‘Despacito’: ¿per què enganxa tant?

Encara hi ha algú que no hagi sentit Despacito? És gairebé impossible. La cançó de Luis Fonsi amb Daddy Yankee està batent rècords. El clip acumula més de 1.700 milions de visualitzacions a YouTube, ha sigut número 1 en un fotimer de països i (en la seva versió amb Justin Bieber) fins i tot als Estats Units, on, des de La Macarena, no hi havia hagut un èxit hispà al capdamunt del Billboard. Despacito, que es va publicar el gener d’aquest any, serà sens dubte la cançó de l’estiu del 2017, però què fa que sigui tan popular? Alguns diran que és una operació de màrqueting i, esclar, avui en dia és impossible tenir una repercussió com aquesta sense un gran suport econòmic, però les fàbriques de cançons treballen incansablement per facturar centenars de peces similars. Moltes tenen una gran inversió al darrere i molt poques aconsegueixen l’èxit. Llavors, ¿quin és el secret de Despacito?

Per fortuna, en la música encara hi intervenen molts factors que s’escapen de l’enteniment humà, però podem intentar apuntar en algunes direccions que ajudin a entendre l’èxit del cantant porto-riqueny. En primer lloc, Despacito és una cançó híbrida, que combina elements del pop llatí més comercial amb una mena de reggaeton en versió soft, per a tots els públics. Per a Sofía Martínez Villar, professora de l’Esmuc especialista en percepció auditiva, “és la típica cançó enganxosa ben feta”. La roda d’acords és sempre la mateixa, però no es fa pesada, perquè “té un equilibri perfecte entre repetició i contrast; per exemple, tenim el romàntic [Fonsi] i el dolentot [Daddy Yankee]”. A més, està en tonalitat menor, cosa que li dona un aire “diferent, més íntim”, malgrat que és una cançó alegre, i “la lletra és tan ambigua com la música”. Sí, juga amb els tòpics masclistes del reggaeton però els difumina fins al punt que les metàfores sexuals continuen funcionant si la canta una dona (vegeu la versió acústica d’Aberola).

Hi ha un element, però, que sembla determinant: la parada. Quan s’atura la música i Fonsi alenteix el “des-pa-ci-to ”. “No és un ritardando ”, explica Martínez Villar. “És una fermata, que està en el codi genètic de la música occidental, és l’emoció que es provoca quan es talla la respiració, l’oïda ho reconeix i li agrada perquè preveu el que vindrà i la cançó satisfà l’expectativa”. És, a més, una representació musical d’allò que diu la lletra. I... a qui no li agrada fer-ho “suave suavecito ”? Ara bé, un altre dels factors determinants és que no s’allarga més del compte. Segons Villar, la cançó també funciona perquè mai arriba a avorrir-nos o a decaure: “una estrofa o tornada més i la caguen”.