Nit d'alt voltatge amb Dorothea Röschmann a la Schubertíada

Nit de lied d'alt voltatge a la Schubertíada de Vilabertran. La soprano Dorothea Röschmann i el pianista Wolfram Rieger van interpretar de manera magistral un programa de cançons dels mestres germànics segle XIX, passant de l'escriptura melòdica de Robert Schumann al cant apassionat de Richard Wagner, amb les tonades abruptes de Gustav Mahler com a interludi.

És cert que la veu de la cantant alemanya ja no és tan lluent, dolça i encoixinada, però, amb un timbre a vegades fins i tot aspre i volgudament rocallós, flueix un torrent de cant prodigiós, vibrant i obert, que, amb una dicció concisa i atacada, modula el so amb un control de les col·locacions admirable. A més, tal com va demostrar en cadascuna de les intervencions a la canònica de Vilabertran, l'entrega emocional de Röschmann és innegociable, capaç de transmetre un sentiment a flor de pell que es palpa i connecta de manera sincera i generosa. Al seu costat, l'acompanyament de l'especialista Wolfram Rieger, fix a la Schubertíada des del 1993, va ser exemplar, sense buscar lluïment ni protagonisme, sinó dialogant amb els poemes cantats de manera puntuada i atenta.

Soprano i pianista van començar amb els Gedichte der Königin Maria Stuart, obra tardana de Schumann d'escriptura neta, franca i depurada, que s'inspira en diferents moments de la tumultuosa història de la princesa d'Escòcia. Més líriques i melodioses van ser les músiques del cicle de Liederkreis, del mateix compositor, amb les quals els solistes van continuar el recital. Cançons sobre versos de Joseph von Eichendorff, que, sense un fil argumental comú, combinen poesies impetuoses amb moments de recolliment, amb uns pianissimi aspirats de Röschmann meravellosos.

A la segona part, el recital va continuar amb una selecció dels Des Knaben Wunderhorn de Mahler, que imiten ritmes de danses populars com la bourrée i recorden les proclames recitades dels rapsodes, cosa que dona peu a canvis melòdics abruptes i teatrals, amb els quals la soprano va apujar la intensitat. Finalment, com a colofó, Röschmann i Rieger van trasbalsar el públic amb una versió furient dels Wesendonck Lieder wagnerians, que, si bé recullen l’herència de la potència de les òperes de Wagner, també retenen les corbes de creixement amb silencis sostinguts igualment punyents.