La crema antiedat dels Rolling Stones

BarcelonaEl riff insistent d'Angry obre el nou disc dels Rolling Stones, Hackney diamonds (Universal, 2023), que es publica aquest divendres. És el primer àlbum de composicions noves des d'A bigger bang (2005), i probablement el millor del grup des de Voodoo lounge (1994) o potser des de Tatoo you (1981). Damunt d'un ritme gairebé marcial s'hi enfila la veu de Mick Jagger. És impossible deduir l'edat del cantant sentint aquesta veu elàstica, fatxenda i prou emprenyada, que vol saber per què algú està enfadat amb ell. És com destapar un pot de crema antiedat, perquè la cançó és qualsevol cosa menys el que s'espera d'un artista de 80 anys: ni crepuscular, ni gemegosa, ni colgada per la nostàlgia. També pot passar que els 80 anys de Mick Jagger no siguin equiparables als 80 anys de la majoria dels humans, entretinguts entre la visita al CAP i el banc del sinofós (si no fos pel mal d'esquena, si no fos per la hipertensió...). Només hi ha una petita concessió a la realitat gerontològica, potser, en el vers en què admet que encara està prenent les pastilles... i que se'n va al Brasil.

La màgia de l'estudi de gravació juga a favor del pacte amb el diable de l'eterna joventut (o l'eterna mitjana edat) que algun dia va signar Jagger mentre els seus companys de grup entomaven el pas del temps de manera més convencional, uns amb artritis, com el guitarrista Keith Richards, i d'altres deixant aquest món, com el bateria Charlie Watts, mort el 2021 als 80 anys. Segurament va ser a principis dels vuitanta, quan ja fregaven la quarantena, que els Stones van decidir que la seva música no estaria lligada a cap edat, que viurien eternament fora de les lleis del temps. Aquesta mateixa màgia és la que catapulta una altra cançó del disc nou, Mess it up, on la veu de Jagger fins i tot exhibeix un falset que sembla germà del que ell mateix va fer fa 45 anys a Miss you, de l'àlbum Some girls (1978).

"Ens havíem tornat mandrosos i apàtics. I vaig dir-li al Keith: «Ho farem d'una altra manera: ens fixarem una data límit. ¿Estàs disposat a posar-te una data límit i a aconseguir un productor nou?» En Keith hi va estar d'acord, però sobretot quan vaig proposar-li anar a Jamaica, que és un lloc molt relaxant i agradable, amb paisatges molt macos, sense pressió", explicava Jagger a Zane Lowe, per a Apple Music 1. A Jamaica també hi van anar el bateria Steve Jordan, que substitueix Charlie Watts, i el teclista Matt Clifford; després, a Nova York, s'hi va afegir el guitarrista Ronnie Wood, i el següent pas va ser entrar en un estudi de Los Angeles amb el productor Andrew Watt. Segons Jagger, la bona sintonia amb el bateria Steve Jordan va ser fonamental per trobar el groove que perseguia. Més endavant va continuar el periple per altres estudis, les col·laboracions d'Elton John, Stevie Wonder, Paul McCartney i Lady Gaga, i el títol, Hackney diamonds, que, com recorda el periodista Bruno Galindo, fa referència als vidres trencats de les finestres per on els lladres entraven a les cases del barri londinenc de Hackney, que durant un temps va arrossegar la mala fama de ser un cau delinqüencial.

Una reivindicació stoniana

De les dotze cançons de Hackney diamonds, ben bé la meitat poden aguantar la mirada al catàleg dels Stones. Una altra cosa és la confiança que hi tinguin si tornen a sortir de gira. A l'última gira no van tocar cap cançó del disc A bigger bang, i d'àlbums dels últims trenta anys com Voodoo lounge i Bridges to Babylon, només una de cadascun en un concert.

Una de les singularitats de Hackney diamonds és que algunes cançons semblen manifestos que reivindiquen el pes del grup en la història del rock. Per exemple, el millor tema de l'àlbum, Bite my head off, la peça en què col·labora Paul McCartney, és rock'n'roll carregat de distorsió que avança amb la ferocitat d'Iggy Pop & The Stooges i de sobte imita les solucions melòdiques del punk dels Sex Pistols. És com si volguessin recordar que sense els Stones no hauria existit el punk, ni el nord-americà ni el britànic. Una lectura semblant suggereix Mess it up, que a més de connectar amb Miss you serveix per no oblidar que als anys setanta les satàniques majestats també sabien fer soul a la manera del David Bowie de Young americans. I aquí i allà, a Angry i a Mess it up, plana el record de l'últim riff de guitarra realment rellevant dels Stones, el de Start me up, del disc Tatoo you (1981).

En un disc en què a vegades la producció d'Andrew Watt remena el més avorrit dels vuitanta, hi ha uns quants actius prou brillants. Per exemple, Depending on you, que segueix un model molt stonià: el dels temes que comencen amb una guitarra acústica i en què els instruments van afegint-se a la festa a poc a poc, inclòs un orgue Hammond que dispara la memòria cap a finals dels anys seixanta. No és aquella exuberància progressiva de Sympathy for the devil, una de les tres millors cançons de la història del rock (per la música i la lletra), però sí que en duu la marca de fàbrica, com Sweet sound of heaven, un número de blues, gospel i soul, amb Stevie Wonder fent expressius dibuixos al piano i Lady Gaga cantant a duo amb Jagger. Just després sona Rollin' stone blues, una versió del tema de Muddy Watters del qual Jagger, Richards i companyia van manllevar el nom del grup. Al disc sona com un blues d'harmònica i sabates grosses, com un homenatge a la música negra sense la qual els Rolling Stones no haurien existit.