L'ombra de Pau Casals és allargada

Un dia abans del concert organitzat amb motiu de la Diada Pau Casals, el Palau de la Música anunciava la indisposició, per trencament de clavícula, del pianista Francesco Piemontesi, que havia d’actuar amb el violoncel·lista Renaud Capuçon. La bona cintura i els reflexos dels organitzadors van salvar el concert, protagonitzat alternativament per dos músics igualment excel·lents: Daniel Müller-Schott i Annika Treutler. Gràcies a la seva excel·lent interpretació, el record de Casals va romandre viu en una sala on el músic del Vendrell va protagonitzar tants esdeveniments musicals entre 1919 i 1939.

L'allargada ombra d’un dels millors músics del segle XX es manté amb intèrprets que, d’una manera o una altra, en segueixen el mestratge. Certament, les suites per a violoncel de Bach ja no es toquen a la manera de Casals, però la insistència del músic català en buscar i trobar sobre la base d’un esperit lliure s’encarna, per exemple, en les maneres de Müller-Schott. La seva versió de la primera suite (en sol major) va gaudir d’aquella llibertat formal en l’atac, en els reguladors del so i en la concepció rítmica, amb sonoritats pures, tot i alguna brusquedat al final del menuetto i a la giga conclusiva. Per contra, els finals dels moviments anteriors van gaudir de la puresa sonora requerida.

Al costat de l’esplèndida pianista Annika Treutler, les coses van seguir assolint altes cotes de qualitat musical, tant en la Sonata en la major op. 69 de Beethoven que tancava la primera part com en les peces de Schumann i Brahms de la segona. Enèrgics cops d’arc i so expansiu a les mans de Müller-Schott s'acoblaven a la perfecció a les sinuositats pianístiques de Treutler en la Fantasiestücke op. 73 de Schumann, abans d’una formidable execució de la segona Sonata op. 99 de Brahms.

Més enllà de la vàlua individual dels dos intèrprets, es va notar d’una hora lluny l’entesa entre ells, sempre al servei de la qualitat sonora i de l’ajustament estilístic a les peces interpretades. Un fabulós treball en equip que fins i tot va aconseguir que el públic (sovint sorollós en concerts de cambra) respectés un silenci impecable al llarg de la vetllada. Pau Casals se’n sentiria orgullós.