Alizzz: "És quan et mostres fràgil i vulnerable que pots connectar amb la gent"

BarcelonaCristian Quirante (Castelldefels, 1984), més conegut com a Alizzz, publica el disc Conducción temeraria (Warner, 2024). Productor i compositor que ha treballat molts anys amb grans artistes, ensenya en aquest segon àlbum al seu nom una música amb atmosfera cinematogràfica. Hi parla de la seva vida des de la publicació de Tiene que haber algo más (2021), tres anys que defineix com una autèntica muntanya russa.

Conducción temeraria. Per què aquest títol?

— És un símil de com visc la vida. De vegades penso que hauria de rebaixar pulsacions i fer les coses d’una altra manera, però veig que no puc. 

De fet, quan vas anunciar la cançó Carretera perdida apareixia la teva veu dient que havies de parar.

— Em reia de mi mateix i d’aquesta veu interior a la qual de tant en tant intento fer cas. Però és aquesta velocitat la que em permet haver fet un àlbum ara i no haver esperat a l’any vinent, tot i que potser hauria sigut més intel·ligent emocionalment i físicament. 

Ha sigut difícil?

— Fer les cançons és el més senzill. El que és complicat és acabar-les, donar-los forma, trobar l’estètica en la direcció dels vídeos, fer les entrevistes... Al final el moment de fer les cançons és el que més gaudeixo, és quan penso que he de fer alguna cosa amb elles quan comencen els maldecaps. 

A les cançons trobo que expliques històries.

— Sí, tinc una manera d'escriure costumista, que és molt d'aquí. Explicar petites escenes d'una vida quotidiana. 

A Tiemblo dius "Et prepararia els tàpers dels diumenges".

— És que no hi ha res més bonic que preparar alguna cosa del menjar de la setmana, no de la nit. O sigui, prepares una cosa que es menjarà quan tu ja no siguis allà. Em sembla una manera d'explicar que estàs enamorat d'algú des d'una història molt quotidiana.

I fer cançons i parlar de coses personals no fa vergonya?

— Crec que és justament quan et mostres fràgil i vulnerable que pots connectar amb la gent. A molts artistes els agrada més vacil·lar, és molt comú en determinats gèneres. Però crec que hi ha dos tipus de persones: les que busquen identificar-se emocionalment i les que busquen una mena de model en l'artista que escolten.

El nom d’aquest tema amb què obres el disc és Carretera perdida, com la pel·lícula de David Lynch. Per què?

— És una de les meves pel·lícules preferides. Quan la vaig veure em va esclatar el cap. Aquella sensació que els personatges no saben si estan vivint la realitat, o tu mateix no tens clar si el que veus és un somni. Connecto amb la seva manera d’explicar les coses. I crec que la meva manera d'expressar les emocions s'assembla al seu cinema, perquè sempre hi ha una distància de fredor. Crec que les seves pel·lícules són molt fredes, però a sota hi ha un mar de sentiments. 

Parlaves d'aquesta sensació del que és real i el que no és real. Quan vas a Las Vegas, als Grammy, hi ha sensació d'irrealitat?

— No m'ho havia plantejat així. Sí que he sentit una sensació d'irrealitat quan hi ha càmeres al davant, perquè notes molt que la gent canvia. I de vegades sí que les gales tenen un punt Black Mirror. Em passa també amb les passarel·les de moda, que em semblen una mica com una pel·lícula. 

¿I és molt difícil no tornar-se imbècil quan et fas famós?

— A la vista dels fets, crec que no. Personalment, intento no ser un imbècil mai a la vida i tractar sempre tothom amb molt respecte. Sí que pot passar que per a molta gent coneguda, i per a mi en realitat també, una part important de la identitat és la imatge. I puc arribar a entendre que, quan alguna cosa no està on toca, algú tingui una reacció dolenta. Però bé… hi ha gent que ha decidit que les aparences són molt importants a les seves vides, i jo intento que no ho siguin tant.

Hi ha diverses col·laboracions en el disc

— És que en la feina amb altres músics i amb altres productors he trobat una manera interessant i excitant de fer cançons. Per exemple, amb la Maria Arnal a Despertar. Al principi havia d’entrar abans a la cançó, però tenim maneres molt diferents d’interpretar. Jo soc poc emocional, li poso molta menys intenció. I ella té molta força. Vaig endarrerir la seva entrada perquè vaig pensar que l’impacte seria més fort, i ella realment amb la seva entrada canvia la cançó. 

Com és ella?

