Que la política no formi part de les lletres de les cançons de La Banda del Pati no vol dir que hagi desaparegut de la música en català. El festival Barnasants (i també el Tradicionàrius) continua mostrant la potència crítica de la cançó d'autor, un fil que connecta amb la cançó antifranquista i el llegat de Raimon i Ovidi Montllor. Artistes com Cesk Freixas, La Maria, les Kol·lontai, el trio Marala i Anna Ferrer, entre d'altres, treballen amb material polític de reivindicació de classes subalternes. D'exemples que la crítica política continua present a la música n'hi ha a cabassos. El grup Fetus fa servir el punk-folk com a eina per cantar a revoltes obreres i pageses i a la insurgència. En el cas del duo Hidrogenesse, el pop electrònic és el vestit de la ironia crítica de les cançons de Ciutat de sorra (2023). El grup de metal Siroll fa una crida a l'acció directa al disc Al gra! (2024). Remei de Ca la Fresca organitzen la indignació contra la desigualtat i l'abús capitalista. Joan Colomo ha construït una discografia anticapitalista de mena. Maria Jaume i Joan Miquel Oliver assenyalen l'ànsia depredadora del turisme a les Balears. Les Tribade mantenen l'esperit combatiu del hip-hop. Els Zombi Pujol no paren d'etzibar coces punk a tort i a dret... I, en aquest país de desnonaments i injustícies diverses, un grup com Els Pets ha tastat les conseqüències de fer política amb la música: els van voler censurar per la cançó Atracament a la caixa, del 2022, i els van vetar en alguns festivals. Xavier Cervantes
La despolitització de la música catalana: de la reivindicació al desig sexual
El canvi de rumb de l'escena musical a Catalunya del 2014 al 2024
BarcelonaEl panorama polític català actual s’allunya molt de les protestes i els contenidors cremats a la plaça Urquinaona del 2019. El canvi de paradigma sociopolític es veu reflectit en les noves tendències de creació artística: la música ha deixat enrere l'hegemonia de les trompetes, l'anomenada música mestissa i la reivindicació política per donar pas al reggaeton, el trap, el pop i el desig sexual. Ho confirma l'últim informe de l'Anuari de la Música, que assenyala el domini aclaparador de la nova música urbana, que copa les primeres posicions de les llistes de cançons i discos en català més escoltats del 2023. I ho certifica de manera simbòlica la retirada de Valtonyc, que després de tornar d'un exili de sis anys va anunciar la setmana passada que es retirava de la música: "La gent està una mica saturada i la cançó protesta ja no és tan ben rebuda perquè, avui dia, tu vas a un concert i no tens ganes d'escoltar el que has estat consumint les 24 hores a les xarxes socials", afirma el raper.
El canvi és inevitable: la identitat musical del país ha evolucionat amb cada generació. La dècada dels 90 va estar marcada per la consolidació del rock català, i en català, de bandes com Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra; va ser un esclat popular i juvenil i la constatació que el rock també podia expressar-se en català, tal com havien demostrat Pau Riba i d'altres abans. Paral·lelament, i a recer de Manu Chao, anava formant-se una escena mestissa liderada per formacions com Dusminguet, que va donar peu al so de Barcelona de finals dels anys 90 i principis dels 2000: rock, rumba, ritmes jamaicans i activisme social. Aquell mestissatge va ser la llavor dels grups, majoritàriament masculins, que van dominar els escenaris catalans a partir del 2011, com ara Txarango, Els Catarres i Doctor Prats (i més endavant Oques Grasses), que també sintonitzaven amb la fèrtil tradició valenciana representada per Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i, finalment, Zoo. Malgrat la diferència d’estils, tots compartien un mateix teló de fons: la protesta davant la situació política.
En aquella mateixa època triomfaven també propostes de pop com Els Amics de les Arts, Manel, Mishima i Antònia Font, que no duien la política a les cançons, si més no de manera explícita. I qui més explícita va fer aquesta crítica, Valtònyc, va topar amb la justícia espanyola per les lletres de les seves cançons i es va haver d'exiliar per evitar la presó. Un altre raper, Pablo Hasél, és a la presó des del 2021 complint diferents condemnes per calúmnies, injúries i enaltiment del terrorisme.
Canet Rock, aparador del canvi de paradigma
Un festival que exemplifica la popularitat dels grups catalans és el Canet Rock, que s’havia celebrat per última vegada el 1978 i va tornar el 2014. El cartell de la cinquena edició del festival del Maresme l’encapçalaven grups com Els Pets, Txarango i Manel. Aquell estiu, els mateixos grups van actuar a l’escenari del Festival Acústica de Figueres, i en molts altres esdeveniments arreu de Catalunya. En canvi, la programació del 2024 dels dos festivals compta amb la presència de The Tyets, Figa Flawas i Julieta, referents de la nova música urbana en català.
La nova fornada d’artistes, coneguda com La Banda del Pati, ha desencadenat un canvi en els codis que havien regit la indústria musical catalana. El confinament del 2020 va ser el punt d’inflexió a partir del qual la música catalana comença a transitar de la denúncia política a base de trompetes a la declaració d’amor amb ritmes urbans. La nova generació que integren The Tyets, Julieta i Figa Flawas, però també Mushkaa i 31Fam, entre d'altres, produeix i escriu temes despolititzats, o almenys en què la política no apareix de manera explícita.
