Elefantes: "En aquell concert al bar Aspid ens hi anava la vida"

BarcelonaHan passat gairebé trenta anys des que el grup Elefantes va fer el primer concert. Va ser el 13 d'octubre de 1994 al bar Aspid de Barcelona. Per celebrar l'efemèride, Shuarma (veu), Julio Cascán (baix), Jordi Ramiro (bateria) i Àlex Vivero han publicat 30 aniversario o Tratado sobre Jardineria (Warner, 2024), un doble CD (+ DVD) antològic que també inclou un tema nou, Este amor, i algunes de les col·laboracions que han fet al llarg dels anys amb artistes com ara Manolo García, Antonio Vega, Bunbury, Love of Lesbian i Sidonie, entre d'altres. L'aniversari també impulsa una gira que aquest divendres, 19 d'abril, passa pel Palau de la Música, dins de la programació del GuitarBCN. De tot plegat en van parlar Shuarma i Julio Cascán a la llibreria i botiga de discos La Conxita, al barri de Sants de Barcelona.

Com esteu?

— Juli Cascán: Molt bé. Celebrant el 30è aniversari i presentant una gira molt xula, que ens fa molta il·lusió, perquè tocar al Palau de la Música és una cosa impactant.

La vostra personalitat estilística, que us permet estar a prop de Love of Lesbian i alhora col·laborar amb Rozalén, ha sigut un avantatge o un desavantatge per a la vostra carrera?

— JC: Depèn. És la mateixa història que ens permet identificar-nos amb David Bowie, Radiohead o Suede, i també amb Rafael o José Luis Perales. Hi ha una dualitat. Acceptem la diversitat i ens enriqueix.

— S: Però és veritat que al principi va ser un inconvenient perquè ningú sabia on col·locar-nos.

A més, l'èxit del disc Azul (2000) us va desvincular de l’indie.

— S: Sí, però allò que al principi podia ser un inconvenient, al llarg dels anys ens ha anat definint, i al final és un valor ser una banda que ningú pot encaixar en una definició. Tenim la nostra entitat pròpia, i els anys ens han donat una miqueta la raó.

Fem una mica de retrospectiva. Què recordeu del debut en directe: el concert al bar Aspid, del carrer Aribau de Barcelona, el 13 d'octubre de 1994?

— S: Recordo que en aquell concert ens hi anava la vida. Era com si estiguéssim sortint al Madison Square Garden, tot i estar en una sala de 50 persones que no estava plena. Però era ensenyar el que fèiem. Al llarg d'una carrera, t'adones que la responsabilitat que tens amb la teva feina i que diposites en tu mateix no depèn de quanta gent et ve a veure ni de quanta gent està pendent de tu: depèn d'un compromís amb tu mateix. I nosaltres sempre ho hem sentit així.

Com era aquell bar?

— JC: Era un bar senzill, petit, que hi cabrien 50 o 60 persones. No tenia ni escenari. Però cada quinze dies hi érem. Teníem convicció i ganes de tocar. Era la mateixa necessitat quan anàvem a l'Aspid que quan anàvem al Beach Club de Lloret, a la Jazz Cava de Vic, al Locualo? del Masnou o al de Mataró. Sempre ho donàvem tot, absolutament i rotundament.

I quan us adoneu que Elefantes i la música seran la vostra vida?

— JC: Penso que ja ho era, en aquell moment. És el que et deia de la convicció. Deien que érem massa comercials per ser indies, i massa indies per ser comercials... Però, gràcies a la convicció, sabíem que allò era el més important que podíem estar fent. No hi havia alternativa.

— S: Per a nosaltres era importantíssim. Havíem dedicat hores a crear una harmonia, a fer unes lletres, a arranjar-ho... La música d'altres havia sigut tan important per a nosaltres... Hi havia cançons de Bob Dylan que semblava que fossin radiografies nostres. Ens havien ensenyat qui érem, i que això era el que nosaltres volíem fer amb les nostres cançons. Fèiem música pensant que la nostra música podia canviar la vida d'algú. I així ha sigut: per a molta gent, les nostres cançons han sigut tan importants com per a nosaltres han sigut les cançons d'altres. Aquest és el poder de la música, no de la nostra, sinó de la música en general.

A la tria del nom hi vau dedicar molt de temps i molta energia?

— S: D'Elefantes? No. Al principi, érem només el Jordi [Ramiro], el bateria, i jo, i teníem la necessitat de trobar-li un nom a la banda. Sempre m'ha agradat començar la casa per la teulada; molts discos els començo pel títol i després estiro el fil. Crec que només teníem un tema fet quan vam posar el nom del grup, i vam triar Elefantes sense saber ben bé per què. Després ens vam inventar un munt de coses, que si l'espiritualitat, l’Índia i l'elefant sagrat, i tot era mentida. Tot el que té a veure amb l'art i la creació és molt més intuïtiu que racional. A vegades sembla que tot ha de tenir un perquè, però sovint no hi ha una explicació lògica. Segur que en té una d'emocional.

