El crit feminista de Yoko Ono, reivindicat amb intel·ligència artificial

BarcelonaUn dels aspectes a ressaltar de l’art contemporani i de les noves tendències ha estat la importància que se li ha donat al procés artístic i creatiu. Crec que posar damunt de la taula tots els aspectes que han inspirat, en el nostre cas, el tema de música conceptual híbrida Yoko Ono’s suite (que es presentarà al Sónar), és una de les coses que trobo més interessants, a vegades, més fins i tot que el resultat final. Per això, en aquest segon article dedicat a desvelar els secrets del procés creatiu és obligat centrar-me en la talaia des de la qual s’ha gestat tota la música. El concepte que he batejat com a “música conceptual híbrida” és deutor de la música programàtica de la segona meitat del segle XIX, en la qual la inspiració a partir d’elements extramusicals i la confecció d’un programa que expliqués la història tractada aproximaven la música als oients. Aquesta és la voluntat d’explicar què hi ha darrere d’aquest tema musical, que s’ha gestat primordialment a partir del feminisme de Yoko Ono.

Yoko Ono, com a artista i figura pública, ha estat una icona del feminisme i ha utilitzat el seu art i la seva vida per desafiar normes socials i promoure la igualtat de gènere. El 23 de febrer del 1972 va publicar al New York Times l'article The feminization of society. En aquest text tracta el tema del lesbianisme, l’embaràs i la necessitat que els homes assumeixin rols que fins aleshores, ni ara (siguem sinceres!), no havien assumit amb normalitat com, per exemple, en la implicació en la criança dels fills, en l’organització domèstica, etc. L’objectiu final de l’alliberament femení, tal com proposa Ono, no és només fugir de l’opressió masculina, sinó que és molt més que això: és trobar l’equilibri entre els homes i les dones, sempre que els homes facin l’esforç de reconèixer la potència de la força femenina i assumeixin una nova manera de veure el món des del realisme, la intuïció i el pensament empíric i no sotmetre-ho tot a la força masculina i a una visió que està marcada per les ideologies, el domini visceral i el pensament lògic.

En l’àmbit artístic, aquesta reivindicació feminista es tradueix amb els seus coneguts crits. Uns crits que no són sinó l’expressió de l’apoderament i l’expressió personal de la dona. Tenim un munt d’exemples dels seus crits: el duet en directe que van fer el 1972 John Lennon i Chuck Berry en el xou de Mike Douglas, on Ono apareixia de cop i volta cridant en el tema Johnny B. Goode però, també de cop i volta, li van apagar el micròfon; l’actuació de Get back amb els Beatles o la performance Voice piece for soprano and Wish tree (1961) al MoMA l’estiu del 2010, seguint la instrucció de l’obra que escriu (cridar contra el vent, contra la paret, contra el cel).

De la seva infància al Japó, Ono recorda que les dones parlaven baix, havien de tenir veus suaus, harmòniques i seductores. Els crits són la seva manera de mostrar la veu estripada de la dona durant el part. Per això, ella posa les dones a plorar i a experimentar una catarsi i un alliberament d’emocions pregones. Els crits d’Ono són una manera de canalitzar i expressar emocions intenses, com la frustració, el dolor, la ira i l'alliberament. Aquesta forma d'expressió visceral desafia les normes tradicionals, és una forma de protesta contra les estructures patriarcals i les opressions socials. Representen un alliberament de les restriccions imposades a les dones i a les artistes, i una afirmació de l'autonomia personal.

Com a part del moviment Fluxus i de l'art de la performance, els crits d'Ono se situen en una tradició d'experimentació i avantguarda, car formen part d'un llenguatge artístic que busca provocar, desafiar i transformar, com a Don't worry, Kyoko (mummy's only looking for her hand in the snow), Why, Cold Turkey o en We’re all water. Amb la seva veu crua i sense filtres, Ono promou l'autenticitat i la vulnerabilitat, aspectes importants en la lluita per la igualtat de gènere i, per això, en les seves performances crea espais on les dones poden ser vistes i escoltades de manera no convencional.

Atès que el crit ha estat un element clau en l’obra de Yoko Ono, al tema Yoko Ono’s suite hem gravat i entrenat la IA perquè ens faci uns crits semblants (i clonats) als que feia Yoko Ono. Jo n’he estat la primera imitadora. Hem gravat dones de generacions diferents tenint com a referència que ella és la primera dona que crida, ella és l’Eva del paradís –tal com es reconeix a Apple– i totes nosaltres, totes les dones, representem l’última dona. Per això el tema comença amb els crits de la Yoko i acaba amb els crits de dones anònimes que també creiem en el feminisme i en l’apoderament de la dona. El dia de l’estrena del tema al Sónar convidarem el públic femení perquè cridi i puguem entrenar aquests crits perquè formin part del tema. Així, cada vegada que es faci una audició pública, sonarà quelcom diferent. El públic formarà també part del procés, cosa que considera molt important, i també crearà.

Magda Polo Pujadas

Catedràtica de la Universitat de Barcelona