Los Planetas viuen un bon moment permanent. Adorats per crítica i públic, es permeten el luxe d’experimentar i buscar noves textures sense perdre ni una mica de popularitat. “No parem de créixer en coneixement“, explica Jota per telèfon. Després d’un any i mig presentant Zona temporalmente autónoma (2017), un disc que “s’ha entès des del primer moment”, els granadins celebren el vintè aniversari d’ Una semana en el motor de un autobús (1998) sabent que el discurs polític és indestriable de la seva carrera. Los Planetas seran cap de cartell del festival Vida sense defugir res: “És el que el públic espera de nosaltres“.
El periodista Nando Cruz va escriure un llibre sobre Una semana en el motor de un autobús que descrivia cert ambient caòtic durant el seu procés de creació.
Funcionem d’una manera bastant anàrquica i llavors no va ser una excepció. Érem més joves i enèrgics, però menys experimentats. No ho recordo com un procés tan dolorós, tot i que van passar coses que van influir en el fet que fos més desendreçat, com la marxa de May (Oliver, baixista). A mi em sembla que hi ha una part una mica exagerada al llibre del Nando, però s’ha de tenir en compte que era un disc de psicodèlia en el qual experimentàvem amb substàncies que alteren l’equilibri cognitiu, que sempre et porta a cert caos.
Ha quedat com el vostre disc més celebrat. Per a tu també és així?
Per a mi són tots importants i reflecteixen el moment i els pensaments de cada època. Aquell va tenir un especial impacte mediàtic i marca el punt en el qual es consagra l’escena independent que s’estava gestant. Abans el mainstream ocupava el 95% de la indústria, i des de llavors va tenir tot més repercussió. Amb Una semana en el motor de un autobús es va incorporar més gent a l’escena i tot es va fer més potent. El que hi ha ara ve d’aquella època. I n’estem molt orgullosos.
En alguna ocasió heu dit que llavors estàveu “intentant crear una escena, una cultura i una indústria”. Ho vau aconseguir?
Nosaltres i tots els que hi havia dins: músics, promotors, dissenyadors, periodistes... Es va crear un circuit alternatiu molt potent, un dels més potents del món. Tenim un model que no tenen països del nostre entorn, com França o Itàlia.
Però s’ha perdut certa cultura de resistència?
El públic és més massiu i això porta a la lleugeresa, però hem de ser conscients d’on venim: des de la independència i sense haver de passar la barrera que marquen el poder i les multinacionals.
Potser és un problema d’assimilació. Per exemple, Yung Beef té un discurs molt més articulat sobre independència que bona part dels grups indie més famosos.
És que el discurs s’ha diluït, sobretot en les bandes d’ indie massiu, però van sorgint noves escenes, noves formes de l’ underground que tornen a les posicions originals. Yung Beef és conscient que pot fer la seva carrera sense la necessitat de passar per multinacionals, i aquests són els valors que cal recuperar. L’art ha de tenir els seus propis models al marge del poder econòmic.
Vosaltres heu defensat que les vostres cançons sempre han sigut polítiques. N’éreu conscients, quan vau començar amb Los Planetas?
Tota obra d’art té alguna cosa de política, ja que intenta incidir en la societat d’una manera exhaustiva. Ho tenia clar des del principi: ja quan vam començar estudiava ciències polítiques.
Fa temps va aparèixer un article on us acusaven de masclistes per les vostres lletres; deien que eren venjatives cap a la dona.
Aquell va ser un dels primers atacs cap a la contracultura, contra certs artistes que mobilitzàvem la gent d’una manera més popular i llibertària. Va ser perpetrat per unes periodistes que el temps ha posat al seu lloc: ara són a Podemos però acabaran descobrint que no són més que feixistes.
T’has manifestat sobre el procés català i has sigut un dels únics a l’Estat.
La gent té por de la repressió feixista. Pensen que si van en contra del corrent dominant perdran concerts i patiran, com li ha passat a Willy Toledo i d’altres. Nosaltres depenem del nostre públic i no de subvencions o entitats públiques, i amb ells hem de ser honestos i dir el que pensem. El dia que deixem de fer-ho deixaran d’escoltar-nos.
Quina sortida li veus al conflicte?
Espero que sigui el principi de l’emancipació dels pobles, un exemple per a tot el continent. Que Catalunya provoqui un efecte contagi a tot Europa i la gent comenci a reclamar els seus drets més elementals.
Tens alguna esperança amb el canvi de govern a Madrid?
No gaire, no tindrà gaire capacitat d’actuació i estarà molt limitat. Segurament serà menys nociu que l’anterior, però tinc clar que el canvi és a les mans de la gent, del carrer.
+ Detalls
Los Planetas
Vida Festival (Vilanova i la Geltrú)
28 de juny