Dues hores amb Morat i les serpentines del desamor

BarcelonaQuantes cançons d'amor es poden cantar en un concert? Encara més, quantes cançons sobre l'amor després de l'amor es poden cantar en un ambient de celebració, llançant serpentines i, per tant, evitant que tot plegat sigui un mar de retrets, llàgrimes i laments? El grup colombià Morat en va fer més de vint divendres al Palau Sant Jordi, amb les entrades exhaurides i el públic convertit en una massa coral infatigable. Besos en guerra, la primera cançó de la nit, ja va obtenir una resposta aclaparadora a l'altura de la tornada "sabiendo que tus besos matan moriré de amor / woah oh". I dues hores després, el Sant Jordi va acomiadar el grup amb els "oh-oh-oh-oh-oh-oh" de Cómo te atreves, èpica melòdica per llepar les ferides d'un amor que fa de mal recordar però que es canta amb la felicitat d'una macrofesta d'aniversari.

Tot el repertori, inclosa la cançó 506, que divendres van estrenar en directe, remenava la mateixa temàtica. Conscient de la uniformitat, i amb un subtil sentit de l'humor, el cantant Juan Pablo Isaza va anunciar Primeras veces com "una altra cançó trista de Morat". Potser per això mateix, per no trencar la coherència romàntica, deixen fora del concert peces de contingut més sociopolític com Las cometas siempre vuelan en agosto.

El concert del Palau Sant Jordi forma part de la gira de Si ayer fuera hoy, el disc que publicaran al novembre i del qual ja han llançat cinc cançons. "Si ahir fos avui, hi hauria més instruments tocant-se en directe", va dir Isaza agafant amb força la guitarra per donar més èmfasi al missatge que volen comunicar els Morat: revoltats contra la percepció que els identifica com una boy band, es reivindiquen com a grup de pop-rock que fa concerts on la música que sona l'estan tocant en aquell moment els seus membres; en aquest cas, els quatre titulars més un teclista i un guitarrista de suport. És una manera de defensar tant la seva personalitat com a grup com el llegat que ressona en la posada en escena i les cançons. Van vestits de negre, prescindeixen de coreografies, donen espai als solos de guitarra i connecten amb artistes com Juanes, Andrés Calamaro, Joaquín Sabina i fins i tot Leiva; això sí, amb un esperit més juvenil i un desplegament metafòric menys barroc.

Mi nuevo vicio, un dels primers moments àlgids de la nit, va tancar el primer bloc del concert. Tot seguit, i en un escenari més petit situat entre el públic, van estrenar la balada encara inèdita Si la ves dins d'un segment d'intimitat èpica en què també van sonar Valen más (aquí amb la influència d'Eros Ramazzotti com a far), la molt calamera Mi vida entera i Enamórate de alguien más. Novament a l'escenari principal, van dirigir el concert cap al registre més ballable i urbà, el de No se va i Cuando nadie ve, cançons produïdes pel duo colombià Cali & El Dandee, i el de Llamada perdida, amb el bombo a negres per fer més marcial l'eufòria. No sempre van tenir un so prou clar, i fiar la majoria de cançons només a l'impacte de la tornada els fa molt previsibles. Tanmateix, tenen la virtut de contagiar felicitat cantant sobre l'amor després de l'amor i tirant serpentines damunt la tristesa.