L’esclat de la cultura ‘latina’

Fins i tot els més paradets han ballat reggaeton amb els hits de Vibras (2018), del colombià JBalvin, que s’ha colat a la llista dels millors discos de l’any de quasi tots els mitjans especialitzats i que actuarà al Primavera Sound. Roma, pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón, ha obtingut 10 nominacions als Oscars i tot apunta que s’endurà un grapat d’estatuetes. Netflix ha posat tota la carn a la graella amb les produccions llatinoamericanes, i sèries com l’argentina El marginal han esdevingut èxits mundials. La nova stand up comedy també hi té coses a dir gràcies a humoristes com Gabriel Fluffy Iglesias. I tres dels cinc youtubers amb més seguidors del món parlen l’idioma de Cervantes. El que és latino és tendència. I per entendre el perquè cal mirar als EUA.

¿Com és que justament ara es dona un esclat global de la cultura llatina, tenint en compte que als Estats Units, bressol de les indústries culturals més potents, les polítiques antiimmigració de Donald Trump són més crues que mai? L’explosió llatina ve de llarg però, sense saber-ho, l’administració Trump i les seves polítiques conservadores han estat l’impuls definitiu d’aquest fenomen. Volent apagar la veu dels migrants, Trump ha acabat ventant un foc que ara s’expandeix sense aturador.

Narcos (2015), tot i ser una producció americana, ja va fer parlar castellà -o aquell idioma estrany que xerrava l’actor brasiler Wagner Moura quan feia de Pablo Escobar- a mig món; a principis dels 2000, El General o Lorna, tots dos artistes panamenys, ja havien posat a ballar tothom amb el que es considerava reggae en español ; fa temps que el reggaeton va penetrar a Espanya gràcies a figures com Daddy Yankee (La gasolina és del 2004!); en els últims cinc anys han guanyat Oscars a millor film o millor direcció Guillermo del Toro, Alejandro González Iñárritu i Alfonso Cuarón. El boom, doncs, s’ha estat coent lentament. Si bé l’ streaming ha expandit les possibilitats de la llatinitat ( Despacito de Luis Fonsi ho va petar fins i tot al Japó), l’autèntic motiu d’aquest crescendo té a veure amb la demografia dels EUA. I amb com les majors saben identificar el target més rendible.

La comunitat de parla hispana als Estats Units és la primera pel que fa a poblacions migrades. Però es calcula que el 2050 ja serà la més nombrosa del país; els joves anglòfons cauen perquè els americans blancs de classe mitjana tenen menys fills i en canvi els que parlen castellà, pugen. Ho apunta la periodista Eileen Truax, que ja l’any 2013 analitzava a Dreamers. La lucha de una generación por su sueño americano com els joves d’ascendència mexicana estaven redefinint què volia dir ser americà i, per tant, quina era la cultura hegemònica.

Truax afirma que els llatins han modificat lentament el predomini anglòfon en la cultura perquè tenen, simplement, altres formes de viure: consumeixen més, estalvien menys i lluiten amb força. Això té un impacte evident en les indústries culturals: als barris més pobres de la Costa Est es balla música caribenya i es consumeix cinema per cable (una entrada en una sala costa entre 12 i 15 dòlars, preu inassumible per a una família modesta). Per aquest motiu, les empreses han vist clar quin és el focus de negoci. Universal o Sony han llançat campanyes mundials -el ja citat J Balvin o la catalana Rosalía, per exemple- i les plataformes de streaming han vist clar que el seu negoci parlaria castellà en un futur pròxim. No és casualitat que en aquesta Costa Est, a Miami o Nova York, s’hagi acceptat primer tot allò que és caribeny o llatinoamericà com a nova cultura popular.

