BarcelonaJaume Pla (La Bisbal d'Empordà, 1977), Mazoni per a la música, tanca vint anys de trajectòria musical amb un concert a l'Apolo 2 aquest dissabte (20.30 h), dins del cicle Empremtes. No és un comiat definitiu, però no vol marcar-se cap calendari. Com un ciclista després d'una etapa de muntanya, necessita una pausa per recuperar sensacions. Amb una honestedat brutal, parla de crisi de creativitat i d'esperances frustrades, però també de les alegries de dedicar-se a un ofici capaç de fer les millors pessigades emocionals.
Com t'imagines el concert de dissabte?
— Bé, molt emotiu, suposo, perquè es tanca una etapa. Són 20 anys de Mazoni als escenaris ininterrompudament. I a més a més sembla que l'ambient serà bastant intens, perquè les entrades s'han venut bé.
I com t'imagines l'endemà d'aquest concert?
— Alleugerit, suposo. Evidentment, si no va tot bé, vulguis o no em quedarà una sensació agredolça. Però si tot va com ha d'anar, em sentiré alleugerit, perquè, tot i que en el moment m'ho passaré molt bé, necessito aquest temps de descans.
Què és el que necessites?
— Durant aquest any, en alguns concerts no tenia moltes ganes de tocar, i això no m'havia passat gaire. De sobte pensava: si se suspèn i cobro igual, doncs m'és una mica igual. Vaig notar que passava alguna cosa. En termes de composició, estava una mica estancat després de Ludwig (2021), que va ser un disc que va comportar molta feina, entre recopilar tot el material de Beethoven i triar les parts amb les quals treballar. Després d'aquest disc em vaig quedar sense saber gaire què fer; la resposta no va ser dolenta, però tampoc va ser espectacular. Estava una mica cansat, però no un cansament físic com el dels grups que necessiten parar perquè han treballat molt o han fet moltes gires. És més aviat que em sentia amb poca força per escriure cançons noves.
¿Has pensat mai que potser en el disc Ludwig s'estava evidenciant que necessitaves una mena d'excusa conceptual o argumental per poder compondre, perquè no t'estava sortint compondre de manera natural com abans?
— Pot ser. Carn, os i tot inclòs (2017) també va ser un disc en el qual va haver-hi una premissa: tocar totes les cançons amb guitarra i veu. I a Desig imbècil (2019) la idea era fer un trio de rock sense overdubs, que fos com el directe. Són premisses més imperceptibles, però ja hi eren. La de Ludwig, en canvi, és molt més evident. Sí que pot ser que necessitis trobar com un petit estímul, i és veritat això que dius, que potser el que ara m'agradaria reprendre és l'esperit d'abans, de fer cançons per fer cançons, amb alegria i curiositat, amb ganes de jugar, i no tant per obligacions professionals. De fet, més o menys veig que passarà això, perquè només de dir que he de descansar ja em ronden idees pel cap.
Guillem Gisbert ha pogut descansar de Manel fent un disc amb el seu nom. Tu com descansaràs de Mazoni, fent un disc de Jaume Pla?
— És una bona pregunta, perquè em suposa molts dubtes. Per exemple, en Guillem Gisbert, o gent que estigui una mica al seu nivell de popularitat, s'ho pot permetre una mica més, perquè potser no serà com Manel, però sí que rep molta atenció. En el meu cas, pot passar que el projecte sigui molt irrellevant. A veure, tot depèn de l'emoció que transmetis, del moment i tot plegat, perquè no són matemàtiques... No he escoltat gaire les cançons d'en Guillem, o sigui que tampoc ho puc jutjar, però com et desmarques de la teva marca habitual? Perquè si no faig una música molt diferent, també és una mica estrany posar-li un altre nom.
Ell ha triat diferents productors per al disc, com si busqués diferenciar-se de Manel a través del so, tot i que la veu continua sent la seva. És complicat, suposo.
— Sí, pensava en casos com Liam Gallagher, que el sents cantar i sents Oasis.
Tot i que el nivell de les cançons no és el mateix.
— No, esclar, hi falta en Noel Gallagher.
¿Tens algun pla B al marge de la música?
— Doncs la veritat és que no, però sempre he sigut molt estalviador, soc molt auster amb les meves despeses. És curiós, perquè la primera cançó meva que va sonar prou és No tinc temps. És d'aquelles coses que dius en primera persona i la gent es pensa que perquè parlis en primera persona va de tu, però no té per què. I, en aquest cas, sempre he preferit més tenir temps que diners. Em puc permetre uns mesos, un any, de tirar d'aquests estalvis.
