Estopa: "A la consellera ja l'hi havíem dit: «Natàlia, hem fet una cançó en català»"

BarcelonaDavid i Jose Muñoz, els Estopa, reben l'ARA al cau habitual: l'estudi que tenen a Sant Feliu de Llobregat. Aquesta vegada la trobada és arran de la publicació del disc Estopía (Sony, 2024), disponible a partir d'aquest divendres. La xerrada, com és habitual, agafa diferents marrades i desemboca en la preocupació que els atabala aquests dies, mentre preparen una gira que inclou un concert a l'Estadi Olímpic Lluís Companys el 10 de juliol, amb les entrades exhaurides. "Vull que sigui espectacular, i això requereix una inversió. Preferim guanyar menys i que la gent tingui un concert inoblidable, però em preocupa moltíssim", diu en David.

Fa uns mesos dèieu que el nou disc seria una mica tornar als orígens. Té sentit, doncs, que la primera cançó sigui El dia que tú te marches.

— Jose Muñoz: No sé si ho hem aconseguit, però era el nostre desig.

— David Muñoz: Sí, et col·loca l'any 2000. Chonchi Heredia, la rumbeta, el ritme, la poesia, la melodia. Volíem que la primera cançó del disc fos representativa, i començar a ensenyar altres colors a partir de la segona, que és més rock.

— J.M. El més bo de la veu és que potser no envelleix tant com el cos, i més o menys manté el color.

¿Cuideu molt la veu, sobretot quan heu de començar una gira com aquesta?

— J.M. Sí, fem una ITV abans de començar la gira, anem a l'otorrino per veure com tenim les cordes vocals. I sempre ens recepten el mateix. Tenim una mica de reflux, i ens donen pastilles per al reflux.

¿I físicament us prepareu d'alguna manera especial?

— J.M. Quan fas un concert, l'endemà és com si t'hagués passat un camió per sobre. I si no tens un mínim de forma física… A més a més, quan fas un repertori de cançons que no són precisament balades, sinó cançons molt energètiques, si no estàs bé físicament…

— D.M. Però la preparació per a la gira és més psicològica que física.

La segona cançó, Ke más nos da, és també molt vostra, de la lliga dels temes més rock. ¿Penseu que acabarà tenint un protagonisme especial en el vostre repertori?

— D.M. Serà el pròxim single.

— J.M. Amb el primer single, el que va sortir al desembre, sí que ens vam posar pesats, que volíem que fos El día que tú te marches.

— D.M. I Ke más nos da l'ha triada la companyia. Ens hem deixat aconsellar per la companyia.

No n’esteu convençuts?

— J.M. Sí, sí. A més, és una cançó que l'escoltes i t'enlaires.

I té una tornada per corejar ben fort: “Queremos pizza para cenar”.

— J.M. Ens agrada per la contundència…

— D.M. I per la simplicitat.

— J.M. Nosaltres estàvem més per Mañana clara, però no ens hem volgut posar pesats com amb el primer tema.

— D.M. Ké más nos da és molt contundent, molt energètica, i anima molt. Una de les coses de les quals estem més orgullosos és quan em ve algú i ens diu: “He estat amb una depressió, m'he posat les vostres cançons i he sortit de la depressió”. I crec que aquesta cançó és antidepressiva. I és la que millor pot exercir de focus track, que diuen a la companyia: “És el single que sonarà a la ràdio, la cançó més radiable”. Doncs endavant, però igual a la ràdio convencional no, perquè té tot el que no li agrada a la ràdio: rock i palmes. No agradarà a ningú, ni als rumbers ni als rockers [riu].

Passen els anys i encara sou capaços de fer cançons tan potents com Ké más nos da.

— J.M. Com diem a La ranchera, no volem ser aquests artistes que es tornen baladistes.

Quan va ser l'última vegada que vau sortir de festa, una festa com la que expliqueu a La ranchera?

— D.M. Doncs mira, quan vam gravar el videoclip de La ranchera, que va ser una festa real.

— J.M. Sí, sí, vam fer el mètode Stanislavski: aquí no s'actua.

— D.M. Vam trucar a la meva cosina, perquè és un videoclip molt homemade, i li vam dir "Mireia, tu tens amics d'aquests teus guais..." I vam muntar una festa que flipes, fins a les 3 o així.

— J.M. També vam fer festa grossa a la gala dels premis Goya.

— D.M. El que passa és que la dels Goya va ser una festa més fashion, i la del videoclip de la cançó és més com la de Quina nit! (1985), la pel·lícula de Scorsese. Per a mi, la millor de Scorsese. A més a més, em sento superidentificat amb el personatge. Aquesta cançó té aquest esperit.

