Dmytro Choni, una enciclopèdia pianística
El pianista ucraïnès confirma el seu bon esta de forma en un concert al Palau de la Música
- Palau de la Música, 28 de setembre del 2023
Dmytro Choni és un jove pianista ucraïnès nascut el 1993. I ha estat guanyador, entre d’altres, de concursos com el Paloma O’Shea de Santander (2018) o el Van Cliburn (2022). Als 30 anys és un home d’èxit i farà una carrera important. Deu contribuir-hi el fet de ser per damunt de tot una veritable enciclopèdia del piano, perquè abraça un repertori de gran amplitud, tant pel que fa a èpoques com a escoles. I la tècnica i el domini sobre l’instrument es palesen en tots i cadascun dels compassos que aborda davant del teclat.
En aquest sentit, el recital de dijous al Palau de la Música va confirmar la bona salut de l’artista eslau davant d’obres tan contrastades entre si com les de Beethoven, Liszt, Prokofiev o de dos compositors contemporanis, l’ucraïnès Valentin Silvestrov (1937) i l’estatunidenc Lowell Liebermann (1961). Amb aquest mostrari, Choni va voler demostrar de què és capaç. I a fe que va aconseguir-ho.
El Beethoven de la Sonata núm. 12 en la bemoll major, op. 26 va sonar, a mans de Choni, equilibrat i arrelat en aquella transició entre clàssica i romàntica: l’obra, de fet, es va escriure entre el 1800 i el 1801. Les variacions del primer moviment van ser resoltes sense problema, mentre que la cèlebre marxa fúnebre del tercer va tenir l’aplom i la fermesa suficients per convèncer-nos que estàvem davant d’un excel·lent artista.
El virtuosisme estava servit i així ho va plasmar Choni en la Fantasia núm. 7 de Liszt, de ressonàncies italianes (Liszt va titular la peça com a Après une lecture de Dante) i amb jocs polifònics entre el registre agut i el greu de l’instrument. El domini del pedal i el sentit responsable del fraseig van fer la resta.
Tot i la tècnica immaculada, potser la peça menys convincent va ser Sarcasmes de Prokófiev. Choni semblava una mica distanciat (sobretot al Tempestuoso inicial), tot i que la peça va ser culminada de manera convincent, gràcies a la precisió rítmica impresa al teclat. També van convèncer les dues peces dels músics contemporanis: Tres bagatel·les de Silvestrov i la peculiar Gargoyles de Liebermann, a través de les quals Choni buscava quelcom que anés més enllà de l’evidència del so.
