Crimen Pasional, ‘reggaeton’ en català

Us prometo que és real: hi ha persones a Catalunya que follen en català. De debò. El llenguatge del sexe porta molts anys relegat a l’àmbit privat i quan surt portes enfora el fem sonar tan ridícul que és gairebé impossible que algú es posi a to amb les paraules. Només cal pensar en la pel·lícula porno catalana per excel·lència, Les excursionistes calentes, per notar de seguida que tenim un problema: “Això és un túnel i no el del Cadí” o “Vols botifarra amb seques?”, diuen els seus protagonistes. Ningú folla així, però sembla que no es pugui dir. Trencar aquesta barrera és una de les premisses de Neisha i Briganti Boy a l’hora de formar Crimen Pasional, el primer grup de reggaeton.

L’origen està, com tantes altres coses divertides que provocarien suors fredes als nostres pares, en un after. “Érem en una festa, però ens avorríem i vam decidir marxar cap a casa. Tot just arribar vam agafar uns micros i vam fer el Raka raka ”, una cançó en què la parella parla sense embuts de sexe, fent-ho divertit i real, per fi. “Després de cantar quatre marranades ens vam dir: te n’adones que sembla un camp que ningú vol explorar? Ho vam entendre quan ens vam trobar amb la rancietat de llocs com RAC1, que ens van posar com a exemple de masclisme molt escandalitzats. No diuen res de les lletres dels Rolling Stones o el Muddy Waters, però sembla que hi ha estils que estan en el punt de mira”. En aquest sentit, Crimen Pasional són un gran exemple que no existeixen gèneres masclistes, sinó persones i discursos masclistes. “Volíem capgirar una mica aquesta idea. Al final el reggaeton es balla entre dues persones. Home-dona, home-home, dona-dona o el que sigui, i nosaltres volíem reproduir aquesta conversa també en les lletres. Recrear realment el que passa quan ballen dues persones, o quan acaben de ballar i van cap a casa. A les nostres lletres de vegades tots dos anem de xulos, perdem la dignitat, fem el pena... anem canviant de rol. Ho escrivim tots dos i, de fet, de vegades ens escrivim les frases l’un a l’altre”.

Podem rastrejar els Crimen Pasional en gèneres i músiques prou diferents per no donar res per fet. A Neisha la vèiem al videoclip d’ Indapanden,de Bad Gyal, mentre que a Briganti Boy l’havíem vist tocant amb Brigitte Laverne. El començament, però, no van ser tan diferent del de qualsevol grup actual de música urbana. “Al principi tiràvem molt de bases d’internet”, explica Briganti Boy: “Jo vinc del dancehall, en què amb el mateix riddim canta mig Jamaica. Quin problema hi ha? Cadascú en treu la seva música. Mola molt la idea que d’una cosa tan senzilla en puguis treure el teu rotllo i fer temes tan diferents. A la història del rock també hi ha moltes cançons de tres acords.” Bases comunes per trobar un so propi. “Ara ens estem produint i canviant una mica en aquest sentit, volem trobar el so de l’eurodancehall, una música de ball una mica menys localitzada que tingui coses de reggaeton, coses de dancehall, de techno, de cumbia, de rave... El reggaeton.” De moment, però, no es plantegen canviar de temes, encara que tampoc volen ser impermeables al que passa al seu voltant. Al final de l’entrevista parlem de política, de la PAH, d’okupació i de com es relaciona la gent, del fet que les cançons reflecteixin com vivim. “Nosaltres no ho enfoquem així”, diu Neisha, “no necessitem parlar de la nostra vida, però hi ha alguna cosa que queda, un residu de passar-les putes. D’aquesta impotència sempre en surt un sentiment, i és que s’ha de ballar.” El concert de demà a la sala Sidecar pot ser una bona ocasió per acompanyar-los.

+ Detalls

Crimen Pasional

Sidecar Factory Club (Barcelona)

3 de febrer