Rita Payés: "De les coses dolentes, intento fer-ne alguna de bonica"

BarcelonaRita Payés (Vilassar de Mar, 1999) fa un salt endavant de gran magnitud amb l'àlbum De camino al camino (Sony, 2024). Després de Como la piel (2021), el disc compartit amb la seva mare, Elisabeth Roma, la cantant i trombonista del Maresme assumeix personalment l'autoria de totes les cançons, que canta en castellà, català i anglès. Folklores diferents, jazz i cançó van del bracet en un treball notable en què, a més de la família, col·laboren artistes com Sílvia Pérez Cruz, Lucia Fumero, Toni Vaquet, Yerai Cortés i La Tania. El presenta el 17 de juliol al Teatre Grec de Barcelona, dins del Festival Grec. Rita Payés atén l'ARA en una cafeteria de Diagonal Mar, i en cap moment no se separa de la seva segona filla, que tot just té quatre mesos.

Què penses fer el dia 17 al Teatre Grec?

— Em fa una miqueta de vertigen, perquè em fa molta il·lusió i por alhora. Bé, més il·lusió que por. Serà la presentació oficial de De camino al camino, vindran molts dels convidats que col·laboren en el disc i també estarem amb la banda al complet: ma mare i el Pol [Batlle] a la guitarra, Horacio Fumero al contrabaix, Juan Berbín a la bateria i el quartet de corda que ha gravat en el disc.

Vas participar en els concerts de Sílvia Pérez Cruz que van inaugurar el Festival Grec, precisament al Teatre Grec.

— Sí, de fet ho vaig pensar, que més endavant hi faria el meu concert. Però no és comparable. El que ha muntat la Sílvia ha sigut una barbaritat, i va ser una meravella poder-hi ser perquè ha sigut un regalet per a tots.

¿Amb què et quedes d'aquella experiència amb la Sílvia?

— Em quedo amb la idea que com més serem més riurem. I també amb la sensació de llibertat, que pot fer el que vol. Ha sigut molt bonic i molt únic poder-nos ajuntar i que miressis on miressis hi havia un tros de músic.

Fa un parell d'anys comentaves a l'ARA que encara et costava creure que eres cantant. Entenc que ara ja t'ho creus de debò, oi?

— Sí, però encara em costa posar-me l'etiqueta de cantant.

Ho dic també per moltes de les coses que fas amb la veu en aquest disc.

— Sí, sí. En aquest sentit, em sembla que la veu té molt més pes també perquè les cançons són meves i les he fet amb una guitarreta i la veu. No puc fer veure que la veu no és important. I d'alguna manera aquest disc sento que té molt d'això, perquè és la primera vegada que tot el disc és meu, i que hi ha un despullar-me i ensenyar les meves cosetes.

De tota manera, comences el disc amb el trombó, perquè quedi clar que també ets trombonista.

— Sí. El trombó em col·loca en un lloc, i això m'ajuda molt.

Quin creus que és el sentiment que has invocat més en aquest disc? No és ben bé un disc d'amor. Hi ha també un rerefons de certa decepció amb algunes coses.

— Sí, sento que hi ha decepció però també esperança. De les coses dolentes, intento fer-ne alguna de bonica. Seria com aquesta recerca de la bellesa. Toco temes que em preocupen o que m'inspiren, però intento transformar-los en alguna cosa que em sembli que és bonica, perquè considero que veure el món d'una manera bonica ens ajuda.

Hi ha una cançó, Por qué será, que sembla una cosa però n'és una altra de diferent, oi?

— Sí. Aparentment, sembla una cançó d'amor, però en realitat té a veure amb aquesta decepció de la qual parles. La lletra diu: per què ja no hi ha ulls que em mirin quan passo? Aquesta sensació que no et miren perquè tenen el mòbil a la cara. És molt menys romàntic, però és així. Tot va molt de pressa i el present s’esvaeix. No puc evitar que això m'afecti i em faci patir. Em sap greu, perquè penso que estaríem més tranquils i ens cuidaríem una miqueta més si ens miréssim més a la cara.

