BarcelonaLa manxega Rozalén (Albacete, 1986) ha posat l'ànima en un disc que aplega diverses tradicions ibèriques llegides des del present i en què ressonen històries familiars. Matriz (Sony, 2022) és també un àlbum obert a col·laboracions tan diverses com les de Sílvia Pérez Cruz, Tanxugueiras, Eliseo Parra i Rodrigo Cuevas, i amb cançons cantades en asturià, català, euskera, gallec i diferents accents de castellà. El presentarà en directe en una petita gira de cinc concerts, tots amb les entrades exhaurides, que passarà pel Palau de la Música el 22 de desembre. Rozalén parla amb l'ARA a Barcelona "cansada" després de dies de promoció, però "supercontenta" perquè té "moltes ganes d'explicar tot el que hi ha darrere aquest disc".
Un disc que al principi era gairebé un caprici. Quan vas adonar-te que seria un projecte d'aquesta envergadura?
— Va ser la gent que tinc al voltant la que se'n va adonar. Arribava el desè aniversari del meu primer disc i volia fer alguna cosa per celebrar-ho, i al final… Suposo que durant molt de temps he estat buscant l'excusa per fer una mica de folklore, perquè és a la base de tot el que he fet. És que és una cosa que t'enganxa perquè és tan de debò, i són ritmes tan rics i instruments tan diferents... Al final s'ha fet gros. No pensàvem fer ni gira i, fixa't, tenim entrades exhaurides als cinc concerts: tot ple en llocs molt mítics com el Palau de la Música. Em fa la sensació que he de fer-ne més cas. Potser fer un Matriz segona part d'aquí uns anys, o que això sempre hi sigui als meus discos.
Fins i tot has fet cançons pròpies en clau folklòrica.
— Sí, hi ha un parell de composicions meves. Una és Albacete, on he barrejat diferents jotes. I l'altra Mar en el trigal, que té un ritme típic de Peñaparda, de Salamanca, que es toca amb pandero quadrat. La resta és tot popular, o cançons que cantava des de petita que no pertanyen a ningú i que hem barrejat. Ens ho hem passat molt bé, esclar.
El març del 2021 vas col·laborar en el concert de Rodrigo Cuevas al Palau de la Música, i ara ell canta amb tu a la primera cançó del disc. ¿Aleshores ja tenies el disc al cap?
— Crec que no. Vam anar a cantar amb ell perquè m'agrada molt el que fa el Rodrigo, i perquè em va convidar, esclar. El Rodrigo m'encanta, també per com tracta el folklore des de la modernitat.
Entre les col·laboracions del disc hi ha des del pare de tot això, Eliseo Parra, fins a les Tanxugueiras.
— Eliseo Parra és increïble. I les Tanxugueiras ara són molt conegudes per tot el que va passar al Benidorm Fest, però elles fa molt de temps que fan això. Són pandereteiras des de nenes i porten molts anys recuperant cançoner popular gallec. Quan vaig quedar amb elles perquè col·laboressin en el disc em van dir que potser anaven al Benidorm Fest. Em sembla molt interessant que estiguin de moda. A més, parlen en gallec tota l'estona i se les entén bé. Galícia és un lloc increïble i a mi m'han cuidat molt sempre. No paro de rebre missatges de gent gallega que s'alegra del respecte amb què m'he acostat al dolor de perdre els mariners.
És molt emocionant Amor del bo, l'havanera que cantes en català amb Sílvia Pérez Cruz.
— És molt fort el que ha fet ella: m'ha regalat una abraçada increïble. He cantat en català quatre o cinc vegades públicament; des de petita em sabia cançons com L’estaca de Lluís Llach i Al vent de Raimon. Les cantava amb la família. Escolto català des de petita, perquè a l'estiu venien les meves cosines i elles xerraven en català. Molta gent del poble de la meva mare va emigrar a Catalunya, i a Terrassa hi ha un carrer amb el nom del meu poble, Letur. Ara hi ha gairebé més gent nascuda a Letur a Terrassa que al mateix poble.
Vocalment, empastes molt bé amb la Sílvia.