Mentre la generació mil·lennial (nascuts entre els 80 i els 90) cantava contra la condemna dels presos polítics, ara la denúncia ha deixat de ser un dels motors de la creació musical. La composició ha passat de la voluntat d’un esperit col·lectiu a la individualitat, ja que els nous temes es basen principalment en vivències personals centrades en l’amor romàntic i la festa.
Un exemple és el duet Ginestà, format pels germans Júlia i Pau Serrasolsas. A partir del tercer disc, Suposo que l’amor és això (2022), van canviar la direcció del seu missatge. "Vam deixar de parlar de manera tan explícita sobre política i vam passar a parlar sobre l’amor, que per a nosaltres també és un tema molt polític", explica Pau Serrasolsas. El duet de Sant Andreu reivindica la llibertat dels artistes per escriure sobre el que ells vulguin. A més, defensen que les lletres no són l’única via per fer política; per a ells també és important utilitzar eines com les xarxes socials o les aparicions als mitjans de comunicació.
Amb el temps, tanmateix, les cançons en català han perdut gradualment part de la seva càrrega reivindicativa. Alguns artistes vinculen aquest desinterès amb un esgotament polític general. La desil·lusió dels anys posteriors al Procés ha fet que la qüestió no estigui entre les inquietuds principals dels joves. "Està tot tan desinflat que no hi ha una raó de pes per cantar sobre això", diu el cantant de Ginestà, que recorda que "hi ha molts temes polítics que són candents, com el conflicte a Palestina o el dret a l’habitatge". "Els artistes, tant de la nova fornada com els que portem més temps, tenim la responsabilitat de fer-ne d’altaveu", afegeix.
L’ús de la llengua a debat
Fa deu anys, Doctor Prats, Els Amics de les Arts o Joan Dausà componien les seves lletres íntegrament en català. Avui dia s’ha produït un relleu generacional i el públic escolta cada vegada més els artistes de la generació Z (nascuts entre mitjans dels 90 i el 2011). Per això, és habitual l’ús d’anglicismes i castellanismes en les cançons. Per exemple, expressions de l’argot juvenil com shorty, tonteo, diabla o bailoteo ja formen part del diccionari del gènere urbà català.
El tema suscita opinions enfrontades. N'hi ha que acusen els artistes de promoure un català contaminat, però d’altres advoquen a favor de la sinceritat que suposa escriure igual que es parla. Un altre problema és la idealització dels artistes, als quals s'adjudica la feixuga càrrega de resoldre tots els problemes d'una llengua minoritzada. "Potser algú no ha fet bé les coses si jo, amb 19 anys, he de salvar el català", va explicar la Mushkaa (Irma Farelo), en una entrevista l'ARA.
Pel que fa a l’estil musical, el reggaeton ha esdevingut el gènere més reproduït, tant a l’Estat com a Catalunya. Dins l’entramat que conformen els gegants de la música urbana en castellà, com Bad Gyal, Rosalía o Lola Índigo, també hi ha lloc per als artistes que canten en català. “Hi ha una onada d’urban que està tenint lloc a Espanya i va agafada de la mà amb la catalana”, explica Pau Serrasolsas.
En la música en català hi ha un ampli ventall estilístic que va des del pop d'autor dels Manel al trap de Lildami. Sovint l’únic element que tenen en comú les diverses propostes musicals és la llengua. Tanmateix, les llistes de reproduccions els engloben tots dins una mateixa etiqueta ambigua, la de "música catalana". I això suposa una limitació a l'hora d’accedir a les llistes dels diferents gèneres musicals i poder arribar a un públic més ampli.
Però tot i la varietat de registres, hi ha una tècnica que uneix molts dels artistes que dominen l’escena catalana actual: la sonoritat digitalitzada. Fa una dècada, els escenaris dels festivals s’omplien de seccions de vent i percussió. De sobte, els músics van desaparèixer dels escenaris, perquè molts artistes van començar a oferir l’espectacle acompanyats d’una taula de mescles i un grup de ballarins. Però a mesura que aquests mateixos artistes han eixamplat l’audiència, els instruments han tornat als escenaris; l’exemple paradigmàtic són The Tyets, que actuen acompanyats de bateria, percussió, guitarra...
L'orgull de gremi
Com al pati de l’escola, ningú vol quedar-se fora de la banda. Tant és així que el nou relat musical s’ha teixit a base de col·laboracions entre artistes. Independentment de la seva identitat, veu o estil, els integrants de La Banda del Pati col·laboren sovint els uns amb els altres. "Hi veig relacions molt sanes, dins d’aquesta nova escena, perquè tots som de la mateixa quinta, venim més o menys del mateix background pel que fa a la música que hem escoltat i als festivals on hem anat", deia Xavier Coca, de The Tyets, a l'ARA. D’aquest esperit participatiu han sorgit col·laboracions exitoses com Gotta be patient, de Stay Homas i Judit Neddermann; Club, de Julieta i Maria Hein; Bona vida, de Flashy Ice Cream, Mushkaa i 31 FAM, o Trista a Miami, de Maria Jaume i Julieta.
