Dorian: "Després de la ruptura vam aconseguir sortir del foc sense cremar-nos"

BarcelonaPocs grups musicals sobreviuen a la ruptura sentimental d'alguns dels seus components. Encara menys quan la trencadissa afecta el nucli creatiu fundacional. Marc Gili i Belly Hernández, després de dues dècades al capdavant de Dorian, van deixar de ser parella quan enllestien el disc Ritual (2021). Cadascú va triar un camí sentimental propi, però plegats van decidir continuar endavant amb el grup. La reflexió posterior al batibull emocional amara ara les cançons del disc Futuros imposibles (Intromúsica & El Temblor, 2024), que el grup barceloní presenta en concert a la sala Razzmatazz de Barcelona el 12 de desembre, a la Tarraco Arena de Tarragona el dia 13 i a la Mirona de Salt el 14. Marc Gili en parla, de tot plegat.

Com vau viure la separació com a parella?

— Va ser dur. El que passa és que quan vam decidir que continuaríem endavant amb el grup i que acabaríem el disc, perquè és el que més ens agrada del món, ja no estàvem tan malament com en el procés de creació de Ritual. La relació es va acabar perquè tot té un principi i un final, i la parella va col·lapsar. Les coses que ens separaven eren menys que les que ens unien, però les que ens separaven pesaven més que les que ens unien. Va ser molt dur fer aquell disc. Vam plorar molt a les sessions de gravació. Va ser com travessar un foc. Després de les sessions de gravació, cadascú se n'anava cap a casa seva, que en aquell moment eren cases provisionals. Tot plegat ho recordo com una mena de psicodèlia mental com molt forta, però de la qual hem après molt tots dos.

I ara en parleu a Futuros imposibles, que sembla un disc autobiogràfic.

— Sí que és l'àlbum més autobiogràfic de Dorian, i alhora el disc amb el qual més gent se sentirà reflectida, perquè a tothom li han passat les coses que expliquem en aquestes cançons: trencaments, ruptures, decepcions, morts de col·legues, dols...

Dorian va estar a punt de plegar?

— Sí, va anar d'un pèl, però vam fer un acte de reflexió i ens vam adonar que la banda era més important que nosaltres, que Dorian era el nostre fill, el nostre projecte vital. A poc a poc vam anar sortint del dol i al cap de dos anys ens ho vam tornar a passar molt bé fent música junts. Perquè, quan la Belly i jo fem música junts, s’atura el temps. És la persona amb qui m'ho passo millor fent música. I vam tornar a trobar aquesta espurna, aquesta energia, aquesta força creativa, i vam començar a adonar-nos que ho estàvem superant.

Això quan va ser?

— L’estiu del 2023 ens vam adonar que ho havíem superat perquè podíem estar sols en una habitació i tornava a fluir la creativitat com sempre, estant ja cadascú amb les seves vides. Jo estic més en actitud de solter. Ella ja té una parella estable, i molt maca, amb la qual tinc una gran relació. Però, independentment de tot això, tornàvem a ser ella i jo fent música com un duo creatiu potent i sense rancúnies, sense segones lectures de les frases, sense subtext: només pura creació, amor i fraternitat. És la meva millor amiga i ho serà sempre, perquè el vincle continua existint.

Artísticament, Ritual es plantejava com el començament d'una nova etapa, però pot ser que hagi quedat més aviat com un parèntesi. Ho dic perquè Futuros imposibles és un disc molt més Dorian.

— Es podria traçar una trilogia discontínua dins de la discografia de Dorian amb La ciudad subterránea (2009), Justicia universal (2018) i finalment aquest Futuros imposibles. Conformen una trilogia de so Dorian 100%, aquesta mescla de New Wave, postpunk, electrònica, electro-rock i pop que tan bé se'ns dona. Però és un trencament amb Ritual? No, perquè estic segur que en un futur farem un altre Ritual, perquè a l’ADN de Dorian hi ha la investigació i continuarem fent crossovers amb altres estils musicals. El que ha passat és que ens venia de gust tornar a la nostra essència, i fer-ho amb un àlbum tan autobiogràfic com Futuros imposibles ha tingut tot el sentit.

Per cert, el riff inicial de la cançó Algo especial està tret de The Who?

— No és dels The Who, però sí que és un petit homenatge a The Who. Si em demanessis que triés entre els Beatles i els Stones, jo em quedaria amb els The Who. És una banda que m'ha acompanyat tota la vida. The Who és noblesa, ràbia, amistat, profunditat. És la banda que em fa bullir la sang.

Les cançons Algo especial i Por ti formen un díptic que explica la vostra ruptura com a parella: una des del teu punt de vista i Por ti des del de la Belly, que a més a més canta la cançó.

