Una gran nit de milonga i utopia amb Jorge Drexler

BarcelonaJorge Drexler té unes quantes virtuts. La més notòria, sens dubte, és la capacitat de ficar-se el públic a la butxaca amb un sol gest, com ara posar-se de genolls per agrair l'ovació de benvinguda que li va dedicar dijous el públic del Palau de la Música. I tot seguit, en acabar la primera cançó, ¡Oh, algoritmo!, treure-li solemnitat a tot plegat. "Quina meravella tocar aquí, amb les entrades exhaurides des del gener. No sé què estaven pensant quan les van comprar, però m'encanta", va dir el cantautor uruguaià. Els dos concerts a Barcelona, dijous i divendres, tanquen la gira del disc Tinta y tiempo (2022), que Drexler acomiada tot sol amb les seves guitarres, un teclat i un parell de convidats puntuals, com ara la cantaora andalusa Ángeles Toledano, amb qui va cantar Soledad. Curiosa ironia.

El format, de músic monologuista, s'adiu amb el tarannà d'aquest Franco Battiato de la milonga, un músic que estableix una relació de confiança i intimitat amb els espectadors. Ben bé semblava que els havia convidat al menjador de casa a fer un cafè, xerrar i cantar, perquè el públic de Drexler canta molt i canta molt bé. Per això ell es pot permetre cantar a cappella la cançó Al otro lado del río cedint bona part de les estrofes a les dues mil persones que omplien la sala modernista. O fer Me haces bien en l'últim bis sabent que la veu cantant serà col·lectiva.

Una altra virtut de Jorge Drexler és la riquesa musical de les composicions. Les defensa amb naturalitat, com si fossin la cosa més senzilla del món, sense cap mena de virtuosisme, tot i que no tothom té les facultats tècniques i artístiques per interpretar de manera tan convincent i emocionant peces com Tinta y tiempo, Sea i Hermana duda. A més a més, optimitza els recursos de manera que amb una càmera i una pantalla transforma Disneylandia en un artefacte més propi del David Lynch experimental que d'un cantautor convencional.

Amb la mateixa naturalitat combina humor i emoció sense que el salt de l'un a l'altra comprometi la sensibilitat del xou. Per exemple, va dedicar La edad del cielo a la memòria de Joan Rosselló, el cofundador de The Project —la promotora del concert— que va morir fa uns mesos. També va recordar el pare mort, a qui va dedicar Bolivia just després de fer un divertit i enginyós "interludi urbà", que és com va definir la versió d'Ella perrea sola, de Bad Bunny, i Tocarte, el tema que va compondre amb C. Tangana per al disc El madrileño. "Música urbana de cambra", va dir sobre la manera com va convertir en milonga el hit de Bad Bunny. I amb el mateix bon humor va explicar la peripècia de l'enregistrament de Nominao amb C. Tangana.

El concert va mostrar també el Jorge Drexler utòpic malgrat tot. El que abans de cantar Milonga del moro judío diu: "Aquests dies agraeixo tenir una cançó així per cantar-la". El que recorda que Bolívia va ser l'únic país que el 1934 va donar un visat a la seva família, que fugia de l'Alemanya nazi, i que uns altres familiars van ser acollits a Veneçuela el 1975 quan s'escapaven de la dictadura uruguaiana –"Els fenòmens migratoris són d'anada i tornada", diu–. I el que lliga versos antibel·licistes a Frontera, perquè "la guerra i la vanitat mengen a la mateixa taula". En definitiva, una gran nit de milonga, simpatia i utopia amb Jorge Drexler.

Jorge Drexler al Palau de la Música.