Diana Krall, més o menys enamorada de Pedralbes

Diana Krall ja ens havia avisat: ni càmeres, ni mòbils il·luminats, ni sorolls que poguessin trencar una foscor gairebé total. Potser la cantant canadenca pretenia convertir el Palau de Pedralbes en un club de jazz nocturn, amb aquella intimitat de quan ja només queden quatre gats escampats per la barra. Potser volia silenciar l'eufòria col·lectiva que fan esclatar, per força, les grans multituds. Sigui com sigui, el concert que va oferir aquest dijous al festival Les Nits de Barcelona va pecar de massa foscor; d'un cert aire distant que, si bé va reforçar la seva imatge de diva bohèmia, va crear una separació estranya entre la cantant i el públic. A Krall li va costar aixecar un repertori vocalment prou sofisticat, fins al punt que, durant la primera part del concert, els veritables protagonistes van ser el bateria Matt Chamberlain i, sobretot, el contrabaixista Sebastian Steinberg, els dos músics que l'acompanyaven, que van aportar l'actitud swing que li faltava a la cantant.

"Estic molt contenta de ser aquí amb vosaltres", va dir Krall, mirant cap a un punt imprecís de l'escenari. En el primer tema, Almost like being in love, la cantant es va deixar balancejar per les notes greus del contrabaix, sustentades damunt una percussió suau. Steinberg va continuar marcant el registre del concert amb els acords rítmics d'All or nothing at all, en què Krall va recórrer a un vibrato estripat i poc efectiu. A I've got you under my skin se li va despertar una veu més ferma, que va acabar de consolidar amb una interpretació molt poderosa de Simple twist of fate, una de les cançons més emocionants de la nit, segurament per la força narrativa dels versos de Bob Dylan. Just you, just me, una versió del tema de Jesse Greer, va donar peu a Chamberlain per lluir-se a la bateria. Entre temes propis, no hi van faltar una sèrie d'estàndards de jazz, però en aquest primer tram del concert el piano va quedar eclipsat per l'ímpetu joiós del contrabaix.

La veu de Krall va remuntar definitivament a partir del tema You call it madness, un homenatge al Nat King Cole Trio. Els músics van marxar de l'escenari i la cantant, sola amb el piano, va poder deixar-se anar i, finalment, va mostrar totes les arestes de la veu ben dotada que l'ha consagrat com un dels grans noms de les llistes de jazz de la revista Billboard. Tant Fly me to the moon, una aposta potser infal·lible, com una versió de Mr. Soul de Neil Young van permetre a Krall desplegar un to més irònic, amb un punt de teatralitat. Petites rialles, frases recitades amb un deix burleta, que el públic va agrair amb els aplaudiments més efusius de la nit.

Ja a la recta final, els músics van tornar a l'escenari per entomar I'm confessin' (that I love you), Girl in the other room i, amb molta contundència rítmica, Let's face the music and dance. El bis, poc explosiu, va evocar uns versos més aviat malenconiosos: cementiris, llàgrimes vessades i cigarretes de mitjanit per cloure un concert digne i prou. Krall passarà aquest cap de setmana a Catalunya, perquè aquest dissabte, 20 de juliol, actua al Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell.

[La fotografia que acompanya aquesta crònica no és del fotògraf de l'ARA, com a protesta per les condicions imposades per l'artista als fotògrafs acreditats, a qui va fer signar un contracte que els obligava a cedir els drets de les imatges per a fins promocionals aliens al concert de Les Nits de Barcelona. La imatge, doncs, és del fotògraf oficial del festival.]