A Espanya ha passat una cosa similar. La migració de països llatinoamericans ha crescut molt en els últims anys. Quan era incipient, Marc Basté va decidir muntar el diari Latino (2003-2012), que en el moment de més esplendor despatxava 200.000 exemplars. “Als Estats Units, als barris, va començar la pugna entre música negra i música llatina. A Daddy Yankee al principi no se’l creia ningú a la indústria, era massa marginal, el que s’escoltava al gueto. Però mira ara: l’augment dels llatins als Estats Units és aclaparador. I la migració, també a Espanya, és imparable”, diu Basté. “Això ho canvia tot”.

Però, ¿per què es considera que l’esclat llatí actual serà més durador que els seus precedents? ¿Què diferencia Bad Bunny de Ricky Martin? Segons les fonts consultades, que el moviment és de baix cap a dalt: “Que Shakira traduís el seu àlbum a l’anglès era un procés natural fa uns anys. Les celebrities llatines s’americanitzaven. I tenien un èxit relatiu comparat amb el d’ara”, diu Basté. Segons el crític musical Luis Lles, dels primers periodistes a Espanya en parlar de les “músiques perifèriques” (del continent llatinoamericà però també de l’africà), el reggaeton està en vies de ser considerat una música pop de primera precisament per la seva preeminència als barris i no als despatxos de multinacionals. “De música llatina popular n’hi ha hagut sempre. Però ara és el moment adequat perquè puguem parlar d’un boom de la música llatina global i sostingut, perquè en l’època de Marc Anthony, que va haver-hi molts artistes amb èxits comercials, no hi havia un moviment. Per una diferència clara: les músiques abans venien de l’establishment”, explica Lles.

Noves generacions

Tot plegat ha vingut acompanyat d’un canvi en la mentalitat de les generacions més joves. “Què escolta la gent jove? Reggaeton! Els mil·lennials tenen molts menys prejudicis que les generacions anteriors”, afegeix el crític. “Que cada vegada hi hagi una frontera més difusa entre l’ indie i el mainstream, una permissivitat més gran entre gèneres, fa que s’acceptin millor músiques abans considerades injustament inframúsiques”, matisa.

Són molts els artistes que, davant de la pressió de Trump, han reforçat el seu sentiment de llatinitat. Cal recordar que el terme llatí, que fet servir amb precisió etimològica significa “qualsevol llengua que provingui del llatí”, a l’Amèrica del Nord es fa servir despectivament en referència a les identitats que no són l’estatunidenca. “La reacció contra les polítiques conservadores és mostrar l’orgull per qui ets. Trump acaba esperonant que tot triomfi molt més. I al final això connecta amb la visió política que ha tingut sempre el reggaeton, que en els temps de Bebo Calderón o Calle 13 ja era contestatari”, diu Lles. Aquest reforçament identitari també ha tingut un reflex en la política de partit: Alexandria Ocasio-Cortez, una jove del Bronx, és la nova sensació mediàtica als EUA.

“Ocasio-Cortez té una càrrega simbòlica forta. Quan Obama va guanyar era molt fort l’esperit d’afartament de la classe política tradicional. Obama va donar una empenta en la mentalitat dels joves: algú d’una minoria racial o ètnica podia arribar a la presidència. Després, amb Trump tot es va enfonsar. L’espurna definitiva va ser la candidatura perduda de Bernie Sanders. El gruix dels joves voten demòcrata, i d’aquests, la majoria estaven amb Sanders. Són aquests nois els que s’han llançat a la piscina”, conclou Truax. Aquest fenomen, segons la periodista, té el seu reflex en la cultura.

J Balvin té 32 anys. I va fer el disc Vibras per parlar de tu a tu als grans noms de la indústria americana. A Kanye West i a Jay Z. “Qui diu que he de cantar en anglès?”, es preguntava al reportatge d’ Artist Spotlight Stories titulat J Balvin, redefining mainstream. Ho feia poc després d’haver-ho petat al festival de Coachella amb Beyoncé. “Mostrem-li al món que la llengua no és el problema. Que sentin la vibra ”. Aquest any tornarà al festival. Però ho farà en solitari.