Ara que parlaves del Jordi. El càncer del Jordi és un dels tràngols més importants que heu passat.

— S: Sí, va ser un moment molt dur, molt complicat.

I com es troba ara?

— JC: Bé, està bé. Es va fent les proves semestralment, i tot bé.

¿Per a Elefantes, quina importància té Enrique Bunbury com a referent?

— JC: Ha sigut una figura molt important.

— S: No sé si tant com a referent, perquè nosaltres no havíem sigut seguidors d'Héroes del Silencio, ni era un referent com podien ser-ho Antonio Vega, Gabinete Galigari o El Último de la Fila. Però l'Enrique ens va canviar la vida. Vam anar a tocar a Saragossa, a un lloc molt petit, amb molt poc públic, i ell hi era, i es va enamorar de nosaltres. Ens va acollir al seu management, ens va aconseguir un segell discogràfic, ens va produir un disc, va venir a cantar al nostre disc i ens va portar de gira per Espanya, els Estats Units, Mèxic... Ell ens va donar l'oportunitat, i després nosaltres vam saber-ho aprofitar. Això ens va donar un terra molt sòlid damunt el qual caminar. Per tant, li devem moltíssim professionalment, i personalment també, perquè tenim una amistat molt maca.

Sempre heu pogut viure del grup?

— JC: Sí, hem viscut del grup amb més fortuna o amb menys, però sempre ha sigut la primera opció.

— S: Recordo que als inicis vaig dir: "He de viure de la música". Me'n recordo de passar gana, d'anar a dinar a casa d'ells quan podia, però vivia de la música. Per a mi era importantíssim. Jo vivia de la música, o en malvivia.

Quin és millor moment que heu viscut aquests trenta anys, i quin és el record que us agradaria oblidar?

— JC: Oblidar? És millor no oblidar. Els moments dolents també tenen una part positiva. I els bons també tenen una part no tan bona. El que has de celebrar és el camí. Hi ha moments molt durs, com el càncer del Jordi, que voldria no haver-lo viscut, però l'hem viscut perquè és la condició humana. Et fa valorar les coses, també, poder gaudir que estem fent el que ens agrada fer. Això és fantàstic. Però es passa malament? I tant. I el millor moment que hem viscut? N'hem viscut de collonuts. Magnífics. Cada cop que hem entrat en un estudi de gravació ho he gaudit molt.

Quimi Portet, que va coproduir amb Phil Manzanera el vostre disc La forma de mover tus manos (2003), també em va contestar això: la sensació d’estar a l’estudi gravant discos.

— JC: És magnífica, la sensació d'estar creant alguna cosa que després et farà sortir, agafar la furgo, portar-ho pel món, que la gent ho escolti, que arribis a la gent, que la gent et comenti... M'encanta. Quan vam anar a Amèrica per primer cop també va ser un moment fantàstic.

— S: Jo recordo dos moments meravellosos. Un, d'estar a casa i rebre una trucada de l'Enrique [Bunbury], que em va dir: "Firmeu per EMI, entreu en el meu management, us porto de gira i farem Espanya, Mèxic...". Vaig penjar el telèfon, i vaig pensar: "Ara sí, això havia de ser així". I un altre moment tremend és l'actual. De debò, amb l'arribada de l'Àlex [Vivero], el guitarrista, i com tots ens hem col·locat, tinc la sensació que el millor és el que ha de venir. Però de debò, eh? Estem fent uns concerts que, amb diferència, són els millors de les nostres carreres.

Per cert, teniu TikTok?

— S: Sí, sí, tenim de tot.

— JC: Quan vam començar, no hi havia internet, o era molt incipient. Les coses han canviat absolutament. Antigament, tot i que arribar-hi era difícil, sorties a un programa de televisió i et veien 3 milions de persones. Actualment, és molt fàcil arribar a un número de gent, però menys que abans. Tots els projectes s'han minoritzat perquè arribar al gran públic és molt, molt difícil.

— S: Ara que dius això de la tele... Nosaltres vam fer un Rafael y amigos de Nadal. Vam fer un tema amb ell i tot. Va ser superfriqui.

— JC: Amb la Rocío Jurado...

— S: De sobte t'estava veient tot Espanya. Recordo moments de passejar pel carrer i pensar: "Ahir vaig sortir per la tele, n'estic segur". Ho notaves, perquè de sobte la gent et mirava. Això es notava moltíssim. Ara no hi té res a veure.

— JC: Hi va haver un moment que no es podia anar amb tu pel carrer. Havies d’anar parant cada quatre passes.