Marc Parrot: "El disc 'Els fets i l'atzar' és un estriptis en tota regla"

BarcelonaMarc Parrot (Barcelona, 1967) va buscar el caliu d'una iurta, la tenda característica de les comunitats nòmades de les estepes de l’Àsia central, per explicar el disc Refugi (2018). Quatre anys després, i encara més lliure de compromisos estilístics, publica Els fets i l'atzar (U98 Music, 2022), l'àlbum que presenta aquest dijous al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona a les 20.30 h, amb una posada en escena molt especial.

Què creus que significarà Els fets i l'atzar en la teva trajectòria?

— Un pas més, un disc més. Ho deixo a les mans de l'atzar. 

T'ho preguntava també perquè hi ha una idea transversal al llarg del disc: tornar a començar.

— És una qüestió gairebé filosòfica, d'arribar al punt en què has de començar a desaprendre coses. Has de lluitar contra una sèrie d'idees que has rebut. Se suposa que hi ha una línia recta en què vas cremant etapes que deixen d'estar interrelacionades a partir que les superes, però la vida poden ser moltes coses, i no necessàriament lineals. I hi ha també la idea de viure la vida amb amor, enamorat de la vida. Quan et sents enamorat tens la sensació que de cop tot comença de nou perquè ho veus d'una altra manera.

Dius que "el confort és un miratge".

— Això és una reflexió que faig més d'adult, que és una altra de les lluites que tinc. Intentes que les coses siguin estables, que tot sigui allà on ho has deixat, però és ingenu i absurd perquè canviem nosaltres i canvia el nostre entorn. Per tant, lluito constantment contra aquesta tendència conservadora, no en un sentit polític...

... sinó antropològic

— Exacte. Això és una de les coses que faig conscientment. De fet, els discos em serveixen per prendre consciència del moment que estic vivint.

Musicalment has pres una sèrie de decisions que són sorprenents venint d'algú que té un estudi i que treballa molt a l'estudi: has despullat bastant les cançons. Com arribes a aquesta decisió?

— El disc és un estriptis en tota regla. I les coses que et semblen prou boniques les pots despullar de tot. ¿Que necessiten una miqueta més de maquillatge, o una mica més de fantasia? Doncs aquestes les vesteixo millor. Però parteixo de buscar una mica de veritat. A més a més de buscar la sonoritat i una determinada estètica, vull que a les cançons hi hagi veritat. Aquesta feina que faig amb les lletres, que són el motor de les cançons, d'anar revisant, perfilant i traient el que no em sembla honest, també la faig amb la música. Si t'hi fixes, tampoc hi ha cap estil molt clar al darrere: depèn de cada cançó.

És la teva veu la que marca la unitat del disc.

— Sí, la meva veu i la radicalitat artística, que no té res a veure amb cap estil, sinó més aviat amb un esperit, amb una actitud. Si pogués fer un disc on totes les cançons tinguessin prou entitat i fossin prou rodones per no necessitar res més, jo seria feliç. En aquest disc me n’han sortit dues, així.

Quines són? 

— De zero i No sembla un final. Hi ha altres cançons com Moviment i Impuls que formen part d’una altra recerca: adaptar ritmes actuals d’una manera no explícita, perquè fer reggaeton diguem-ne que no m’escau, però hi ha ritmes de reggaeton que m'agraden. Vaig una mica tard, ho sé... Mira com mola el reggaeton del Daddy Yankee, ara que es retira; vaig estar escoltant-lo i quin flow que tenia el paio. O Don Omar, que era punk autèntic: tot desafinat, tot súper de carrer! Zero refinaments, tot de carrer, i té un rotllo espectacular. Es tracta de posar una cosa una miqueta més sensual i ballable sense que sigui explícitament un ritme de reggaeton actual.

Ara que parles de ritmes actuals... Vaig veure un tuit fa unes setmanes que deia que l'antecedent més directe de C. Tangana era el Chaval de la Peca, aquell projecte teu dels anys noranta. 

— A veure, a mi em va molar el disc de C. Tangana i vaig trobar que tenia una producció interessant, agosarada i que no responia al que molta gent de la indústria hauria pensat que seria comercial i radiofònic. Trobo que hi ha força encerts.

Com veus els artistes que passen pel teu estudi?

Treballo en discos que després tenen rellevància, sobretot en el mercat català. L'últim que vaig fer va ser el de Ginestà, que està funcionant molt bé. M'encanta treballar amb gent diversa, sobretot amb gent jove, perquè tenen un concepte de la producció bastant diferent i la seva manera de treballar m’encanta.

L'àlbum