— Artísticament la coneix molta gent. A mi el que més m’agrada d’ella és escoltar-la. Sempre té una història, sempre té el cap ficat en alguna cosa creativa, i sempre flipadíssima amb el que està fent. I jo li compro tot. Encara que de vegades no sé de què em parla. Un dia em parlava d’un orgue del MNAC i l’altre dia no sé què m’explicava de la intel·ligència artificial. És igual, li compro tot. 

No ho sé, amb Renaldo & Clara, fa pinta de hit de club. 

— És una de les meves preferides, i la veu de la Clara [Viñals] és molt especial. Li vaig donar una cançó que a priori era molt més dura i animada que el que ella fa normalment, però tenia clar que li donaria un contrapunt, i crec que ho vaig encertar. 

Has escrit per a molts artistes. T’agrada fer cançons per a altres?

— El que mola d'escriure per a altres artistes és que pots dir burrades, coses que mai diries a les teves cançons i que molen... I els pots proposar "Eh, per què no dius això?". És guai sortir d'un mateix i poder escriure coses que mai escriuries per a tu, perquè és divertit.

Quan fas tantes coses per a altres hi ha el risc de perdre’s a un mateix?

— Tinc la sensació d’estar fent sempre la mateixa cançó, donant diferents visions o estètiques als mateixos anhels i desitjos. No ho dic com una cosa pejorativa. Quan fas projectes artístics que proposen alguna cosa crec que és difícil perdre’t a tu mateix. 

I quins són els teus anhels, els teus desitjos?

— M'inspira la nit i les coses que passen a la nit. També el fet d'escapar cap endavant sense mirar al costat. Les vegades que ho he fet, i no dic que em sembli bé, però sí interessant, em surten cançons. És a dir, quan prenc decisions d’una manera una mica més arbitrària sense tenir en compte les conseqüències. 

Et veuries fent coses per a Taylor Swift o Lana Del Rey?

— Crec que podria passar perfectament. Les artistes que has mencionat, precisament penso que podria entendre la seva sensibilitat. Però el que m’allunya de fer coses amb americans és la distància, perquè has d’estar allà fent vida, no només unes setmanes. I a mi ara mateix em costa molt imaginar-me una vida fora d’aquí.

Es pot tenir una relació saludable amb la indústria?

— Si tens èxit, sí. On he vist problemes és en els artistes que no acaben de funcionar, i et pots veure atrapat en un contracte en què no tens el suport ni el finançament que esperaves. La relació saludable és aquella en què sents que es respecta la teva sensibilitat i s’entén el teu projecte.

“Fan més per la cultura catalana Mushkaa i Alizzz que alguns talibans de la llengua”, va dir el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en una entrevista a l'ARA.

— Ho vaig veure i vaig pensar "Hòstia, ja torno aquí a la palestra". Però em va semblar divertit, com quan va sortir la cançó del Que passa nen. Vaig gaudir sent el centre d’atenció de moltes bandes. 

Creus que té raó el ministre?

— No ho sé. No sé qui són els talibans de la llengua. Però sí que penso que soc cultura catalana. 

Per què fas música?

— Perquè no ho puc evitar. No soc una persona capaç de vendre la moto, no soc gaire xerraire, però sí que tinc coses a expressar quan ho puc fer d’una manera simbòlica. L’art em serveix per a això, i sempre he cantat i pintat, des de petit. 

I quins són els millors records que tens associats a la música?

— La gran felicitat és poder-m'hi dedicar. Una felicitat plena, no momentània com pot ser un premi o una cançó meva sonant no sé on. He fet música des de sempre i he intentat molt fortament poder-m’hi dedicar. I va arribar un moment en què vaig pensar que no seria possible. Però vaig deixar la feina i vaig veure que sí, que podia viure d’això, que m’anava millor que abans i que fins i tot tenia més estabilitat. En aquest sentit, em considero una persona afortunada. 

Has fet el disc, ara la promo i falta el directe

— Muntar un directe, per a qui no hi estigui acostumat, és un merder. Avui mateix he tingut un problema que he hagut de resoldre, perquè en una gira hi ha molta feina i moltes persones involucrades, i tothom ha d’estar en harmonia: llums, disseny d’escenari, producció, tothom. De manera que és una feina excitant, perquè has de crear l’escenografia, el repertori, fer els arranjaments, etc. És una feina molt guai. Però també implica avançar molts diners, perquè encara no has fet els concerts, i molta feina de gestió d’equip que has de saber fer bé.