En un univers paral·lel, Devendra Banhart hauria sigut un músic català. Segons quins trams de la seva carrera ens mirem, podria haver actuat abans o després del Grup de Folk, compartit substàncies creatives amb Pau Riba, passejat pels carrerons de l’heterodòxia de la cançó d’autor rock amb Adrià Puntí i, ara, buscar amb Mazoni quin estil de cançó pot encaixar en tots els gèneres coneguts i alhora en cap. Perquè Ape in pink marble és un disc-ovni que no ho sembla. Lluny queden els dies de fàcil etiquetatge de Devendra dins del weird folk i el neohippisme. Si ara va amb americana i corbata! I dedica discos a la seva passió per la cultura japonesa, però sense fer j-pop. A quin estil hem d’entatxonar una joieta com Saturday night, doncs? Sí, continua cantant amb aquell fil de veu tan seu i tan femení (Marc Bolan o Caetano Veloso continuen presents). Però, és això pop? És sensual, és especial, és estrany i és magnífic, com gairebé tot el disc. Devendra ja no deu estar de moda, però fent discos així, li fa cap falta?