T'ha costat molt afrontar l'escriptura de les lletres. És una cosa que no havies fet tan habitualment.

— Normalment és el que em costa més, però tot plegat ha sortit bastant natural. Cada cançó és una història diferent, però la música i la lletra han vingut bastant de la mà. Sí que hi ha coses que després es retoquen, però intento no jutjar-me gaire i normalment la primera impressió és el que finalment es queda. Si amb les lletres començo a ratllar-me massa llavors sí que em perdo totalment.

La secció de corda és molt important en aquest disc. Per què vas decidir fer-la servir?

— Perquè m'emociona molt. Em posa els pèls de punta, i això ja fa molt temps que em passa. Per als concerts de tancament de l'any anterior ja vaig escriure uns arranjaments per a corda, però no vaig gravar res i em va quedar una mica aquesta espina. M'agrada molt la sonoritat de les cordes, molt. Ha sigut una mica tirar-me a la piscina, perquè els arranjaments els he escrit jo, i això també em fa un cert respecte, perquè he estudiat molta música però escriure per a corda seriosament gairebé no ho havia fet mai.

És també un disc bastant familiar: hi col·laboren la teva mare, el teu germà, hi ha una cançó dedicada a la teva primera filla, la Juna... Com és d'important la família per a la teva música?

— Sembla que molt, oi? És veritat que són la meva família, però crec que tocaria amb ells encara que no ho fossin perquè admiro el que fan més enllà del fet que siguin família. A més a més, inevitablement, els bebès són una inspiració molt forta: et travessen tant i et canvien tant com a persona que no pots fer veure que no hi influeixen.

Fins i tot dediques una cançó de bressol a totes les mares.

— Això té a veure amb aquesta sensació de voler que et bressolin a tu. Passes moltes hores intentant fer dormir els teus fills, que és una cosa molt maca però a vegades també molt exigent i molt dura. M'ajuda pensar que hi ha molta més gent que està fent això en el mateix moment, i m'agradava la idea de dedicar-los una cançó de bressol a les mares i no als fills. A vegades les mamis també necessiten una mica de manyagues.

Recuperes la cançó Alma en vilo, que va aparèixer l’any passat en un EP del teu germà Eudald.

— Sí. És una cançó a la qual ja li havia fet un arranjament de cordes. Sempre m'agrada tocar alguna cosa del meu germà perquè realment l'admiro molt, molt, molt, com a músic però sobretot com a compositor. I aquesta cançó m'agrada molt. La lletra la vam fer el Pol i jo, i tenia molt de sentit ficar-la en el disc perquè hi havia fet aquest arranjament de cordes.

Aquesta cançó, que és una mica Chet Baker amb cordes, és una de les que poden créixer i transformar-se en directe, com altres, com ara Por qué será i Se transformará.

— Són cançons en què hi ha més trossos que es poden obrir a la improvisació. M'agrada aquesta part de la música, que no sigui una cosa totalment tancada, sinó que de cop hi hagi un espai d'improvisació i que tot s'enlairi. Cada dia serà diferent. Això és el que m'agrada també del directe, que poden passar moltes coses.

Juna, que dediques a la teva primera filla, ¿vas decidir cantar-la en anglès per alguna raó?

— Això és absolutament aleatori. Vaig començar a fer-la quan estava embarassada de la Juna. Potser és la més antiga del disc. Però vaig tardar un any a acabar-la, i això normalment no em passa. Crec que vaig tardar molt perquè estava una mica encallada, i al final l'he escrit jo però m'imagino que me la deia ella des de dins. A vegades m’agrada pensar que encara que les cançons siguin meves no les faig jo, i moltes vegades em passa que cantant en castellà o en altres idiomes sento com que la propietat del que canto no és meva. M'agrada això, no sé ben bé per què.

