Ferran Palau: “Ja sé que estem en un moment complicat, però la cultura és el més important”

REW

<<

Rere tota cicatriu acostuma a haver-hi una anècdota, i la de Ferran Palau és sucosa. Es va tallar amb el cúter, però quan ho va ensenyar a la mare es va sentir una mica com Pere i el llop. La mare pensava que era una broma més d’aquell nen hipnotitzat per les pel·lícules de por i els efectes especials. “Volia ser director de cine de terror”, explica. Es passava el dia fent manualitats gore amb làtex, imaginant minipel·lícules. “Des de petit m’ha agradat el mal rotllet” és tota una declaració d’intencions en boca d’un enamorat de la música que va trigar a sentir-ne la crida. “A un nen no li interessa el solfeig ni aprendre a tocar la guitarra amb El cant dels ocells. Em van fer fora de l’escola de música després de tres anys de no fotre ni brot”.

Sort que, quan en tenia 12 o 13, el seu cosí, Jordi Matas, va tenia la paciència i la intel·ligència suficient per ensenyar-li una altra manera d’apropar-se a l’instrument: “Em deia «posa el dit aquí o allà», i tocàvem cançons de Green Day, de Nirvana...” De seguida va arribar el primer grup, Typpex, i va saber que malgrat la seva facilitat pel dibuix, el seu futur estava lligat al so. “Veia que fent música em comunicava millor, i des dels 12 o 13 anys no he parat de fer-ne”. Ni té previst deixar-ho mai. “Fer música és el motiu que sustenta la meva vida, el que fa possible que sigui una persona sana mentalment”. I, a més, gràcies a la música va conèixer la seva dona, Louise Sansom, companya seva a Anímic, grup que compagina amb una sòlida carrera en solitari.

PLAY

>

El Jordi Matas és molt més que el mestre i el cosí de Ferran Palau. “És la persona que va desencallar la meva creativitat musical”. El còmplice de les seves aventures musicals, “el meu soci, el meu guru”, algú a qui ensenya tot el que composa, el productor dels seus discos i la persona amb qui dissenya els seus concerts. Així que han estat molt a prop en la gestació i la gravació de Blanc, el tercer i nou treball de Palau, fruit d’un bon moment creatiu. “Els anys d’adolescència són efervescents, de fer música molt ràpida. Amb la postadolescència vaig derivar cap a una cosa més emo. I després vaig evolucionar cap al que faig ara, però sempre m’ha tirat més el cantó fosc que el cantó lluminós de la música”.

Diu que les seves cançons no són gens narratives, i per això estan obertes a totes les interpretacions. “Soc molt intuïtiu”, i Blanc, un disc curt on aplega temes dels últims tres anys i que es podria escoltar com una sola cançó llarga, n’és una bona prova. “L’he escollit perquè el títol és molt metafísic. És una paraula humil, gens grandiloqüent. I és molt gran perquè conté un doble sentit: és la immensitat d’un espai infinit i, al mateix temps, l’absència de tot”. Així que totes les lectures són vàlides: “El fet de ser tan obert dona peu a que no hi hagi cap interpretació possible i a la vegada hi càpiguen totes -diu Palau-. No soc gaire partidari de l’anàlisi cerebral de l’art. Què importa el que ens ha volgut dir? Hi ha altres coses molt més grans al darrere que no es poden interpretar, que no tenen cap sentit ni cap significat”.

FF

>>

A l’horitzó de Ferran Palau hi ha una gira que arrenca amb un concert a l’Apolo, el dia 22 de març, en una doble col·laboració amb El Petit de Cal Eril. Doble perquè comparteixen cartell i perquè Joan Pons, el líder de la banda, fa de bateria als concerts de Palau i, a més, és com el seu germà artístic. “Cul i merda”, resumeix Palau, que creu que no trigarà a tenir prou cançons per a un nou disc en solitari. També té moltes ganes de tornar a asseure’s a compondre amb la seva dona, la Louise, per “dissenyar quin ha de ser el pròxim pas d’Anímic”, un grup “molt canviant” que actualment “està en semipausa”. “M’engresca molt perquè no tinc ni idea de cap a on ha d’anar”.

Els festivals són un hàbitat ideal per a Ferran Palau, i ser músic li ha donat l’oportunitat de trepitjar-ne alguns que, confessa, no s’hauria pogut pagar com espectador. A pesar que la música és la seva vida, la combina amb altres feines i a vegades no pot evitar una certa sensació de frustració. “Tinc 34 anys i estic igual que quan en tenia 20”, diu, referint-se a la fragilitat d’un context que equipara amb la crisi de la classe mitjana al conjunt de la societat: “A la música passa el mateix; n’hi ha quatre als quals els va molt bé i la resta som uns desgraciats”. I no per manca d’aptituds. “Crec que aquí hi ha gent molt creativa, però Catalunya no està a l’alçada d’aquesta creativitat ni de conya. Ja sé que estem en uns moments supercomplicats, ara es prioritzen altres coses, però penso que la cultura és el més important”.