¿No t’has marcat un horitzó concret?
— M'agradaria fer el que em vingui de gust, tant si és fer música com si no. En qualsevol cas, m'agradaria no estar forçat a fer les coses. Vull dir, que la decisió no sigui perquè necessito pagar la hipoteca, sinó perquè em ve de gust fer cançons. Almenys durant un temps, evidentment, perquè no es pot viure així tota la vida.
En aquests vint anys, ¿has gaudit més dels moments d'eufòria que dels moments d'esperança?
— Sí, diria que sí. Els moments d'eufòria els relaciono molt amb els directes, que sempre et proporcionen una emoció bastant forta. En canvi, l'esperança no l'he gaudit tant perquè en alguns discos hi he posat esperances que potser no s'han complert, o que s'han complert a mitges. Per tant, l'eufòria m'ha semblat satisfactòria, I l'esperança se m'ha quedat una mica curta en alguns moments.
¿Per no complir determinades expectatives que t'havies marcat?
— Sí. Per exemple, quan vaig acabar Ludwig n'estava bastant satisfet, i pensava que potser donaria més joc, que la gent hi entraria més, que li faria gràcia veure aquesta fusió friqui. I s'ha quedat una mica a mitges. Bé, fa molt temps que em sento un privilegiat en el sentit de poder-me guanyar la vida amb la música, però també és veritat que des de fa uns quants discos la cosa estava una mica estancada. He tingut la sensació de repetir la mateixa roda: quan surt un disc, una mica ja sé què passarà, fins on arribarà, quan s'acabarà i quan tornaré a fer un altre disc. Aquesta monotonia també m'afecta, i és una de les raons per les quals prenc aquesta decisió.
A més, coincideix que la conjuntura fa que moltes figues es posin en altres paners. És a dir, ara les contractacions van per a determinats grups i això va en detriment de bandes i d'artistes més veterans com tu.
— Esclar. Cada any se suma més gent al tren i les modes canvien. Per exemple, ara les guitarres es porten poc. Bé, gairebé diria que en molts espectacles no hi ha gaires músics tocant instruments. Hi ha moltes bases gravades, molts ballarins, moltes llums... No em sembla ni bé ni malament, però a mi no em beneficia. També crec que tot és cíclic, encara que no torni de la mateixa manera, sinó reinventat. Com quan va aparèixer el grunge i reivindicaven Neil Young. Nirvana no és Neil Young, però algunes coses poden assemblar-se. Qui sap si, d'aquí tres o cinc anys, les coses van canviant i tornen les guitarres. No ho sé, espero que sí.
Quin és el millor record d'aquests vint anys, el que et fa sentir més orgullós?
— Són uns quants. Els més intensos han passat sobretot a l'Apolo. Recordo molt el concert de la gira del disc Eufòria 5 - Esperança 0 (2009). Hi ha concerts en què em sento com un mèdium entre el públic i la música, com que em passa el temps d'una manera diferent i no penso en coses com "Ara vindrà aquesta cançó", "Recorda't de trepitjar aquest pedal" o "Recorda't de dir això entre cançó i cançó", sinó que és com una mena d'estat de trànsit. També em va passar l'any passat a l'Apolo en el comiat dels músics Miquel Sospedra i Aleix Bou. D'això és del que estic més orgullós. També hi ha coses friquis, com quan vam fer una versió de The Velvet Underground, Sister Ray, en un festival de BankRobber en què cada banda tocava mitja hora: nosaltres vam decidir tocar només aquesta cançó, que ja dura prop de vint minuts.
¿I cap record que voldries oblidar?
— Aquest el tinc bastant clar: un concert a Reus de la gira del disc 7 songs for an endless night (2016). Només hi havia onze persones de públic, i vaig pensar: "Ostres, he tocat al Palau de la Música, al Primavera Sound, la Mercè, al Música Viva, tinc una pila de discos publicats, i és com si estigués al principi, com si res no hagués passat". Vaig tenir la sensació de "Potser he de plegar". En aquell moment ho veia molt així. Carn, os i tot inclòs, que va sortir molt seguit, em va salvar una mica... Va ser un disc bastant ràpid de fer. A vegades la urgència posa pressió i fa anar malament les coses, però en aquest cas la urgència va anar bé perquè em van sortir moltes cançons i va ser com començar la segona etapa de Mazoni allà. Però aquell dia a Reus vaig pensar que tot el que havia fet no havia servit de res.