Eternament ressuscitats amb Teodor Currentzis

La Barcelona musical ha estat aquests dies de sort, perquè dos dels seus principals equipaments, el Palau de la Música Catalana i L’Auditori, han acollit els dos concerts de la formació MusicAeterna, amb Teodor Currentzis al capdavant. I si diumenge era la Novena simfonia de Bruckner (que no vaig poder escoltar), dilluns va ser el torn de la Segona de Mahler, Resurrecció, a L’Auditori i de bracet d’Ibercamera. Repeteixo que no vaig poder assistir a l’actuació de diumenge al Palau, però sempre he pensat que Mahler escau molt millor a Currentzis: la narrativa de l’autor dels Rückert-Lieder em sembla més ad hoc per al director d’origen grec, perquè l’element tràgic fa –sembla– molt més per a ell.

Una vegada més –suposo que com diumenge–, MusicAeterna va exhibir un so generós, arriscat, compactat i, al mateix temps, generosament expansiu, amb les mesurades dosis d’histrionisme que permet Currentzis. Un home amb mà de ferro i al servei de si mateix, però que és capaç –amb el seu carisma– de crear un il·lusionisme musical fora del comú: sentir-ho per creure-ho, així de fàcil. I la partitura de Mahler no tan sols ho permet, sinó que quasi ho demana. Per això es troben la fam amb les ganes de menjar al capdavant d’una simfonia que va com anell al dit per aconseguir una atmosfera de recolliment, però també l’explosió vital dels dos darrers moviments, quan apareix la veu humana.

I si bé és cert que el gest histriònic de Currentzis –que sempre porta al límit l’espectador– pot distreure puntualment, també és veritat que la tasca del director és fruit de l’estudi profund d’allò que té al davant: la partitura. Agradarà o no agradarà, però és indubtable que estem davant d’una personalitat seriosa i responsable. I que no enganya, en el cas que ens ocupa, amb la seva lectura de la Segona de Mahler.

Excel·lent prestació coral la del Cor Ibercamera dirigit per Mireia Barrera, al costat del Cor Madrigal (amb direcció de Pere Lluís Biosca) i de la Polifònica de Puig-Reig (dirigida per Emmanuel Niubó) amb bones intervencions de les dues veus solistes: la soprano Sofia Tsygankova i la contralt Maria Barakova, perfectament ajustades al rol que se'ls oferia. I al final, el deliri, com calia esperar i com ja havia passat –m’expliquen– el dia abans al Palau.