De qui va ser la idea de versionar Los Chichos als Goya?

— D.M. Dels Javis. Ens van trucar i ens van dir “els Javis volen fer un homenatge al cinema quinqui i que canteu Libre, de Los Chichos”. Ens ho van donar tot mastegat.

— J.M. La vam estopitzar una mica, perquè tampoc ens agrada fer una versió gaire diferent de l'original.

— D.M. Perquè als Goya sempre canvien molt les cançons, intenten donar-los una empremta massa empremta.

Libre és una cançó que teniu com a influència directa.

— D.M. Vam caure a la marmita de Los Chichos, nosaltres.

¿Vau sentir alguna responsabilitat especial aquell dia?

— D.M. No, no. Era fàcil, ho teníem clar. Hi veies Pedro Almodóvar, Sigourney Weaver, Pedro Sánchez… Però, pel que fa a la cançó, no tenim cap dubte: Los Chichos és la lliçó 1-A del nostre rotllo.

— J.M. Després vam anar a veure la Sigourney Weaver i estava amb el Pedro Almodóvar, que era com el traductor. “La Sigourney diu que li agrada molt la música espanyola i que està encantada de ser aquí amb nosaltres”.

Ara ja hi ha gent de 20 anys que és fan d'Estopa perquè els pares ja ho eren, oi?

— J.M. I nosaltres som fans de Los Chichos perquè ens els posava el nostre pare. Ens encanta que es torni a repetir això. En el meu cas, però, jo no poso al meu fill la música que m'agrada a mi.

— D.M. Jo sí. Des del principi no he deixat que entri el dimoni dins seu. De bon principi li vaig dir "escolta això, escolta això, escolta això". Adoctrinament total [riu]. És que l'educació musical és tan important com la religiosa [riu més fort].

Una altra de les novetats dels darrers mesos és que el ministeri de Cultura espanyol us ha concedit la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts.

— D.M. Deu ser molt important perquè tothom em felicita pel carrer. “Felicitats!” Per què? “Per la medalla”. Ha de ser important. Com la Creu de Sant Jordi, que tothom em felicitava.

— J.M. Home, és un reconeixement.

— D.M. Sí, ens va fer molta il·lusió que ens donessin la Creu de Sant Jordi, i ara la Medalla d'Or. Ens fa il·lusió que algú pensi en nosaltres, però és la mateixa il·lusió si ens dona un premi el ministre o una associació d'aquí, de Sant Feliu.

— J.M. La meva mare es va haver de prendre un diazepam quan li vam dir que ens havien donat la medalla. Es va posar molt nerviosa. Li va fer molta il·lusió. M'imagino que per a uns pares és motiu d'orgull.

I els vostres fills què en diuen?

— D.M. Doncs supercontents. Crec que estan més contents els altres que nosaltres.

— J.M. L'altre dia el meu fill em demanava: “Papa, vosaltres quan éreu al vostre peak, a la vostra corba més alta d'èxit, com us sentíeu?” I li vaig dir: "Pablo, ara som al nostre peak".

— D.M. Té raó. Mai no havíem venut tantes entrades com ara. Mai, ni amb el primer disc.

¿Creieu que teniu un disc a l'altura d'aquestes expectatives?

— D.M. No ho sé. N'estem molt contents, esclar.

— J.M. Contents, convençuts, orgullosos. Creiem que és un discàs, però que ho diguem nosaltres no té cap mèrit.

— D.M. Jo no crec que sigui un discàs. És el disc que havíem de fer. O sigui, no sé si és bo o dolent, això no ens correspon a nosaltres dir-ho. Però jo me'l poso, no escolto una altra cosa que no sigui aquest disc.

I com et sents cantant en català La rumba del Pescaílla?

— D.M. Molt bé. No és la primera vegada. Home, tinc un accent curiós. I el meu accent. Aquesta cançó estava feta un parell d'anys o tres anys abans de la Creu de Sant Jordi. Que ningú pensi que hem fet la pilota a la consellera. De fet, a la consellera ja l'hi havíem dit: “Natàlia, hem fet una cançó en català”. Va sorgir un dia passejant pel barri de Gràcia amb un amic. De sobte vam veure una porta amb una placa. “El 1925, en aquest portal va néixer Antonio González, el Pescaílla". I això em va donar per fer la cançó. I com que la placa era en català, doncs la vam fer en català. Simplement per això. La cançó comença més o menys amb el que posa a la placa.