¿I amb el català no et passa?

— Amb el català és quan sento que em despullo més. De fet, aquest disc té tres cançons en català. És el primer cop que escric en català. Ho he provat i sembla que funciona.

En una d'aquestes cançons en català, No és la llum, hi col·labora Lau Noah.

— Sí, la Lau m'encanta. És una noia de Reus que ha viscut molts anys als Estats Units. Des que la conec que m'inspira molt. Em sembla una compositora brutal.

A Se transformará hi ha el Toni Vaquer, tot un referent de l’escena jazzística.

— Sí, també l'admiro moltíssim. I com a arranjador m'encanta. Vaig tocar en el disc del Voodoo Children Collectiv que va fer ell. Jo tenia uns 15 anys i era allà al mig de la big band amb tots els meus ídols al costat. En aquell moment vaig sentir que em feia un regal molt gros. Se transformará és una cançó molt curiosa que comença mig jazz, mig cosa rara. No sabia ben bé què fer i és l'únic arreglament que no he fet jo, sinó el Toni, que ha fet que soni millor, sense cap mena de dubte.

A Juna hi toca la Lucia Fumero, que és com si fóssiu germanes.

— Sí que és com una germaneta. Me l'estimo molt, musicalment i personalment, i m'inspira molt. És una persona que m'ha ensenyat molta música. No fa tants anys que ens coneixem, però ha sigut molt intens des que ens hem conegut. Ella també ha begut molta música llatinoamericana i m'ha ensenyat coses que no coneixia.

Amb la Sílvia Pérez Cruz fas El panadero. Quina és la història d’aquesta cançó?

— Tenia moltes ganes que la Sílvia cantés alguna cosa, però tenia por de no donar-li l'espai que es mereix, perquè l'admiro molt. Aquesta cançó la vaig fer després de passar un dia amb ella i la Lucia. Em sentia molt acompanyada, molt protegida, i ho vam provar i va funcionar. El panadero neix d'una altra cançó, Zamba de Juan Panadero, que és una cançó que em va ensenyar la Lucia. Parla d'un senyor que es diu Juan Riera, que era anarquista i forner i es va exiliar a l’Argentina. Sempre tenia el forn obert i, a la nit, si sobraven coses les regalava a la gent o deixava la porta oberta i la gent s'hi podia quedar a dormir. Amb els anys m'he anat trobant molts d'aquests Juan Panadero, gent que m'han brindat moltes coses amb la seva generositat. I la Sílvia és una persona que la sento així, molt generosa musicalment i no només musicalment.

A la tardor el Festival de Jazz de Barcelona et dedicarà un retrat d'artista. Què se sent quan amb només 24 anys reps aquesta mena de propostes?

— Estic molt feliç. Em sembla una passada, li agraeixo molt al Joan Anton [Cararach, el director artístic del festival]. És veritat que fa molts anys que toco al festival, potser deu, que no són tants, però per a mi són molts.

Gairebé la meitat de la teva vida fins ara.

— Sí. Vull dir que és un lloc que sempre l'he sentit molt casa. Ho agraeixo molt. A més, és una oportunitat de provar coses que potser no les provaria si no tingués això, i em fa contenta. Tenim molts bolos diferents. Toquem amb la Lucia a duo, també hi ha un petit ensemble més jazzístic, el bolo de De camino al camino... I un concert amb la Camerata Penedès al Palau de la Música que fa molt de respecte: si un quartet de corda m'emociona, imagina't una camerata.

Quin és el millor record relacionat amb la música que tens? I el record que t’agradaria oblidar?

— El millor són les trobades o jams en què no hi ha prejudici i tots estem compartint; passen les hores i en aquells moments soc molt feliç sempre. I coses que no m'agradin gens relacionades amb la música: els aeroports. Els odio molt fort. O aquesta música que sona ara en aquesta cafeteria, que també l'odio molt fort perquè no té cap sentit posar música ara mateix.