— L'àlbum comença amb Algo especial, que és la meva carta de trencament per a la Belly, que té la rèplica a la segona part de l'àlbum amb Por ti, que és la Belly tornant-me aquesta carta. Em sembla preciós i funciona molt bé narrativament. No és un àlbum conceptual, però hi ha un fil conductor que lliga una miqueta tot el disc, sobretot cançons com Algo especial, Elegia, Por ti i l'última, Solo el cielo, que és una cançó de disculpa. Mentre estava fent les lletres del disc, em vaig adonar que la història de música popular està plena de cançons de desamor i de trencament escrites des de la rancúnia i el retret. Però no n'hi havia tantes, d'escrites des del record i l'agraïment a la persona que t'ha acompanyat durant tot aquest temps, que t'ha ensenyat tantes coses, amb la qual has compartit tantes coses i amb la qual tens tantes coses boniques en comú. Llavors em vaig adonar que tenia un fil conductor i a més una narrativa una mica més original. I crec que fer cançons que parlen de ruptures i de dol, però des de l'amor i l'agraïment al camí compartit, aporta alguna cosa positiva a la societat: això ho cantem davant de 20.000 persones cada setmana. Aquest àlbum aporta alguna cosa positiva i n’estic orgullós, i la gent en els concerts està començant a cantar fort aquestes cançons.

És veritat que hi ha cançons i fins i tot discos sencers "de divorci" com el Rumours de Fleetwood Mac, que és tota una carnisseria emocional...

— Sí, és una carnisseria, però al mateix temps hi ha Dreams, que és la cançó antigelosia més maca dels anys setanta, perquè ella li està dient a ell: te'n vols anar amb altres, cap problema, però que sàpigues que quan et passi la festa i et trobis sol enmig de la tempesta, elles no estaran al voltant teu cuidant-te quan estiguis malament. Ella li diu al principi: si vols jugar, juga, ves-te’n. No està malament el discurs, per això és una cançó que impacta tant. Però, evidentment, aquell disc de Fleetwood Mac va ser una escabetxada, i amb la cocaïna i tot el que sabem.

Últimament, artistes com Taylor Swift, Olivia Rodrigo i Shakira han construït discos des del despit i la ràbia, que no són els sentiments que remenes en les teves cançons ni de bon tros.

— No, perquè hem de ser una mica més madurs. Una cosa és el procés de dol, quan estàs travessat per les tenebres mentals i la dopamina puja i baixa. Estàs en un deliri, i puc entendre que la gent pugui tenir sentiments d'odi i de retret, però un cop ha passat tot això, quan va escampant la tempesta, si continues odiant l'exparella i no pots ni creuar-te pel carrer amb l'ex, el problema és que et coneixes molt poc perquè vas escollir molt malament. No acabo d'entendre les persones que, tret que hagin tingut molta mala sort i els hagin enganyat molt, no poden veure ni amb pintura l'exparella.

En aquests tres anys, Bart Sanz i Lisandro Montes, els altres dos components de Dorian, quin paper han tingut? Han sigut un suport per a la banda? Heu patit per ells?

— En tot aquest procés de trencament, de dol i de creació d'un àlbum, la seva aportació va ser fonamental perquè es van mantenir tots dos en una distància equidistant entre la Belly i jo. No van prendre partit per una o l'altre i, a més, a una distància emocionalment equidistant: ni molt a sobre ni molt lluny. Van acompanyar, que és el que han de fer els bons amics i les bones amigues en aquestes circumstàncies: no adoctrinar, no donar la tabarra, sinó acompanyar a una distància prudencial aquestes persones que estan passant una malaltia que es diu dol, i cuidant i acompanyant. En aquest sentit, la seva actitud va ser absolutament brillant i irreprotxable. Després de la ruptura, gràcies a ells també vam aconseguir sortir del foc sense cremar-nos.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Quan era un nen petit i el meu pare em feia posar-li els vinils en el tocadiscos. Em deia: "Marc, quin disc et ve de gust escoltar? Mira, agafa aquest del Neil Young, aquest del Serrat". I jo el posava. Això et crea un amor tremend per la música. Potser va ser la llavor amb la qual vaig començar a enamorar-me d'aquesta pràctica artística tan increïble que és la música.

I quin record t'agradaria oblidar?

— El pitjor record... Bé, no és que fos cap trauma, però després de tres o quatre anys anant darrere de tocar al Sónar de Buenos Aires, just quan vam començar a tocar, que hi havia unes 8.000 persones davant, va caure un aiguat tipus DANA que va fer que es buidés del tot. Veníem de l'altra punta del món i va ser dolorós perquè no és fàcil obrir camí a l'estranger. I també et diria el que ens va passar en un país de Llatinoamèrica el nom del qual no vull dir per no estigmatitzar-lo. Després d'un concert en què vam fer un sold out d'unes 1.500 persones, tornant a l'hotel vam patir un assalt amb armes de foc, i va ser molt, molt violent. Ens van encanyonar i ens van robar uns 5.000 euros en material. Aquell dia sí que va ser molt dur, no tant pel tema material com perquè vaig pensar que potser tornava a casa sense un membre del meu grup i que com l'hi explicaria jo a la seva mare. Dit això, al marge d'aquesta experiència, totes les nostres experiències a Llatinoamèrica han sigut sempre increïbles. Adoro aquella part del món i hi tornaria mil vegades. Però, malauradament, és una realitat amb la qual tothom viu; tard o d'hora a tothom li passa, que li fotin una pistola al cap.