i refrescants. L'horari concert d'Albert es trepitjava amb el de la porto-riquenya Olga Tañón, que va aplegar una gentada disposada a passar una estona ballant sobretot merengue. El Cruïlla la va encertar fa tres anys obrint la programació a la salsa i el ritmes llatins més clàssics perquè han incorporat nou públic al festival i perquè en la majoria dels casos els artistes ofereixen concerts molt notables.