Elton John, a l'altura de la seva llegenda al Palau Sant Jordi

BarcelonaD'entre totes les desgràcies amb què ens va castigar l'epidèmia de covid en l'àmbit cultural, una de les irreversibles va ser la de prendre'ns alguns concerts de comiat molt esperats. Tant Diana Ross com Paul McCartney, de 79 i 80 anys respectivament, tenien programats els que presumiblement eren els seus darrers xous a Catalunya. L'aturada general i les cancel·lacions del 2020 ens hauran deixat sense aquest últim ball, que sí que ha concedit Elton John, movent els seus espectacles de fa tres anys a aquesta setmana. Amb la mastodòntica gira de Coldplay monopolitzant l'actualitat musical de la ciutat, l'autor de Goodbye, yellow brick road i Honky Château i una de les grans llegendes de la música popular del segle XX ha visitat el Palau Sant Jordi per partida doble en la gira en què s'acomiada definitivament dels escenaris: Farewell Yellow Brick Road World Tour.

La nit de dilluns, la primera, va començar com esperaria qualsevol persona que el conegui mínimament: pantalles de tonalitats pastel darrere l'escenari i Sir Elton John al piano, rere unes ulleres de pasta color rosa i enfundat en un vestit negre, tot ben farcit de brilli brilli. Acompanyat per un soroll eixordador, marca de la casa del recinte, el britànic iniciava l'espectacle puntual i entonant-ne una de les clàssiques, Bennie and the Jets. Teníem dues hores i mitja al davant, tot el que podia condensar-se d'un repertori que abraça més de cinquanta anys de cançons, que es diu aviat. Però compte amb la mirada condescendent amb l'Elton del 2023: evidentment que les dècades dels setanta i vuitanta va viure el zenit creatiu i de popularitat del duet que formava amb Bernie Taupin, però el cantant ha sabut trobar el seu espai en el nou segle, col·laborant amb figures com la seva amiga Britney Spears, Ed Sheeran o Dua Lipa, amb qui va aconseguir el seu l'últim número 1 al Regne Unit.

El del londinenc és un cas bastant excepcional en la història de la música. Compositor meticulós, estudiós, hiperactiu i excel·lentment dotat per a les melodies, va aprendre fil per randa els clàssics del rock dels seixanta i principis dels setanta i va saber transportar tota aquella herència a l'objectiu final: ser una de les grans estrelles pop de tots els temps i que va dominar les llistes d'èxit en tres dècades. I guess that's why they call it the blues i Have mercy on the criminal, cada una en el seu estil, en són dues bones proves entre les que van sonar durant el xou, un manual d'estil que va anar desgranant amb totes les seves virtuts. 

A banda de la ballaruga marca de la casa, el músic ha destacat sempre per les balades antològiques. Dilluns van sonar les millors, és clar, Tiny dancer, Rocket man i Sorry seems to be the hardest word, tres de les peces més celebrades d'ahir, de demà i de sempre. En un Palau Sant Jordi ple fins a la bandera, el britànic només va fer especial èmfasi a Goodbye yellow brick road, un dels millors discos dobles de tots els temps, un àlbum que mostra tot el seu univers, allò de saber anar del glam al pop barroc (d'aquí que sigui la gran influència de Rufus Wainwright). I del prog rock al rock'n'roll clàssic i on calgui. A Barcelona moltes cançons van sonar poderoses i musculoses, com Funeral for a friend / Love lies bleeding o The bitch is back, però també va calmar els tempos amb balades a l'estil Candle in the wind, l'única peça que Elton John va abordar en solitari, sense banda d'acompanyament i amb imatges de Marilyn Monroe a la pantalla. I les píndoles pop, esclar, amb I'm still standing i Crocodile rock, quasi acabant el repertori.

Enèrgic, entregat i amb bona veu

Encara que va moure's poc del piano, i amb una petita coixera comprensible en una persona de 76 anys, Elton John va estar enèrgic, entregat i amb bona veu. Si no fa mai més cap altra gira, ningú podrà dir que l'ha vist arrossegar-se. Se l'ha d'estimar com és: excessiu, kitsch i amb conviccions potser incomprensibles avui, com el seu furibund amor a la Corona britànica. Però per damunt de tot hi ha la llegenda, el mite de classe obrera i un catàleg de cançons que han canviat vides senceres. Va ser un gran comiat d'una d'aquelles figures que van construir la narrativa de l'època daurada del pop. No estem parlant d'un qualsevol, sinó de Sir Elton John, que marxa amb tots els honors, després de vint-i-tres cançons i acabant amb tres regals immortals: Cold heart, l'actualització dels seus grans senzills i últim gran èxit; Your song, una de les millors cançons d'amor de tots els temps, i Goodbye yellow brick road, el hit que dona nom al seu LP més reeixit. Un comiat a l'altura del seu lloc a la història.