Una experiència extraordinària i irrepetible amb Paul Lewis

Final de cicle i integral completada, la que Paul Lewis ha ofert des del novembre del 2022 fins a la nit de dilluns al Palau de la Música: les sonates completes de Schubert en un periple iniciàtic que ha acabat esdevenint mística pura. El pianista de Liverpool és un home que no fa concessions a la galeria i que va per feina. Acòlit de l’instrument que té al davant i allunyat de sentimentalismes, ofereix el discurs de les obres que interpreta amb una entrega total. I és capaç de crear un clima únic, en què fins i tot costa respirar per facilitar la immersió en allò que toca assegut davant del piano.

Per tancar el cicle schubertià, el programa incloïa tres peces majúscules del músic vienès: les sonates en do major D. 958, en la major D. 959 i en si bemoll D. 960. És a dir, les sonates que Schubert va escriure el darrer any de vida, com si l’autor de La bella molinera sentís que aquesta se li escolava sense tenir temps a dir tot el que podria llegar a la posteritat.

Paul Lewis és deixeble d’Alfred Brendel. I es nota. Però és essencialment un mestre. I també es nota. Perquè l’herència brendeliana es deixa veure (i escoltar) en la precisa pulsació, amarada de flexibilitat i de sinuositats quasi mozartianes. Però el pianista anglès sap imposar també el mestratge de l’accent propi, de la justa ressonància amb l’ús magistral del pedal i amb l’equilibri de les dues mans, deu dits que presenten una tímbrica equilibrada: romàntic, sí, sense oblidar que Schubert és hereu del classicisme vienès, potser més fins i tot que el mateix Beethoven.

I, tot i que ens separen quatre mesos i quatre dies del darrer concert presentat per Lewis al Palau (11 de desembre del 2023), de nou vam experimentar allò que publicàvem a la crítica corresponent: la sensació de tornar a casa com si l’haguéssim deixada el dia abans, gràcies a la coherència estilística que el pianista anglès sap infondre a totes i cadascuna de les sonates, a tots els seus passatges, tot i que en el cas que ens ocupa, es tracta de pàgines en què les ombres ocupen molt més espai que no pas les llums. Especialment davant de la immensa i crepuscular sonata en si bemoll, amb els seus contrastos sturm und drang. Una experiència irrepetible i extraordinària, en definitiva.