El pop tel·lúric i l’amor d’Ernest Crusats després de La Iaia

BarcelonaEls títols de les cançons fan olor de bosc, amor i somni: La lluna a les mans, Fulles als ulls, Herbes d’esperar-te, Flors a la cara... “No sé ben bé per què vaig acabar agafant totes aquestes imatges de la natura, així com una mica oníriques. Potser és que tenia una inclinació per les coses essencials”, explica Ernest Crusats (Vic, 1986), excantant de La Iaia, sobre el caràcter del disc La font gelada (Fina Estampa, 2022). Un debut amb el seu nom amarat de l’alè d’altres somiadors d’ahir i d’avui com Pau Riba, Toti Soler i Sufjan Stevens, que connecta amb el misteri tel·lúric dels dos primers àlbums de Ferran Palau, L’aigua del rierol (2012) i Santa ferida (2015).

Aquest divendres Crusats presenta el disc en concert a l’Auditori de Girona a les 20 h, dins el Festival Neu!, amb MauBoada (Esperit!) a la guitarra, Guillem Plana al baix i Jordi Torrents (La Iaia) a la bateria. És l’inici de la primera gira de Crusats al marge de La Iaia, una de les propostes més interessants que ha donat el pop català l’última dècada. “Em resisteixo a dir que La Iaia s’ha acabat, però la realitat és que és un grup inactiu i ara estic centrat en aquest projecte”, diu el músic osonenc, que combina l’art de fer cançons amb “una feina fixa” de producció a L’Auditori de Barcelona.

“M’interessava fer cançons que se centressin en les lletres i que em transmetessin un cert significat. Volia preservar les cançons en un estadi essencial, que no calgués res més que la història, la melodia i la guitarra, perquè sovint, quan escoltava música, tenia la sensació que de vegades hi havia un excés de superficialitat o de coses que no m’arribaven de cap manera”, explica. Per concretar el propòsit, per “preservar” la natura com a paisatge i l’amor com a temàtica, Crusats va decidir desplegar “una instrumentació superclàssica, de dues guitarres espanyoles, un baix i una bateria”, i fer un enregistrament “ben clàssic” en vuit pistes amb Jordi Matas com a productor.

Les flors d’un mort

Matas, cosí de Ferran Palau i còmplice del pop metafísic, ha sigut l’aliat més adequat per enlairar el pop-folk La font gelada i que les cançons respirin alhora atemporalitat i contemporaneïtat. Hi ha grans moments entre les miniatures del disc, com ara les melodies petites que acompanyen els versos de La lluna a les mans i Fulles als ulls, i l’art de troba emboirat de Mar o muntanya i La font gelada, la cançó més màgica de l’àlbum juntament amb Flors a la cara. “Part d’aquestes cançons, les vaig escriure durant el confinament de la pandèmia, una època dura, i probablement escriure-les em va donar una possibilitat d’evasió –diu Crusats–. En el cas de Flors a la cara, vaig anar fent una història sobre algú a qui li van sortint flors a les mans, a la cara... Mau Boada, quan la va escoltar, em va dir: 'Ostres, estàs parlant d’un mort, com si li estiguessin sortint flors a un mort'. Em va encantar aquesta perspectiva: fer els honors a la mort, donar una visió positiva de la mort”.