Feliu Ventura i Ovidi Montllor a ritme jamaicà
El cantautor de Xàtiva estrena ‘Sessions ferotges’, el seu nou projecte amb Xerramequ i els Aborígens, a la Fira Mediterrània de Manresa, acompanyat de The Skatalites
¿Feliu Ventura i Ovidi Montllor amb ritmes jamaicans? D’entrada pot semblar una aposta “estranya i arriscada”, però si al teu equip hi ha músics com Xerramequ (Marc Serrats) i els Aborígens (Arnau Caparó i David Viñolas), que juguen a passar pel sedàs del rocksteady, l’ ska i el reggae qualsevol cançó per inversemblant que sembli, tens tots els números per guanyar la partida. I encara més si comptes amb un as a la màniga com Victor Rice, tot un guru de la música jamaicana, un mestre de les mescles reconegut mundialment. Això és el que pretenen Feliu Ventura, Xerramequ i els Aborígens amb Sessions ferotges (2018), un àlbum que estrenen en directe a la Fira Mediterrània de Manresa, amb una quinzena de peces, entre els quals hi ha cançons d’Ovidi Montllor i de Feliu Ventura i dubs cuinats per Rice. Dels 15 temes, realment només n’hi ha un d’inèdit: Arrapar o acaronar. I precisament aquest, diuen, resumeix el disc sencer per tres raons: recull la tradició musical del nostre país, té un component de compromís i passa pel filtre de la música jamaicana.
I per què Ovidi Montllor? És un referent comú i el consideren un gran oblidat de la Cançó durant molt de temps. “I era més fàcil començar amb temes que no són ni de Serrats ni meus”, assumeix el cantautor de Xàtiva. També és un bon moment per recuperar-lo perquè “les seves lletres tenen un component reivindicatiu paral·lel al moment que vivim”, afegeix. Va com va, Tot explota, Montserrat, M’aclame a tu i Serà un dia que durarà anys són els cinc homenatges que han fet a Ovidi, que per a Serrats “diuen coses que encara ens podem trobar i ho fan d’una manera zero ensucrada”. I a l’hora de triar els temes de Feliu Ventura, què? El cantautor reconeix que pràcticament no hi va tenir ni veu ni vot. Va confiar en Xerramequ i els Aborígens, que van buscar entre el seu repertori aquelles cançons amb les quals connectaven més ràpid i veien més transportables als sons jamaicans. A la tria hi ha: País de carretera, Recorda respirar, Alacant, Història d’un sofà i El darrer somriure, en record a Guillem Agulló.
Es podria dir que Sessions ferotges no ha nascut ara, sinó que ve de lluny. Feliu Ventura i Marc Serrats es van conèixer fa anys en ambients polítics de l’esquerra més o menys radical -depèn de qui dels dos te’n parli- i es van anar fent amics mentre feien volar coloms. Algun dia farien coses junts. Van passar anys, i un dia a la Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques, Ventura va improvisar una cançó amb Xerramequ i els Aborígens. Aquest va ser el detonant de la seva primera trobada musical, l’EP en format vinil amb només quatre cançons que van treure el 2017. Primer volien provar si la fórmula funcionava, reconeix Serrats. I sí, va funcionar i hi han tornat, tot i que, de vegades, no els ha resultat fàcil. Hi ha moments que has de cedir i deixar-te enriquir pels altres “perquè si no sempre acabaries fent el mateix”, explica el guitarrista de Torelló, mentre fa broma sobre el fet que val més entendre’s, ja que durant les gires passen moltes hores junts i comparteixen sopars i hotels.
Feliu Ventura, Xerramequ i els Aborígens li auguren a Sessions ferotges un llarg recorregut també en directe que no saben ni volen saber quan acabarà: a més de Manresa, on actuen amb The Skatalites, seran al Connexions de Barcelona, a les Borges Blanques, Menàrguens, Perpinyà i Marsella.
