La gran nit de Los Fabulosos Cadillacs trenta anys després de 'Matador'

BarcelonaEspectacular inici del 25è Festival del Mil·lenni amb el concert de Los Fabulosos Cadillacs al Poble Espanyol. Entrades exhaurides, més de 5.000 persones, i l'emoció recorrent cossos que segurament ja havien viscut alguna actuació de la banda argentina i que novament descobrien que estava sent un dels concerts de la seva vida. El grup, val a dir-ho, s'hi va posar de valent desplegant dues hores de ska-rock-salsa i un cançoner que la memòria reactiva al primer acord, al primer vers. Tant és que faci molt de temps que no escoltis Matador, Vasos vacíos, Carmela o Saco azul: tan aviat com sonen, ja ets allà on tot és especial i important.

També ho saben dalt de l'escenari, i per això, comandats pel carisma del cantant Vicentico, del baixista Flavio Cianciarulo i del saxofonista Sergio Rotman, respecten aquest llegat artístic i emocional amb interpretacions magnífiques, sòlides, sense marge per a la condescendència. Hi ha la poesia romàntica de les lletres de Vicentico, un cantant que té un compromís gairebé religiós amb la melodia (impressionant com la mantenia quan el ritme accelerava El aguijón); hi ha la fluïdesa narrativa dels versos més polítics de Cianciarulo, i brillen saxo, trompeta, trombó i percussió aportant colors i matisos rítmics, ja sigui per acompanyar el romanticisme de Siguiendo la luna o per reforçar el crit de V Centenario: "Res a celebrar".

Fins i tot superen les expectatives d'un públic amb molta presència argentina que venia entregat de casa. Hi havia càntics de grada futbolera mentre s'accedia al Poble Espanyol, i els que ja hi eren ovacionaven els que hi arribaven. La comunió era absoluta. Seria una festa amb una banda imparable amb quatre dècades d'història. Nostàlgia? Consciència, ball, tremendes cançons d'amor i memòria, com la de Víctor Jara, el cantautor xilè assassinat per militars a les ordres de Pinochet, i que és invocada a Matador, un tema prodigiós per fons i forma, com Mal bicho, que el públic va cantar de cap a peus i vivint amb la mateixa intensitat el lament de la primera part i la ràbia de la segona. "Molt de poder hi ha aquesta nit", va dir Vicentico agraint la resposta de la gent. Aquesta resposta ja era impressionant al principi de la nit, quan van tocar Manuel Santillán, el león, una altra composició de Cianciarulo que beu del mestratge líric de Rubén Blades i de la tradició poètica argentina i que lliga amb el vent de llibertat i la sang combativa de Matador, la cançó que aquest any fa trenta anys i que al Poble Espanyol va tancar el concert abans dels bisos. Com aguanta el pas del temps, aquest tema que Vicentico va interpretar amb la veu a lloc i carregada d'expressivitat.

La sensació d'estar vivint un concert que seria inoblidable venia pel que passava dalt de l'escenari (on no faltava la fotografia de Gerardo Rotblat, el percussionista de la banda mort el 2002), però també per la manera com el públic cantava els versos de Calaveras y diablitos ("No quiero morir sin antes haber amado, / pero tampoco quiero morir de amor") i potenciava el final de Carnaval toda la vida, una de les poques cançons de la història en què està justificat fer "lo-lo-lo". I ja ho veies que tot plegat efectivament seria memorable quan als bisos la gent es mirava mentre cantava Vasos vacíos i la increïble El satánico Dr. Cadillac. Espectacular, impecable i molt emocionant.