— J.M. És un homenatge al Pescaílla, un homenatge a la rumba catalana i un homenatge a Barcelona.

Teniu algun racó preferit de Barcelona?

— D.M. Jo sí, però és a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet. Al metro de Mercat Nou hi havia un grafiti del Sendys i el Kapi, que ja no hi és. Aquest és el meu racó favorit. Hi havia un grafiti maquíssim, i hi anava amb altres companys meus rapers a admirar el grafiti, que era mític.

— J.M. Jo no tinc cap racó així en particular. Vaig estar vivint un temps al barri de Sants i un altre temps a les Corts. Els tinc afecte, a aquestes zones...

Us costa caminar pel carrer quan sortiu a passejar...

— D.M. Ens costa avançar.

— J.M. Si anem per separat no tant, però si anem junts som una portada de disc travessant el carrer.

— D.M. Mira, t'ensenyaré una foto que em vaig haver de fer, que semblo Clark Kent [hi surt amb ulleres, afaitat, pentinat amb els cabells aixafats i una expressió a la cara com la d'un conill espantat per la llum d’un cotxe]. Això va ser un dia que volíem anar al Portal de l’Àngel, per Nadal. Jo volia anar-hi normal, perquè a mi tant me fa, tinc paciència, però m'hi van obligar el meu fill i la meva dona. Així i tot, em van reconèixer.

— J.M. La mascareta, per a això, era meravellosa.

— D.M. Però si fins i tot amb la mascareta et reconeixen. Pels ulls. L'altre dia, quan vam anar amb el papa a la clínica, duia la mascareta i ens reconeixien. I jo pensava: però com ens has enxampat?

— J.M. Doncs per la cua.

— D.M. A tu sí, però a mi no.

Jose, quants anys fa que portes la cua?

— J.M. Doncs 27 o 28. S'ha convertit en un amulet.

— D.M. Ara mola, però recordo quan era com una cua de porc, horrible. I per aquí s'ha posat rossa.

— J.M. Sí, perquè es crema. I una vegada la Paloma hi va posar una mica de cabells seus.

— D.M. Què dius?

— J.M. Sí. Com una qüestió d'un amor. Unió d’amor.

Tornant al disc i a la gira... Sabeu ja quin repertori tindran els concerts?

— D.M. Tenim un repertori d'unes 38 cançons.

— J.M. Volem que duri dues hores i quart, més o menys.

— D.M. Estic superpreocupat per com farem que el concert de l'Estadi Olímpic sigui inoblidable.

Però teniu un avantatge: les cançons.

— D.M. Sí, les cançons ens ajudaran, ho sabem. Però vull que sigui una cosa inoblidable tant en l'aspecte visual com en el so. Vull que sigui espectacular, i això requereix una inversió. Preferim guanyar menys i que la gent tingui un concert inoblidable, però em preocupa moltíssim.

¿La clau per mantenir-vos és precisament aquesta sensació d'haver de complir les expectatives d'un munt de gent?

— D.M. No donar-ho tot per fet.

— J.M. No adormir-se als llorers. Cal estar a l'aguait.

Fa unes setmanes va haver-hi una polèmica sobre l'ús de la intel·ligència artificial a la portada del vostre disc. Què n'heu après, d'aquell enrenou?

— D.M. Doncs hem après que hi havia un problema amb això i els il·lustradors…

— J.M. No sabíem que hi hagués aquest debat.

— D.M. Ens agradava dir que hi havia més intel·ligència artificial de la que hi ha. De fet, vam dir que el videoclip estava fet amb intel·ligència artificial, però era màrqueting. Et confesso que era màrqueting, que no hi havia intel·ligència artificial. Pensava que molava, això, però veig que no. Vam ser uns passerells. Ja n'hem après. Me la sua la intel·ligència artificial. Ni que jo fos un capdavanter de la intel·ligència artificial!

De fet, el vostre portadista, en Jandi (David Salvador), no ha utilitzat imatges que tinguessin copyright aliè, sinó les que havia dibuixat ell mateix.

— D.M. Exactament. No ha robat a ningú. No ha agafat imatges amb copyright. Simplement, ha entrenat la intel·ligència artificial amb els seus esbossos. Sí que ens ha afectat que algú pogués pensar que nosaltres érem insensibles que algú perdés la feina per la puta intel·ligència artificial. I després venien els atacs personals i les fake news: que si tenim tres immobiliàries... Sí, home, un imperi immobiliari! Però com hem de tenir una immobiliària si ens cauen fatal els de les immobiliàries!