Dues cares de la finisecularitat al Palau de la Música

És suficientment conegut i sabut que la música ens parla de moltes coses. I que ajuda a entendre i a definir no tan sols els seus creadors, sinó també els espais i els temps en què han estat concebudes les partitures de torn. El concert de dilluns de Palau 100 va servir per entendre dues finisecularitats: la del segle XVIII amb el Concert per a piano núm. 25 en do major de Mozart (una obra de 1786), l’Adagio de la desena simfonia de Mahler (de 1911 i única peça integrant d’una obra inacabada) i el poema simfònic Mort i transfiguració de Richard Strauss (1889). Bon programa, doncs, sòlidament construït sobre aquelles crisis pròpies de finals de segle (i d’inicis d’un altre en el cas de Mahler), que va comptar amb notables però desiguals resultats. La bona tasca de conjunt va anar a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de Dresden dirigida per Pablo González, el mestre asturià que recordem a casa nostra com a director de l’OBC entre els anys 2010 i 2015. Anys enrere, es bromejava sobre la semblança física entre González i Mahler. I veure’l dirigir una obra de l’autor d’El cant de la Terra té la seva gràcia, la veritat.

Anècdotes a banda, el cert és que González va dirigir amb pols ferm, tot i que en general li va mancar major implicació emocional i, sobretot, imaginació discursiva. Certament, va llegir bé l’Adagio de la simfonia de Mahler, amb tota la incisivitat d’un llenguatge musical que començava a flirtejar amb l’atonalitat i que sense dubte hauria dut el músic bohemi a fites properes a Schönberg, Berg i Webern. L’entesa entre González i l’orquestra es va fer notar, cosa que va mantenir-se en l’execució del poema simfònic de Strauss, com a culminació del programa.

A la primera part, Francesco Piemontesi va servir modèlicament l’antepenúltim concert per a piano de Mozart, un dels més imaginatius de la seva producció i amb frases d’una bellesa immarcescible. Davant del piano, Piemontesi va saber traduir l’optimisme nostàlgic de la peça, amb gust, claredat en el fraseig i tècnica immaculada al servei de l’estil mozartià. Va ser aquí on González va ser menys convincent, amb solucions dinàmiques i de color poc adequades a l’esperit de l’obra i no sempre d’acord amb les intencions del solista.