Fi de festa, inici de festa, amb l'homenatge a Alicia de Larrocha, una artista majúscula

Coincidint amb el final de les festes de la Mercè, ha començat el que hauria de ser una altra festa musical a casa nostra: el conjunt d’actes commemoratius en record de la pianista Alicia de Larrocha (1923-2009), als quals aviat sumarem els corresponents a una altra música catalana d'abast internacional, la soprano Victoria de los Ángeles (1923-2005).

L'arc artístic de De Larrocha abraça setanta-quatre anys de carrera com a intèrpret (de 1929 a 2003), sense oblidar la seva faceta pedagògica a l'Acadèmia Marshall. Per això, el concert de dilluns al vespre tenia una significació especial amb els quatre intèrprets presents a l'escenari del Palau de la Música: dues deixebles (Marta Zabaleta i Alba Ventura) i dos col·legues i amics, Maria João Pires i Joaquín Achúcarro.

Alicia de Larrocha va actuar al Palau de la Música en noranta-quatre ocasions des del seu debut a l'auditori modernista el 1930 fins al 2002. I les seves parets més que centenàries testifiquen el pas d’una artista majúscula, tan gran en les seves interpretacions com humil en la persona. I el seu llegat va quedar demostrat en les intervencions de Zabaleta i de Ventura, il·lustres hereves del mestratge d'aquella gran dama del piano.

El concert va arrencar amb dues petites composicions de la mateixa De Larrocha, abans de donar pas al repertori habitual de la pianista: Albéniz, Granados, Soler, el Debussy de la Suite bergamasque, tres preludis de Rakhmàninov i dos estudis de Skriabin. 

En conjunt, la vetllada va tenir, per una banda, les justes i mesurades dosis d’emotivitat gràcies als parlaments de Joan Vives; per una altra, la qualitat indiscutible de tres generacions d’intèrprets, que el gairebé nonagenari Joaquín Achúcarro va culminar amb els dos blocs dedicats als compositors russos (Rakhmàninov i Skriabin).

El pòquer d’asos que ocupava l’escenari va demostrar que el llegat d’Alicia de Larrocha té assegurada la continuïtat, tot i que hom tendeixi a enyorar vetllades irrepetibles amb la presència de la inigualable pianista barcelonina que, tot i que era octogenària quan va morir, ens va deixar massa aviat i quan, segur, encara tenia moltes coses a dir davant d’un piano.