Extraordinari concert de Cat Power en el nom de Bob Dylan

El guió era clar: la nord-americana Chan Marshall, àlies Cat Power, interpretaria el mateix repertori que va fer Bob Dylan al Regne Unit el 1966. És a dir, en aquells concerts de fa 58 anys amb els músics del que després seria The Band, amb una primera part acústica i una segona elèctrica. Concerts com el del 17 de maig al Free Trade Hall de Manchester, quan un espectador va cridar "Judes", emprenyat per l'encarnació de Dylan com a àngel tèrbol del folk elèctric. Cat Power va fer aquelles mateixes 15 cançons el 5 de novembre del 2022 al Royal Albert Hall de Londres, un altre escenari d'aquella gira, i el resultat es pot escoltar en el disc Cat Power sings Dylan: the 1966 Royal Albert Hall Concert (2023). Per tant, l'actuació de dimarts al Poble Espanyol, dins de l'Alma Festival, tenia infinitat d'atractius. Per exemple, poder escoltar cançons que Dylan fa anys que no canta en directe... També era molt estimulant el format acústic/elèctric, perquè permetia viatjar a un dels moments fonamentals de la història de la música popular del segle XX. I, esclar, per damunt de tot, fins i tot per sobre de l'ombra de Dylan, hi havia una artista extraordinària.

Cat Power va començar a trio per desplegar la màgia acústica d'un cançoner immortal, en el mateix ordre del 1966. En comptes d'emular el fraseig de Dylan, va fer el que prometia: ser Cat Power cantant Dylan, aprofitant tots els racons de la melodia vocal per afegir-hi matisos, jugant amb la dinàmica del micròfon, fent servir la mà per projectar una veu a estones més folk o més blues (i més rock en la part elèctrica), entomant amb seguretat el torrent de paraules i els diabòlics versos trencats d'algunes cançons...

She belongs to me i 4th time around van ser les primeres que van sonar, i després de cadascuna ella mateixa s'aplaudia, com si volgués esperonar-se i guanyar confiança. L'efecte immediat va ser una increïble interpretació de més de deu minuts de Visions of Johanna, un dels millors moments de la música en directe d'aquest 2024, només superat una estona després per una extraordinària Desolation row que Cat Power, enfilada en l'acord de la guitarra acústica, va dur cap a l'aflicció del blues de Billie Holiday. És cert que el repertori era de primera, però precisament per això té més mèrit la seva interpretació: és molt fàcil espatllar les coses bones, i molt difícil fer el que va fer ella. Després de Just like a woman, va tancar el segment acústic amb Mr. tambourine men, que primer va convertir en una mena de cançó de bressol, rebaixada de tempo i amb un punt narcòtic, i que al final va transformar en un blues demolidor.

Cat Power havia hipnotitzat el públic, que seguia el concert el silenci, tothom assegut, i només esclatava per aplaudir amb devoció al final de cada tema. Escoltant aquest material acústic, es podia entendre que el 1966 alguna gent volgués continuar vivint eternament en el record d'aquest cançoner tan immens. Fins i tot es podia acceptar que algú considerés que Dylan era el Judes del folk. També és cert que tot plegat quedava oblidat a la segona cançó de la part elèctrica. Amb set músics a l'escenari, el concert va continuar amb Tell me, momma. Cat Power, dominadora, va dialogar amb els teclats i les guitarres elèctriques a I don't believe you (she acts like we never have met), i va accelerar el tempo i es va vestir de country-rock per cantar Baby, let me follow you down, la versió d'Eric von Schmidt que Dylan havia inclòs en l'àlbum de debut el 1962.

L'ambient de la nit estava canviant. El públic s'aixecava de la cadira, el volum i l'electricitat de l'escenari feien menys emprenyadora la dringadissa de les barres i menys impertinent la xerrameca d'alguns espectadors, i aleshores van arribar els crits d'entusiasme en reconèixer Leopard-skin pillbox hat i One too many mornings... fins que Cat Power va tornar a fer emmudir el Poble Espanyol amb un altre moment fora mida: una Ballad of a thin man que va cantar des de les profunditats del blues, amb la veu negríssima. Una ovació merescudíssima va donar pas al final de festa amb Like a rolling stone, que Cat Power va convidar el públic a cantar-la.

Quina sort poder haver viscut una nit com aquesta, poc més d'una hora i mitja en el nom de Bob Dylan, sí, però també d'una extraordinària Cat Power. No era fàcil viure en el repertori d'una de les millors gires del premi Nobel de literatura (només superada per la de Rolling Thunder Revue de 1975?), i ella se'n va sortir. I de quina manera.