— Per a mi és un referent. El que fa la Sílvia és únic, aquesta manera de cantar de vegades xiuxiuejada i tan bella. Ha sigut un somni poder cantar amb ella.
Fas una cosa força atrevida: cantar Xalbadorren heriotzean, la colpidora cançó, gairebé a manera de rèquiem, que Xabier Lete va dedicar al poeta Ferdinand Aire. Com vas conèixer la cançó?
— Per la pel·lícula Maixabel, d'Iciar Bollaín. Sona en una escena superforta, i la melodia em va cridar molt l’atenció. De fet, vaig escriure a l'Iciar preguntant-li com es deia la cançó. Jo havia cantat en euskera abans, però sempre acompanyada, amb el grup Zea Mays o amb Olatz Salvador. Sí que m'havia adonat de com valoraven que una d'Albacete cantés en basc. I ara ha sigut: "M'hi atreviré tota sola". Això sí, ho he fet sota la supervisió de molta gent, com l’Olatz i l’Aiora [Renteria, de Zea Mays]. I una amiga de Sant Sebastià em va posar en contacte amb professors de basc.
Aconsegueixes transmetre molta tendresa portant la cançó cap al pop.
— L'altre dia em deien justament això, que sona tan bonic el basc... Està cridant l'atenció que algú com jo canti en diverses llengües i no passi res i quedi bonic i s'entengui. Molta gent m'està dient que la cançó que més l'emociona del disc és la que canto en euskera, gent que no escoltat l'euskera en la vida. Crec que a la música popular hi ha alguna cosa que no es pot explicar i que és molt emocionant.
Artísticament, ets on pensaves que estaries fa deu anys?
— Havia de ser psicòloga. Després de psicologia, vaig estudiar musicoteràpia. Tenia diversos projectes al cap de fer musicoteràpia a les zones rurals, perquè és on amb prou feines hi ha res, i a més a més vaig fer pràctiques amb persones amb Parkinson i amb Alzheimer. La música és brutal com a eina per millorar la qualitat de vida de les persones. Com que ja feia concerts en bars, pensava que cantar seria com un hobby. No m’imaginava que cantar seria la meva feina.
Al folklore que recuperes hi ha un fil de tradició republicana.
— Bé, el que hi ha és un fil amb els meus ancestres. Hi ha cançons que simbolitzen cadascun dels meus familiars... i després, esclar, he gravat els interludis del disc al cementiri. És la meva família. El meu rebesavi Justo no crec que tingués ideals republicans, perquè era molt creient. Però el meu avi patern va ser portalliteres al bàndol republicà i va viure la Batalla de l'Ebre i la bossa de Bielsa, i va estar en un camp de concentració a Pamplona...
Com veus el concepte de l'Espanya Buidada? Què s'ha fet malament?
— La serra on m'he criat ho és, d'Espanya Buidada. Totes les polítiques s'han enfocat en l'àmbit urbà, en la ciutat. Aleshores, quines coses han passat que fan que a sobre cada vegada es buidi més? Per exemple, al meu poble van tancar els centres de salut. Qui vol anar a viure a un lloc on no hi ha centre de salut? També va empitjorar el servei d’autobusos. Abans n'hi havia molts que recorrien tots els poblets de la serra del Segura i ara només n'hi ha un a les 6 del matí i gràcies. Al meu poble, les escoles tenen diversos cursos barrejats en una mateixa aula. Si vas traient-li recursos i serveis bàsics, qui anirà a viure-hi? I al meu poble almenys hi ha El Cantero de Letur, que és l'empresa de formatges i iogurts ecològics, que cada cop és més gran.
Com a artista ¿sents la responsabilitat de representar aquesta gent i aquests territoris?
— Sí, però ho faig vivint fora, no estic donant exemple. Visc en un poble, però a Madrid, no a la Manxa. A veure, el que jo he pogut fer: el festival que fem al meu poble contra la despoblació rural. Hi canto cada any, en soc la presentadora, ho organitzem nosaltres. Em toca fer-ho perquè així molta gent descobreix el poble i els artistes hi van i diuen: "¿Però i aquesta meravella?" És que Albacete sembla que té una fama que quan tu coneixes els pobles d'allà, al·lucines en colors. Aleshores sí que sento la responsabilitat.