La consagració olímpica d'Estopa

"Els experiments, amb gasosa", deia Jose Muñoz fa uns dies a l’ARA. Tant ell com el seu germà David, els Estopa, explicaven que necessitaven tocar de peus a terra, i que aquest terra fos sòlid, conegut, familiar, i encara més davant del repte de tocar per primera vegada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb les entrades exhaurides: 60.000 persones que han pagat 45,71, 55,10, 61,71 o 72,71 euros. Preus populars comparats amb el que s’està pagant ara com ara en grans recintes. El concert d’ahir a Barcelona culminava la primera part de la gira amb què celebren el 25è aniversari de la publicació del primer disc, Estopa (1999), i el repertori triat s’adiu amb aquesta necessitat de saber-se en un lloc segur.

Manen les cançons d’aquell debut (i en general les del període 1999-2004), que és quan el duo de Cornellà va fixar una fórmula imbatible de rock, rumba i cançó que han consolidat disc a disc amb variacions mínimes. De fet, el disc Estopía (2024) és una mena d’homenatge a aquelles essències de fa 25 anys. Prou clar va quedar al principi de l’actuació, quan van interpretar una cançó de l’últim àlbum, El día que tú te marches, just després de dos clàssics com Tu calorro i Cacho a cacho. La nova aprofitava el rebuf de les antigues i s’enlairava amb aroma de clàssic. El mateix va passar amb altres peces d’Estopía, com La rumba del Pescaílla, lligada a El del medio de los Chichos, i sobretot les que van cantar abans i després de les del disc ¿La calle es tuya? (2004). El gran damnificat en el repertori d’aquesta gira és Fuego (2019), reduït a una presència testimonial.

La resposta del públic va ser espectacular. Sempre ho és, però tot un estadi cantant Cacho a cacho impressiona més. Segurament també ho van notar els Estopa. “Bona nit, Barcelona. Jo no sé si podré acabar això...”, va dir el David emocionat i, com marca la tradició, vestit com si acabés de llevar-se de la migdiada i recordés que havia d’anar a buscar el fill a l’escola. “Estem jugant a casa i no podem ni empatar ni perdre, hem de guanyar!”, va exclamar tot seguit per estar a l’altura de l’entusiasme de la rebuda. Al llarg del concert, diversos gestos i mirades entre els Muñoz sí que transmetien la sensació que era el partit més important de les seves vides. “Aquest concert no l’oblidarem a la vida”, va aventurar el David abans de donar-ho tot, ell, el seu germà i tota la banda a Malabares.

Ya no me acuerdo (aquesta cantada pel Jose), Hemicraneal i Sola, de tempo més relaxat, van apaivagar l’excitació tant a l’escenari com a la pista i a les grades, però només per agafar embranzida per atacar La raja de tu falda, novament amb l’estadi convertit en el millor karaoke possible.

Estopa són conservadors de mena, en el sentit que no tiben la relació amb el públic. Interpreten les cançons estimant-les, mai fan pensar que estan cansats de cançons que han tocat milers de vegades. Per això ni les rebreguen ni les reinventen. Saben que tenen una gentada que canta cada cançó de cap a peus, i de cap manera volen decebre aquesta fidelitat que ja és intergeneracional: només calia mirar la diversitat d’edats que hi havia a l’estadi. Això sí, han volgut premiar-los amb més de dues hores i mitja d'un espectacle rotund, de volum a estones eixordador, amb la col·laboració de la cantaora Chonchi Heredia i amb un desplegament audiovisual de dimensions memorables que han treballat amb els estudis Cube.bz i Nueveojos. Entre les troballes escèniques, senyals de trànsit mòbils, animacions amb recursos gràfics i imatges connectades amb Cornellà, un Seat Panda real i una “màquina dels desitjos” que els Estopa van aprofitar per demanar que “els intransigents i els racistes callin”, que “s’acabin totes les guerres” i que “l’any que ve el Barça sigui campió”. Ah, i en l’era dels vídeos verticals, unes enormes pantalles quadrades, una decisió gairebé contracultural.

També van involucrar els espectadors en el xou lumínic repartint-los braçalets de llum, una idea que els germans Muñoz van agafar de Coldplay. L’afegit va obligar a endarrerir 37 minuts el concert (que estava previst per a les 21 h), segurament perquè ja fos de nit quan tocava activar la llum de les polseres, que va ser a les 22.10 h mentre sonava Tragicomedia, i la cosa ja no va parar. Una nit apoteòsica, un cop més, però ara més grandiosa, que van culminar amb bis tan previsible com efectiu. El van obrir amb Vino tinto. Just després van fer una variació d'Obí, Obá, cada día te quiero más dedicada al futbolista Lamine Yamal ("Lamin', Yamal, cada día te quiero más"), Ojitos rojos i Me quedaré. I com diu el cànon d'Estopa, el comiat va ser amb la poderosa Como Camarón, la cançó emblema dels germans Muñoz.